La ciutadania ha parlat

S’han escrit moltes pàgines sobre el poder dels mitjans de comunicació. Tothom és conscient que des dels diaris, la televisió o la ràdio es pot fer molta pedagogia però també es pot manipular les masses. Els polítics ho saben i ho pateixen, però a vegades se n’aprofiten.
Internet i les noves tecnologies converteixen en periodistes amateurs al conjunt de la ciutadania, i esdevé una altra font d’informació, més difícil de controlar, encara que no estigui lliure de ser igualment manipulada.
El boicot descarat dels mitjans de comunicació catalans a la manifestació d’aquest dissabte, no ha obtingut els fruits desitjats per una classe política que utilitza els ciutadans a la seva conveniència. ERC se n’ha aprofitat però no n’ha estat el principal protagonista. Ha estat la ciutadania preocupada per les maneres de negociar el futur de la nostra nació. L’objectivitat i professionalitat de TV3, Catalunya Ràdio i altres mitjans de comunicació generalistes ha quedat qüestionada i això no ajuda gaire a la societat catalana que confia en la imparcialitat o si més no en la seva honestedat.
L’enregistrament de les declaracions polítiques possibiliten la seva reproducció dies més tard, i ens ensenyen de quina manera es menteix quan es tracta de sortir a la fotografia. Això ho hem pogut veure i escoltar de la boca del president espanyol Zapatero i també del principal cap de l’oposició catalana, l’Artur Mas.
Només dos partits (PP i ERC) han estat coherents amb els seus plantejaments, i tot i així estem vigilants perquè no es desmarquin quan ho creguin oportú. De totes maneres, no s’hi val posar-los al mateix sac perquè el discurs és totalment diferent. La resta de partits estan massa preocupats per la imatge en vistes a les eleccions de 2007. Aquesta manera de fer és la que desmotiva a la ciutadania i provoca un desinterès per la política i els seus protagonistes.
Tots entenem que en una negociació les dues parts han de cedir posicions, el que no pot ser però és donar per bona una reforma estatutària, renunciant als principis més reivindicats, i després justificar que en pocs anys s’haurà de tornar a canviar.
No és qüestió d’orgull sinó de dignitat, i en la negociació de la reforma de l’Estatut, hi ha algunes forces polítiques que han rebaixat massa els seus plantejaments i han arribat a fer dubtar de la seva sinceritat a l’hora de defensar la reforma.
La ciutadania s’ha manifestat perquè està cansada de victimisme fals que queda en evidència quan es presenta l’oportunitat de defensar els principals drets de les persones i de les nacions.
Catalunya és una nació i als catalans no se’ns pot negar el dret a l’autodeterminació. El català és una llengua de la mateixa categoria que el castellà. No es pot obligar a conèixer el castellà si no hi ha obligació de parlar el català, sobretot en l’exercici de la justícia a càrrec de persones que tenen un bon currículum acadèmic. No es pot ser solidari a compte de les classes socials catalanes menys afavorides. Els nostres representants polítics varen fer un esforç (?) per consensuar una reforma estatutària. Ara no podem obviar l’alt percentatge amb el que es va aprovar.