Lisboa, la ciutat blanca

Com si d'una marató de capitals es tractés, hem fet cap a Lisboa, la capital d'un país molt proper que sovint tenim oblidat. De la mateixa manera que Catalunya, Portugal va fer camí de la mà d'Espanya durant molt temps. A diferència de nosaltres, Portugal va assolir la independència i avui ningú la discuteix. Nosaltres encara estem batallant i recordant el 1714. No sé si es tracta d'una quimera, a vegades però em fa l'efecte que ens oblidem de caminar, pensant massa en el passat.

És per això que, sense desmerèixer qualsevol esforç per assolir més autonomia i poder de gestió, a vegades em fa l'efecte que els partits nacionalistes es queden massa en l'anècdota: no sempre s'ha gestionat tota la capacitat de què es disposava. Ja sé que això és perillós de dir perquè es pot interpretar com un anti-nacionalisme. A mi, que sempre m'he sentit català, a dins i fora del meu país, sovint em preocupa que Catalunya encara cultiva la injustícia, i que hi ha massa gent que no té temps de pensar en nacionalismes perquè té massa feina per poder arribar a finals de mes. Qui aconsegueixi avançar en un món més just i equitatiu s'endurà tot el meu suport i agraïment.
Però avui volia parlar de Lisboa, i m'agradaria eliminar qualsevol tendència als tòpics. Passejant per la capital t'adones que la societat no és tan simple. A Lisboa veus misèria i brutícia però també bellesa i sumptuositat. De ben segur que els cal molt d'esforç per aconseguir una ciutat més humana i justa, però això no impedeix que el turista s'hi passegi agradablement, amb un pujar i baixar continuat, però sempre amb l'amabilitat i generositat del lisboeta. És ben cert que només amb una actitud positiva pots gaudir d'una agradable visita de la capital.
De l'Alfama al Bairro Alto, passant per A Baixa i Chiado, improvises un recorregut que difícilment repeteixes atesa la multitud de carrers, carrerons, escales i placetes. Les façanes de rajola, i la blancor que predomina; el terra de petites llambordes, blanques i negres. Els baixants sobtats, a vegades salvats pels "elevadors", configuren una ciutat amb caràcter propi.
La població és molt diversa, amb força immigració procedent de les antigues colònies, sense estar al marge de la més recent onada immigratòria procedent de l'est europeu.
Si heu estat a Lisboa, potser em sabreu definir millor la ciutat. Personalment hi he anat a passejar-me pels seus carrerons i places, encara que no he deixat de contemplar monuments arquitectònics interessants: el Castelo, les restes del convent del Carmo, la catedral, la basílica d'Estrela, i sobretot la torre de Belém i l'impressionant convent dels Jerònims.
Quan he tornat a casa, he repassat la premsa i m'adono que els nostres polítics encara es discuteixen per l'Estatut. És clar que és important l'Estatut!, el que no és tan clar és que la discussió sigui en format partidista en vistes a properes eleccions. Hi ha partits polítics que haurien d'estar més temps a l'oposició ja que, al govern, encara s'hi troben incòmodes. És una llàstima que tot el país estigui a mercè de la immaduresa d'alguns. Confiem que el mes de setembre ens sigui més profitós.