Aquest matí m’he endut els meus fills a descobrir com funciona la burocràcia de la nostra administració pública. Volia fer-los el carnet d’identitat per primera vegada i he aprofitat que estic de vacances i els meus fills també per poder anar a unes oficines que només obren els matins. He optat per anar a Mataró, la capital de la meva comarca, perquè al meu poble només venen de tant en tant i en horari de matí, quan els meus fills són a l’escola.
Dilluns el matí vaig telefonar a la Comissaria de la Policia Nacional a Mataró, per demanar quins documents necessitava. La persona que em va respondre ho va fer en castellà i jo li vaig demanar si podia parlar-li en català. Haig de reconèixer que no em va dir que no, simplement: “Hombre...”, jo el vaig tallar de seguida i li vaig dir que ja parlaria en castellà. Necessitava dues fotografies, el meu carnet d’identitat i el llibre de família. Avui doncs, amb tot aquest material hem anat cap a Mataró.
Quan passàvem per davant la caserna dels Mossos d’Esquadra l’Ignasi m’ha demanat si era allà on anàvem. Li he contestat que el DNI el feia la policia espanyola i que aquella era la catalana. Més endavant hem aparcat i ens hem dirigit a peu a la Comissaria.
Després de preguntar quina cua havíem de fer i d’esperar una estona el torn, hem pogut entrar a dins la sala, al número 2. Estàvem de sort perquè al número 4 hi havia més gent esperant. La sorpresa meva ha estat que quan la senyora del número 2 ens havia d’atendre ens ha dit que anéssim al número 4 perquè ella sortia (encara que no ho ha dit he entès que anava a esmorzar).
Després de fer cua al número 4, quan ens ha tocat a nosaltres se’ns ha dit que necessitàvem més documentació. Jo bé prou que li he dit que per telèfon m’ho havien dit diferent. La senyora molt amable ha vingut a dir que qui em devia respondre es va equivocar o era nou. Tota una explicació convincent que m’ha obligat a marxar amb la cua entre cames. Tothom, això sí, en castellà i molt amables.
Hem anat als jutjats d’Arenys i els meus fills s’avorrien d’esperar. Hi havia una persona atenent, amb molta amabilitat i en castellà, i havia de solucionar els problemes d’una senyora que semblava estrangera, d’un subsaharià que volia renovar el permís de residència, i d’una noia sudamericana que volia documentació pel DNI del seu fill que no és espanyol. Entretant també ha passat una senyora que ja hi havia anat abans i tornava a buscar el certificat.
Haig de dir que quan ens ha tocat el torn, amb molta amabilitat, i en català, ens ha atès i ha expedit les dues partides de naixement dels meus fills. El Secretari però no hi era i hi he hagut de tornar més tard perquè me’ls firmés. Entretant hem anat a l’Ajuntament a buscar els certificats d’empadronament. El meu fill ja se n’havia atipat i li he recordat que aquesta no seria la darrera vegada que s’hi trobaria. La nostra societat està molt organitzada a base de paperassa.
Ja tinc tots els documents i demà puc tornar a intentar anar a Mataró a sol·licitar els DNI dels meus fills. Espero que tot estigui conforme. Després, al cap de cinc setmanes, segons m’ha semblat sentir, ja tindrem els carnets fets. I... la vida segueix.
La Clara m’ha demanat per què a Mataró tothom parlava en castellà. Jo li he dit que no era pas cert. Que només es tractava de les oficines de la policia nacional espanyola i que encara gràcies que avui dia no t’arresten per parlar en català i que fins i tot alguns t’arriben a entendre.
Dilluns el matí vaig telefonar a la Comissaria de la Policia Nacional a Mataró, per demanar quins documents necessitava. La persona que em va respondre ho va fer en castellà i jo li vaig demanar si podia parlar-li en català. Haig de reconèixer que no em va dir que no, simplement: “Hombre...”, jo el vaig tallar de seguida i li vaig dir que ja parlaria en castellà. Necessitava dues fotografies, el meu carnet d’identitat i el llibre de família. Avui doncs, amb tot aquest material hem anat cap a Mataró.
Quan passàvem per davant la caserna dels Mossos d’Esquadra l’Ignasi m’ha demanat si era allà on anàvem. Li he contestat que el DNI el feia la policia espanyola i que aquella era la catalana. Més endavant hem aparcat i ens hem dirigit a peu a la Comissaria.
Després de preguntar quina cua havíem de fer i d’esperar una estona el torn, hem pogut entrar a dins la sala, al número 2. Estàvem de sort perquè al número 4 hi havia més gent esperant. La sorpresa meva ha estat que quan la senyora del número 2 ens havia d’atendre ens ha dit que anéssim al número 4 perquè ella sortia (encara que no ho ha dit he entès que anava a esmorzar).
Després de fer cua al número 4, quan ens ha tocat a nosaltres se’ns ha dit que necessitàvem més documentació. Jo bé prou que li he dit que per telèfon m’ho havien dit diferent. La senyora molt amable ha vingut a dir que qui em devia respondre es va equivocar o era nou. Tota una explicació convincent que m’ha obligat a marxar amb la cua entre cames. Tothom, això sí, en castellà i molt amables.
Hem anat als jutjats d’Arenys i els meus fills s’avorrien d’esperar. Hi havia una persona atenent, amb molta amabilitat i en castellà, i havia de solucionar els problemes d’una senyora que semblava estrangera, d’un subsaharià que volia renovar el permís de residència, i d’una noia sudamericana que volia documentació pel DNI del seu fill que no és espanyol. Entretant també ha passat una senyora que ja hi havia anat abans i tornava a buscar el certificat.
Haig de dir que quan ens ha tocat el torn, amb molta amabilitat, i en català, ens ha atès i ha expedit les dues partides de naixement dels meus fills. El Secretari però no hi era i hi he hagut de tornar més tard perquè me’ls firmés. Entretant hem anat a l’Ajuntament a buscar els certificats d’empadronament. El meu fill ja se n’havia atipat i li he recordat que aquesta no seria la darrera vegada que s’hi trobaria. La nostra societat està molt organitzada a base de paperassa.
Ja tinc tots els documents i demà puc tornar a intentar anar a Mataró a sol·licitar els DNI dels meus fills. Espero que tot estigui conforme. Després, al cap de cinc setmanes, segons m’ha semblat sentir, ja tindrem els carnets fets. I... la vida segueix.
La Clara m’ha demanat per què a Mataró tothom parlava en castellà. Jo li he dit que no era pas cert. Que només es tractava de les oficines de la policia nacional espanyola i que encara gràcies que avui dia no t’arresten per parlar en català i que fins i tot alguns t’arriben a entendre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada