Il·lusió a l'Ajuntament

Sempre s’ha vist que quan una cosa no es fa amb ganes difícilment surt bé. Cal arremangar-se i il·lusionar-se i encomanar-ho als altres. La vida no és fàcil i tots ens hi hem d’esforçar. Per què ho dic tot això? Doncs perquè la meva percepció de la política local és que li falta il·lusió. Això no vol dir que no es treballi. No confonguem les coses! També voldria matisar que una cosa és la percepció i l’altra és la realitat. No és menys cert que a vegades una mala percepció pot tenir més força que la pròpia realitat i això ens ha d’animar a vetllar perquè aquesta no es vegi ofegada per les falses percepcions.
Hi ha actuacions i decisions municipals que desprenen una certa passivitat i molt poc convenciment de qui les pren en consideració. Un cas seria l’actual procés participatiu per consensuar l’ús del Xifré. No entro a valorar la idoneïtat o no d’iniciar ara aquest procés perquè ja n’he parlat en altres escrits, sinó que em fixo en la manera de presentar-lo i d’animar els ciutadans a participar-hi. La meva opinió és que s’ha iniciat un procés sense massa interès i bastant incrèduls, complint la promesa electoral i aprofitant uns diners de la Generalitat i la Diputació, que no vol dir que no ho paguem els arenyencs perquè també contribuïm en els seus pressupostos.
Amb la gairebé nul·la pràctica participativa, els arenyencs necessitàvem més entusiasme, més publicitat, més explicacions, més complicitat. He trobat a faltar una carta del nostre alcalde, dirigida a les famílies, explicant els motius d’iniciar el procés; del per què ens demanen la nostra opinió; també una referència de l’edifici, la seva història, les característiques arquitectòniques... (això es va explicar a la primera sessió presencial). Sense aquest esforç és molt fàcil de caure el tòpic de que a la gent no li interessa participar. Les persones som poc innovadores, ens guiem massa per la inèrcia i és per això que convé que ens expliquin bé les coses perquè ens hi manifestem interessats.
El dijous 3 de novembre vàrem concentrar-nos una cinquantena d’arenyencs, amb una mitjana d’edat que s’acostava als 60, i amb més equilibri entre dones i homes que en la primera trobada. Una mostra de l’edat dels participants podria ser el llistat de mancances d’Arenys: l’ampliació del CAP; el transport urbà; el Centre de dia; els serveis de Benestar Social... i en canvi no es varen consensuar propostes més pensades pel jovent: espais de creació artística; bucs d’assaig insonoritzats i equipats, per grups de música locals... Sí però que hi va haver coincidència ne la necessitat d’ampliar la Biblioteca Municipal o sales d’exposicions més grans que les actuals, o bé l’alberg.
Ara voldríem que el procés no s’adormís, que rebéssim ben aviat la documentació promesa i que es trobés la manera d’ampliar el nombre de participants en el procés. I aquí hi té molt a dir l’equip de govern, amb l’assessorament que consideri millor. No podem aspirar a concloure el procés participatiu amb una minsa participació i massa biaixada.
Per altra banda, també m’agradaria més il·lusió a l’hora de preparar els pressupostos. Que no es converteixi en una simple aplicació d’un coeficient al pressupost de l’any passat. Ja no demano un Pressupost per programes perquè aquest govern municipal ja va declarar que no es veien capaços de fer-ho. Caldrà esperar una nova legislatura.
Il·lusió en l’aplicació de la recollida selectiva de la brossa! Ja se’n parlava a l’Auditoria Mediambiental realitzada a l’anterior legislatura (també en procés participatiu). Il·lusió i convenciment en la creació dels consells municipals. Il·lusió i ganes per trobar la millor manera de gestionar el Teatre Principal. Il·lusió i orgull per disposar d’una Escola Municipal de Música, del nivell de la d’Arenys i que enguany s’ha de revisar la concessió administrativa...
Són molts temes. La gestió municipal no és fàcil. Hi ha molts entrebancs: el més important és la manca de recursos; un fet que sembla ser que tothom reconeix però que ningú ha fet cap pas per solucionar-ho. El repte dels governs municipals és alt i necessiten de la complicitat i col·laboració dels vilatans, però ens han de demostrar que en tenen ganes; que si senten compromesos i capacitats; que confien en nosaltres. Si no hi ha il·lusió, la rutina s’ho menja tot i llavors tothom pensa:” qui dia passa any empeny”