Aplaudiments generosos

Qui ho diu que els catalans som garrepes? Us puc assegurar que en tot cas no pas sempre. Hi ha situacions en què som extremadament generosos. No sé si més que els altres.

Si ho voleu comprovar, assistiu a un concert, principalment de música clàssica, o d’havaneres també. Us adonareu que el públic no escatima aplaudiments. Tant li fa que els músics ho facin bé o malament, el resultat sempre és el mateix. Això omple d’orgull i satisfacció als artistes i els anima a tornar-hi, encara que hagin assassinat l’obra.

Aquesta reflexió que pot semblar banal, se’m fa present molt sovint i m’origina una sèrie de preguntes, algunes de les quals encara no he sabut respondre. Començo per preguntar-me què espera el públic d’un concert, quan decideix assistir-hi: gaudir de bona música?; gaudir de la música?; simplement gaudir?... També em pregunto què pretenen els organitzadors del concert: donar a conèixer bons músics i compositors?; entretenir al públic assistent?; esdevenir protagonistes?; donar feina als intèrprets?...

Després d’aquestes i més preguntes, m’arriba una qüestió final i compromesa, sobretot quan assisteixo a un d’aquests concerts: haig d’aplaudir uns músics que han destrossat la peça musical?; haig de xiular-los?; haig de dissimular com aquell que no se n’ha adonat?... En l’esport, la gent xiula i fins i tot s’atreveix a llençar objectes. A la música però, exceptuant el Liceu, la gent es comporta, dissimula i gira pàgina. És el menys compromès i també el més fals, però la nostra societat està plena de falsedats, perquè ja ens ho deien de petits: qui diu les veritats, perd les amistats!