La cantonada d'en Pep

Avui llegia l’escrit d’aquesta setmana d’en Pep Quintana, tal com acostumo a fer, i m’he quedat amb el darrer paràgraf. En Pep ens explica la darrera visita a l’Algèria i com, acabat d’aterrar al nostre poble, rep l’impacte de les notícies que Arenys ha produït durant la seva absència, sobretot pel que fa a la picabaralla entre ICV i l’equip de govern municipal, i la imminent dimissió del regidor d’Hisenda.
En Pep diu: “He estat vint dies, insisteixo, plens de buidor i a casa nostra – un poble de encara no quinze mil habitants – no paren de passar coses. La nostra societat no només està malalta sinó que està greument malalta. I abans no arribi l’agonia última, m’agradaria intentar d’arreglar el poble. I com? L’única solució que se m’acut és que tots plegats marxéssim uns quants dies al desert algerià a guarir-nos un bon xic, a reflexionar, a meditar, a trobar la veritat absoluta. El desert parla a cau d’orella i amb una intimitat esgarrifosa; el desert t’explica infinitat de coses. Sempre i quan tu les vulguis escoltar, és clar.”
En Pep coneix molt bé el desert i de ben segur que el seu relat és entenedor per qui també l’ha visitat. Jo m’ho haig d’imaginar i me’l crec. Probablement no cal anar al desert si som capaços de reflexionar i meditar, però estic convençut que l’entorn ens hi ajudaria. Tot i així jo no parlaria de la veritat absoluta. No crec que l’arribéssim a trobar mai. Jo m’acontentaria en aprendre a escoltar i llegir els altres, i acceptar que ells també ho volen fer bé i que potser nosaltres ens equivoquem quan defensem amb tant d’ímpetu els nostres raonaments. Més orelles, més humilitat i més sinceritat (a vegades ja ho veiem que no anem bé, però ens interessa; massa sovint no volem escoltar).
Si voleu conèixer el desert; si voleu visitar el Marroc; si voleu compartir coneixements sobre els nostres veïns del sud, no us deixeu perdre els viatges d’en Pep. Jo ja sóc a la llista.