L’Espanya casposa pot respirar tranquil·la: Endesa no serà absorbida per una empresa catalana sinó per una d’Alemanya! Sembla doncs que tot va tornant a la normalitat. Ara que l’Estatut està de rebaixes i que el boicot als productes catalans han obtingut els seus fruits, calia solucionar, per totes, l’atreviment dels catalans de posar peus al coll a una empresa nacional.
Tot és formalisme, també el discurs d’aquest meu primer paràgraf. En el fons de tot plegat només cal veure-hi l’animadversió vers Catalunya. De fet, la classe social més humil, catalana o no, encara no sap si hi sortirà guanyant o perdent, amb una o altra operació econòmica. No sabem si tindrem millor servei elèctric o si el preu augmentarà més o menys de pressa. Però això en política barata, que és el que més abunda, no interessa. La qüestió és frenar els moviments de la perifèria que podrien fer ombra al centre. Només a la perifèria activa i creativa, encara que Catalunya cada vegada és més passiva, per culpa de fora però també de dins. Si mai ensenya les ungles, ja té qui les hi esmola.
El més greu de tot és que no n’aprendrem mai, i tornarem a ensopegar a la mateixa pedra. És un cercle viciós que té història. De tant en tant ens deixen viure d’il·lusions i esperances, però ben aviat se’ns acaba.
Estic d’acord i tampoc podria fer res en contra, que caldrà valorar els esdeveniments i veure’n resultats. Sigui quina sigui la solució final, serà important examinar en què hi sortirà guanyant la ciutadania, la catalana i la que no ho és. Però no podrem oblidar aquest nou passatge de ràbia i odi cap a una nació a qui es nega el dret a decidir el seu futur. Però no ens equivoquéssim!: se’ns nega des de fora però també des de dins!. Cadascú que en tregui les seves conclusions.
Tot és formalisme, també el discurs d’aquest meu primer paràgraf. En el fons de tot plegat només cal veure-hi l’animadversió vers Catalunya. De fet, la classe social més humil, catalana o no, encara no sap si hi sortirà guanyant o perdent, amb una o altra operació econòmica. No sabem si tindrem millor servei elèctric o si el preu augmentarà més o menys de pressa. Però això en política barata, que és el que més abunda, no interessa. La qüestió és frenar els moviments de la perifèria que podrien fer ombra al centre. Només a la perifèria activa i creativa, encara que Catalunya cada vegada és més passiva, per culpa de fora però també de dins. Si mai ensenya les ungles, ja té qui les hi esmola.
El més greu de tot és que no n’aprendrem mai, i tornarem a ensopegar a la mateixa pedra. És un cercle viciós que té història. De tant en tant ens deixen viure d’il·lusions i esperances, però ben aviat se’ns acaba.
Estic d’acord i tampoc podria fer res en contra, que caldrà valorar els esdeveniments i veure’n resultats. Sigui quina sigui la solució final, serà important examinar en què hi sortirà guanyant la ciutadania, la catalana i la que no ho és. Però no podrem oblidar aquest nou passatge de ràbia i odi cap a una nació a qui es nega el dret a decidir el seu futur. Però no ens equivoquéssim!: se’ns nega des de fora però també des de dins!. Cadascú que en tregui les seves conclusions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada