Tanca el menjador social dels caputxins d'Arenys de Mar

Aquests dies hem llegit que la comunitat dels frares caputxins d'Arenys de Mar ha tancat el menjador social, després d'una inspecció del Departament de Sanitat de la Generalitat de Catalunya. Segons diu la notícia, les condicions en què es feia el servei no tenien garanties de salubritat.

Podríem parlar llargament de què ha representat la tasca de la comunitat franciscana a la nostra vila, donant suport a persones sense sostre i vulnerables, de casa nostra i vinguts de fora. Una feina que ha estat possible per la seva dedicació i la gran col·laboració del voluntariat de moltes generacions. 

La tasca social, que a vegades sense sentit es critica, substitueix la mancança per part de l'administració pública, sigui la local o l'autonòmica o estatal. Quan hi ha persones que no poden alimentar-se o fins i tot mantenir la higiene, cal que la societat reaccioni i, a casa nostra, estem massa acostumats que sigui l'Església, que també critiquem fàcilment, qui entomi aquesta tasca.

A través de les xarxes socials, hem pogut llegir comentaris en un sentit i un altre, i em sap greu que a vegades es facin judicis de valor massa a la lleugera. Segur que podem trobar pros i contres en ambdós sentits, i és llavors quan cal ser curosos amb els nostres comentaris, i encara més amb les nostres sentències.

El servei d'alimentar a persones que tenen dificultats per trobar un plat a taula és encomiable, però també és cert que no es pot fer de qualsevol manera, sense tenir en compte les mesures higièniques indispensables per assegurar que no es posa en perill la salut dels usuaris i el voluntariat. És per això que cal entendre que una inspecció pugui determinar que no s'està fent de manera segura, però dit això, cal trobar la solució per no deixar d'un dia per l'altre a trenta persones sense menjar calent.

Estic convençut que el nostre Ajuntament s'arremangarà per trobar la millor solució, i en això tots hi hem de ser al costat. Cal agrair la voluntat, esforç i diners esmerçats per la comunitat dels caputxins d'Arenys i, si no es pot reformar el servei, confiar que sigui l'administració local qui es faci càrrec de les persones que fins ara han fet ús del menjador social. 

Podríem continuar, però ens estendríem massa. Que quedi dit, però, que l'Estat hauria de treballar perquè no es produeixi la necessitat d'haver de condicionar menjadors socials, la redistribució dels recursos hauria de ser la prioritat dels nostres governs.

Buscar d'allà on es pugui!

Llegia l'article d'en Toni Soler a l'ARA i estic d'acord que cal una renovació de polítics, menys mediocres, i que entre tots els hem de trobar, però no podem oblidar que els polítics no surten per generació espontània, ni surten del no-res. Els polítics són membres de la nostra societat i hem de tenir clar que d'on no n'hi ha no en raja.

Està bé que busquem nous líders, més capacitats per dirigir amb èxit el nostre país, i resoldre els principals problemes amb què ens hem d'afrontar, però el primer que caldrà fer és procurar que existeixin aquestes persones i, per tant, fer els possibles perquè la formació dels nostres fills i nets sigui millor, que tinguin bons resultats en competències i, sobretot, resolutius davant de les situacions imprevistes.

Recordo què comentava l'economista Xavier Sala i Martín, i que en vaig parlar l'altre dia en aquest post. Hem de procurar tenir alumnes i, lògicament, ciutadans intel·ligents i no només que sàpiguen memoritzar davant d'un examen. Persones que davant d'una situació nova, sàpiguen com actuar. 

Si millorem la cultura, el coneixement i les aptituds de la nostra ciutadania, serà més fàcil aconseguir nous dirigents amb capacitat per fer-nos avançar com a societat organitzada i com a país. Potser llavors podrem, o podran, tornar a intentar aconseguir la independència amb l'objectiu de ser governats en la proximitat, coneixent la realitat nostrada, estimant el país, la llengua i la cultura. Un fet que posem en dubte dels dirigents espanyols, siguin de dretes o d'esquerres.

Europa s'ensorra?

Segueixo molt de lluny la política europea i no pas perquè no m'interessi o no la consideri important per a tots nosaltres. Simplement, estic una mica cansat, per no dir fart, veient com van totes les coses. Malgrat això, no puc dir que hi visqui d'esquena i, encara que sigui d'esquitllada, llegeixo les notícies que arriben de Brussel·les. 

Haig de dir que, potser per desconeixement, estic força desanimat amb els dirigents actuals. Començant per la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i continuant amb el secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, estem veient una baixada dels pantalons davant la pressió del president dels EUA, que tots consideren mig boig, però que ningú no s'atreveix a contradir-lo. Té massa poder, i nosaltres som massa febles.

És una llàstima que durant tants anys de construcció de la Unió Europea, no hàgim sigut capaços d'enfortir els lligams entre nosaltres i definit una política exterior forta, tant des del punt de vista econòmic, com social i militar, per què no? Ara, que van mal dades, tot són plors i cruixits de dents!

M'imagino que la mediocritat dels polítics actuals no és una cosa només nostra, sinó que afecta arreu. La prova és si mirem qui ens està governant i liderant les institucions internacionals. No és estrany, doncs, que el populisme, de la mà de l'extrema dreta, vagi pujant graons. Fins on arribaran?

Sap greu que per solucionar les coses hàgim d'esperar a espatllar-les del tot. No som prou intel·ligents per veure-les venir, sense acabar arrossegant-nos com ara estem fent? M'agradaria ser més optimista, però avui, si més no des del punt de vista econòmic i social, no ho soc gens. Tant de bo recapitulem aviat i ens adonem que així no podem anar enlloc. 

Són intel·ligents els jutges?

El post d'ahir dimecres donaria per a molts capítols del meu blog. No sé si vàreu enllaçar l'entrevista a Xavier Sala i Martín. En tot cas avui em pregunto on situaríem els jutges. Són intel·ligents, o es tracta de rosegaapunts o aquells que només memoritzen?

Se sap que les oposicions a jutge es basen en la memorització de tots els temes que poden preguntar-se a l'examen i que els aspirants a jutge es passen moltes hores, dies, mesos i anys, estudiant el temari per aconseguir la plaça. No he entès mai la necessitat de posar en pràctica aquest model d'examen, sobretot ara que tens tantes possibilitats d'obtenir la informació a través d'Internet.

Crec que caldria canviar el sistema i desconec si s'està plantejant, o bé continuen pensant que la plaça de jutge és per aquella persona que té la capacitat de memoritzar tot allò que ha llegit i entès, i no tant la capacitat d'enfrontar-se a la vida, que és canviant i plena de sorpreses.

Estic convençut que si els jutges rebessin una formació diferent, els judicis anirien d'una altra manera. Probablement, el tancament obligat per memoritzar tots els textos els allunya de la realitat del món i llavors, quan han de resoldre els conflictes humans, no els acaben d'entendre, o la seva visió és molt parcial i fins i tot perillosa.

Quan em pregunto si els jutges són intel·ligents, no insinuo que puguin ser uns rucs. Cal haver llegit el meu post d'ahir, o haver escoltat l'entrevista a l'economista Xavier Sala i Martín. Es tracta de saber si davant d'un cas no previst, tenen la capacitat de trobar una solució raonada i efectiva, que sigui al mateix temps justa.

Ja veieu que en aquest post no parlo d'ideologia. Sabem on s'encasellen la majoria dels jutges espanyols i això és un problema greu, i pels independentistes catalans encara s'agreuja més. Només tenint en compte la formació que reben i la manera que tenen per treure's les oposicions, n'hi ha prou per pensar que el nostre país no funciona prou bé. Algú em pot dir com s'ho fan altres països europeus? Estan igual que nosaltres? A veure què me'n dieu.

Memoritzadors, Empollons i Intel·ligents

Aprofitant un fragment d'una entrevista a l'economista Xavier Sala i Martín on diferenciava tres tipus d'alumnes, voldria fer-hi els meus comentaris. L'entrevistat, professor universitari, distingeix els alumnes que memoritzen, dels rosegaapunts (ell en diu empollons) i els intel·ligents. Els primers són aquells que no aprenen, si no simplement memoritzen i, per tant, no els hi canviïs cap element, perquè no se'n sortiran. Els segons aprenen allò que diu el llibre de text, però només. Finalment, els intel·ligents són els que els hi poses una situació que no han vist mai, per tant, no han ni memoritzat ni empollat, i són capaços d'improvisar una solució.

És una entrevista que us recomano que recupereu perquè és interessant. Parla de la intel·ligència artificial i, precisament argumenta que la intel·ligència artificial no és intel·ligent. Són màquines dissenyades per dir textos els més semblants als que troben a Internet, però fàcilment diuen mentides i ho diuen de manera convincent, i per tant ens posa en alerta. Sala i Martín situa la intel·ligència artificial en el grup dels empollons.

Dit això, i gairebé no em queda espai, si fem una anàlisi de la situació política i també social dels nostres dies, t'adones que ens fa falta molta intel·ligència. Persones intel·ligents que sàpiguen resoldre els problemes i situacions que apareixen cada dia, sempre diferents i de manera sobtada.

Sempre he dit que una de les grans qualitats, i que demostra la intel·ligència d'una persona, és la capacitat de reaccionar bé davant d'un problema sobrevingut. Pots tenir molt coneixement de les coses. Haver vist molts exemples, i haver analitzat les solucions emprades, però si no ets intel·ligent, seguint el raonament del professor, no seràs capaç de resoldre allò que probablement no havies vist mai ni imaginat.

Ara, si voleu, fixeu-vos en els dirigents polítics que hi ha al món i feu l'exercici de col·locar-los en el model de persones rosegaapunts o els que memoritzen, o en el grup dels intel·ligents. Estic convençut que en aquest darrer grup n'hi trobareu ben pocs, i això és un problema si partim de la base que són aquests dirigents els que fan o haurien de fer avançar el món.

Deixem-ho estar i tornem a començar!

Començar de cap i de nou; fer taula rasa; passar l'esponja; posar-hi un vel al damunt, són quatre maneres per dir, en català, «borron y cuenta nueva». Segur que en trobaríem d'altres. També el títol d'aquest post ens serveix. I per què en parlo?

Espanya, amb Catalunya inclosa, viu una situació permanent de fer taula rasa i tornar a començar, però no ens n'acabem de sortir. Hauríem de fer cas omís de tantes coses que gairebé és impossible. De fet, la mal anomenada transició política espanyola no va deixar de ser una mica això. Probablement, l'excepció és l'actitud de jutges i maquinària estatal vers el procés d'independència. Aquí no hi ha gens d'interès de girar full, i això que l'actual president de la Generalitat sempre n'ha parlat, però al meu entendre només es fixava en un bàndol. El dels perdedors.

Si analitzem el serial de la corrupció política espanyola t'adones que ningú no té vergonya. L'engany i l'embutxacada de diners de membres del PSOE sembla no haver-se acabat de descobrir del tot. Aniran apareixent episodis més i més sorprenents. Però el més trist de tot és que els acusadors són els dirigents del PP, que porten una motxilla plena d'actuacions corruptes. Ells són els que han de netejar la cara de la política espanyola? Esperpèntic!

Cada dia, quan obres el diari, t'apareixen noves informacions d'actuacions fraudulentes. De polítics i empreses que s'han untat amb diners públics. Aquells diners que obtenen dels contribuents, que som gairebé tots. I després ens demanen confiança.

En una situació com aquesta és impossible començar de cap i de nou, perquè simplement estem aixecant l'estora per posar-hi la merda, i aquesta no desapareix, sinó que tard o d'hora torna a sortir.

I no es pot girar full, alegrament, quan després que algú ha robat, els diners no apareixen. Semblaria que quan una persona és acusada de robatori, hauria de retornar els diners, al marge del càstig que se li pugui imposar. Doncs, no! Els diners s'han esfumat. Només els quatre desgraciats que han estirat la bossa acabaran restituint-ho a les seves víctimes. Definitivament, no anem bé i no podem girar full!

No m'agraden els petards!

Hi ha coses que sembla fer vergonya a la gent reconèixer-ho, sobretot en ambients de festa i diversió, o en celebracions com la revetlla de Sant Joan, tan nostrada. Em consideraran estrany, val més que no ho sàpiguen. Ho dissimularé i faré com si no passés res. Com si fos la persona més feliç i més enrotllada de tots!

Doncs, no! A mi no m'agraden els petards. Ho trobo una bestiesa, sense sentit. Una despesa inútil i una manera de molestar els altres. Ja sé que un pot gaudir dels petards sense emprenyar ningú, però no em negareu que emociona a més d'un veure l'ensurt que li claves al veí, o a aquella persona que circula tranquil·lament pel carrer.

És cert que de totes les coses se'n pot fer un bon o mal ús, però no em direu que no és absurd gastar-te els diners per encendre la metxa i fer esclatar un petard, o té sentit? Ja sé que hi ha moltes coses sense sentit que fem sovint i no ens queixem, però no em negareu que un dia assenyalat com la vigília de Sant Joan, amb l'arribada de la flama, procedent del Canigó, amb tot el que significa per als catalans, no sigui un bon moment per declarar que no m'agraden els petards! 

Cal anar encenent i llençant petards per aquí i allà? Fins i tot acompanyant la flama?

No em detindré a comentar fets luctuosos que els arenyencs tenim ben presents, només cal veure les notícies de les persones, normalment joves, que ingressen als hospitals i centres sanitaris la diada d'avui, per culpa dels petards. I encara que no ens facin mal ni el provoquem, quin sentit li donem? Gaudir de la fressa i les corredisses? No tenim res més a fer?

Mai m'han agradat ni mai n'he comprat. No crec que canviï d'opinió. Tothom és lliure de fer el que més li plagui, però intenteu no molestar els altres. Si de cas, tanqueu-vos a casa i comenceu a encendre els petards. Fins i tot podreu gaudir de l'art de socarrimar les parets. Es poden dibuixar imatges ben originals!

Un bocamoll perillós

No en tinc ni idea d'estratègia militar, però tinc molt clar que les guerres no solucionen res. Hi ha qui sembla molt interessat a declarar la guerra i d'altres que no hi donen la importància ni valoren les conseqüències que provoquen. Probablement perquè ells, en persona, no hi tenen gairebé res a perdre. Els militars i les persones dels països afectats, sí que s'ho miren d'una altra manera.

Em guardaré prou de proclamar alegrament qui és el culpable i de què. Entenc que en un conflicte, ambdues parts tenen les seves responsabilitats. Dit això, però, les declaracions del president Trump, en tots els àmbits, i la decisió presa d'atacar l'Iran, crec que és un error garrafal que pot tenir greus conseqüències. És un error perquè al meu entendre no s'havia treballat prou el diàleg i les negociacions. 

És molt trist el que està passant, però és greu que el president dels EUA, que té tant poder, sigui una persona que menteix, enganya i gaudeix del dolor dels altres. Potser no és el més dolent de tots, però el sol fet de tenir tant de poder, el fa més perillós i temible.

Poques hores abans de l'atac deia que donava quinze dies de marge a l'Iran per evitar-lo. Un engany que no he entès a què es deu. O potser és això que dic, que és feliç ferint els altres i demostrant que al món es fa el que ell vol. Desitjo de cor que, a no trigar gaire, s'adoni dels seus errors i ho pagui amb el rebuig i menyspreu de tothom. No li puc desitjar la mort, però sí que algú li obri els ulls. No li caurà la cara de vergonya, perquè no n'ha tingut mai ni en tindrà. Algú li ha de parar els peus, i espero que aquest dia estigui a punt d'arribar.

Entretant, desitjaria trobar la solució per frenar l'escalada bèl·lica. I no ens oblidem que, passi el que passi, tenim un poble que pateix el genocidi, sense pietat. Moren de fam, per efecte de les bombes i per la manca d'ètica i moral d'uns dirigents que de manera activa o passiva, permeten aquesta injustícia ferotge.

Què ens hem de creure?

Mai com ara havíem pogut seguir amb tanta precisió i en temps real una guerra més enllà de les nostres fronteres. Al llarg de la història hem observat reportatges bèl·lics que ens han permès veure la crueltat d'una guerra, i encara més quan les víctimes són civils i no pas membres dels exèrcits. Avui tenim les imatges del que està passant en aquell mateix moment. Podem presenciar com es bombardegen instal·lacions i també habitatges. Ho veiem a Gaza i també a Ucraïna.

I la darrera de les guerres és la que estan mantenint Israel i l'Iran, amb atacs constants, amb els efectes que tenen, però això passa en uns moments en què la intel·ligència artificial (IA) pot crear il·lusions. És capaç de manipular sons i imatges fins al punt de no saber si tot allò que t'ensenyen és verídic o fruit de la tecnologia.

Tots recordarem les especulacions sobre l'arribada de l'home a la lluna, l'any 1969. Ha plogut força des de llavors. Encara hi ha qui sosté que les imatges que vàrem poder veure per televisió estaven preses en un decorat. Hi ha qui no s'ha cregut mai que els astronautes arribessin a trepitjar el nostre satèl·lit. Si això passava fa més de cinquanta anys, què no es pot inventar avui dia?

Llegia, avui, un reportatge on es diu que moltes de les imatges que aquests dies ens presenten de la guerra entre Israel i l'Iran són falses, ja sigui perquè corresponen a altres conflictes i països, o bé són simplement inventades. I per què passa això? Hi ha una intencionalitat concreta, més enllà de distreure el personal?

Com explica l'article en qüestió, unes imatges de l'abatiment d'uns avions israelians per part de les forces iranianes, i la captura d'una de les seves pilots, que sembla que són falses, ajuden a elevar la moral d'un país, l'Iran, i posar en dubte la superioritat israeliana, que algú dona per descomptat.

La conclusió, una vegada més, et porta a estar alerta i no creure't tot el que veus. Es tracta de qüestionar-ho i intentar contrastar les imatges i dades, que no és fàcil, i no deixar-te portar pel primer impuls. Sigui com sigui, però, la guerra no té cap justificació i sempre hi surten perdent els més vulnerables, la ciutadania que veu estroncada la pau i tranquil·litat a la seva vida.

Una bassa d'oli!

El Ple municipal d'ahir el vespre, a Arenys de Mar, va discórrer plàcidament, sense exabruptes, pica-baralles ni males paraules. És d'agrair! No sempre podem dir el mateix, i les persones que tenim el costum de seguir-lo, encara que sigui des de casa, ens molesta quan el to que s'empra, o les paraules que s'utilitzen no són les més adequades. Això va pels regidors i regidores de govern i els de l'oposició.

Que un ple municipal es debati de manera tranquil·la i serena, no vol pas dir que tothom estigui d'acord amb tot, encara que ahir gairebé tot es va aprovar per unanimitat. Que discorri plàcidament vol dir que els membres del Consistori s'expressen correctament, expressant les discrepàncies, quan convé, i aclarint els conceptes que no eren clars, sense necessitat de ser groller o poc elegant.

Cal felicitar l'esforç d'uns i altres per expressar allò que pensen, respectant l'opinió dels altres i acceptant el resultat de les votacions, que en el cas d'Arenys, on l'equip de govern compta amb majoria absoluta, ja està tot dit.

Em va agradar el to, encara que no estigués d'acord amb algunes de les raons que es varen donar per desestimar aportacions ciutadanes. Crec que caldria evitar la urgència i mirar de presentar els temes amb arguments sòlids i, sobretot, interpretant correctament les paraules dels intervinents. No em vull allargar en aquest tema, però em refereixo a al·legacions presentades per ciutadans, que no han estat ben argumentades. No es tracta només d'acceptar o denegar, sinó que s'ha d'argumentar bé. Potser és qüestió de les presses.

Celebro l'aprovació unànime a l'adhesió d'aquest Ajuntament a l'Associació de Municipis i Entitats per l'Aigua (AMAP) perquè segur que servirà per conèixer més en detall tot el procés de la gestió directa de l'aigua. Un tema pendent al nostre país, Catalunya, on la privatització d'aquesta gestió supera àmpliament la tendència del món global. A veure si n'aprenem.

Voldria agrair la voluntat de tots els grups municipals d'avançar davant de totes les dificultats, que no són poques, per tirar endavant els projectes de vila, i especialment al grup majoritari, per la seva voluntat d'escoltar la resta de grups, encara que no els necessiti per aprovar les propostes de resolució.

L'empadronament és un dret i una obligació

La meva primera experiència a l'administració pública va ser, ara fa quaranta anys, de cap de servei amb responsabilitat sobre el padró municipal d'una ciutat que, en aquells anys, fregava els cent mil habitants. Des de llavors ha plogut molt i han canviat les coses. Els tràmits no són ben bé els mateixos, però l'esperit és el mateix, com també l'objectiu: conèixer qui viu al nostre municipi, per saber quins serveis necessitem cobrir. L'empadronament t'obre la porta a una colla de drets reconeguts, com l'educació o la salut.

Ahir, la majoria del Parlament de Catalunya es va comprometre a garantir l'empadronament universal. Es varen desmarcar del pacte, Junts, PP i l'extrema dreta. La iniciativa va ser de la Xarxa d'Entitats pel Padró, amb més d'un centenar d'entitats associades, que exigeixen l'empadronament de totes les persones residents en un municipi.

L'insòlit del cas és que tots aquests esforços estan avalats per la llei de règim local, i que existeix jurisprudència del Tribunal Suprem. La pregunta que ens fem és: per què encara hi ha municipis que incompleixen la llei? Puc entendre que l'extrema dreta hi estigui en contra i hi posi totes les pegues pel fet que moltes de les persones afectades són immigrants, que els volen fora, encara que d'esquitllada ho pateixin persones autòctones. No està tan clar que PP i Junts s'alineïn en aquest posicionament. 

 Em costa massa d'entendre que no es prenguin mesures estrictes de compliment de la llei, per part de les institucions responsables de fer-la complir, i que s'hagi d'arribar a aquesta situació d'indefensió jurídica de moltes persones. Normalment, les més vulnerables i que necessiten tot el nostre suport.

Celebro que a la meva vila, governada amb majoria absoluta per Junts, l'empadronament sigui universal i que ningú no pateixi la injustícia de veure's arraconat i marginat. No disposar del padró comporta molts problemes administratius i, de rebot, socials i econòmics. Negar l'empadronament a una persona que resideix en un municipi, al marge de la titularitat o no del seu habitatge, de les condicions d'aquest, o fins i tot sabent que viu a la intempèrie, és d'una gravetat extrema, no només jurídica, perquè ho mana llei, sinó també moral i ètica. 

La corrupció enganxa i s'escampa

Si bé és cert que alguna persona ho ha dit, crec que no se n'ha parlat prou, i per això ho incorporo al meu blog.  La corrupció està a l'ordre del dia en la política. Com he dit moltes vegades, la majoria dels polítics es comporten honestament, però els pocs que actuen de manera corrupta ho embruten tot, i fa que caiguem en la trampa de posar-los tots al mateix sac.

La corrupció destapada al PSOE, per part d'alts dirigents, ha posat en perill la confiança al president, no pas per part de l'oposició, que això no seria cap novetat, sinó entre els mateixos militants i simpatitzants socialistes, i a la societat en general. I això és greu. 

Què és el que no s'ha dit prou? Doncs, que a part dels polítics corruptes, hi ha els empresaris que s'hi avenen per obtenir-ne uns beneficis. Sacrificar una part dels guanys que suposa la concessió d'una obra pública o servei, en forma de comissions il·legals, els surt molt a compte. Ells paguen aquests diners i a canvi obtenen el premi dels guanys.

Sembla que una de les empreses que hauria actuat de manera fraudulenta, acceptant pagar comissions a canvi de la concessió d'obres, és Acciona, l'empresa que va guanyar la darrera licitació de la recollida selectiva de la brossa a la nostra vila. Això, d'entrada, no hauria de suposar cap entrebanc, però permeteu-me que expressi el meu disgust, sabent que l'empresa que treballarà a la meva població és una de les presumptes empreses corruptes d'aquest país. 

Atenció, però, que no estem parlant dels seus treballadors. Aquests, per llei, venen subrogats des del moment que una nova empresa obté la concessió del servei, i per tant substitueix l'empresa que ho ha estat fent fins llavors.

Que quedi clar, doncs, que la corrupció no és patrimoni d'uns quants, la classe política, com algú voldria que s'entengués. La corrupció és una taca d'oli que s'escampa amb facilitat i que tots hi estem exposats. Només els nostres principis i ètica poden evitar caure en aquest pou.

Un CAP sense aparcament

Sempre he pensat que la normativa arenyenca, i no sé si d'altres llocs, que obliga que a l'hora de construir un habitatge li assignis una plaça d'aparcament és bona perquè en algun lloc a altre hem de situar els nostres cotxes. En poblacions com la nostra, amb carrers molt estrets, i on hi ha una manca de places d'aparcament a la via pública, amb l'excepció de la Riera, que ja veieu el goig que fa, és encara més interessant i necessària.

I això ho dic avui que he llegit la resposta de Salut, dient que al nou centre d'atenció primària (CAP) no li cal disposar de places d'aparcament perquè, diuen, es tracta d'un centre de proximitat, comparant-ho amb una biblioteca o una escola. Segurament tenen la seva part de raó, però entenc que seria una bona idea que, aprofitant la construcció d'un nou edifici, es gratés a sota per fer-hi unes quantes places d'aparcament.

És evident que no podem comparar un CAP amb un centre hospitalari, però que els preguntin als usuaris del nostre actual centre, sobretot si tenen familiars amb problemes de mobilitat, com s'ho han de fer, o com ens ho hem de fer, per acompanyar-los i poder aparcar el cotxe durant una estona. La realitat demostra que, si bé no és una necessitat de tothom, sí que hi ha una part dels usuaris que els aniria molt bé poder aparcar al soterrani.

La normativa de les places d'aparcament associades als habitatges també hauria d'existir per a les empreses i centres públics, i intentar reduir els cotxes que aparquen a la superfície, sigui per estètica o per l'enrenou que provoquen en la mobilitat.

Des d'aquí, doncs, sense pretendre ser més papista que el papa, pensant que el rebuig és bàsicament per qüestió econòmica, reivindico la necessitat de construir unes places d'aparcament associades al nou CAP. Que no sigui dit, que no ho hem avisat d'entrada. Llavors, quan tot estigui acabat i ens adonem dels problemes d'accessibilitat i aparcament, podrem recordar que, quan hi érem a temps, ja ho vàrem avisar.

Pluvials i aigües fecals per la mateixa canonada

Arran de la notícia dels problemes del clavegueram de l'escola Sinera voldria insistir en un tema que ja he comentat en aquest blog, però que, malauradament, no serveix de res fins que passa el que passa.

Segons diu la notícia de Ràdio Arenys, el regidor d'Urbanisme ha detectat que les aigües fecals de l'escola Sinera no es varen connectar al clavegueram, sinó al pluvial, i és per això que la merda ha sortit a la superfície i els veïns es queixen de la pudor. 

El cas del rial del Bareu no és únic, i així, per exemple, ho vàrem denunciar els veïns del tram alçat del rial de Sa Clavella, a la llavors alcaldessa de la vila, i no ens va fer cas, sinó més aviat ens va titllar de buscabregues sense to ni so. 

Quan es va remodelar el tram esmentat es va instal·lar una nova canonada i embornals. La sorpresa dels veïns, però, va ser que en aquesta canonada s'hi va connectar els pluvials i les aigües fecals. Les cases tenim dues sortides diferenciades, com determina la norma, per no barrejar l'aigua de la pluja amb les aigües fecals, però en aquest tram de carrer, i m'imagino que en alguns altres, tot va a parar al mateix lloc. 

Aquesta canonada del rial de Sa Clavella va soterrada fins a la Riera, i això vol dir, que les nostres aigües fecals van a parar al final de la Riera i no pas a la depuradora. Curiós, oi? Doncs això que nosaltres vàrem denunciar és una realitat i si sentiu pudor al final de la Riera, no us vingui de nou. A Arenys, per culpa d'una mala gestió tècnica i política, ens podem trobar en situacions com la de l'escola Sinera o del tram del rial de Sa Clavella, i no passa res!

Recordo aquells dies amb tristesa per la manera que se'ns va tractar. Després va passar el que va passar, però cadascú és víctima de la seva manera de ser i comportar-se. Les coses no passen perquè sí. Els nostres polítics han de parar l'orella, reflexionar i prendre decisions. No es pot ser prepotent ni treure's del damunt la gent, encara que a vegades siguem insistents i fins i tot impertinents. Quan hi ha raons, s'han d'escoltar i rectificar. Diuen que rectificar és de savis, i en l'obra pública de la nostra vila hi fa falta molta saviesa.

Passar desapercebut

Sempre he pensat que el més trist de la vida d'una persona ha de ser passar desapercebut. Que ningú no noti la teva presència. Que no aportis res a la societat on vius. L'objectiu de tothom hauria de ser contribuir en la vida dels altres, aportant el teu gra de sorra, de coneixements, sentiments, treball, esforç, idees... Fins i tot els vegetals tenen el privilegi de motivar els humans, i això que estan fixes en un lloc i molt limitats.

Si bé és important la teva aportació a la vida en comú, no hi ha dubte que aquesta pot ser negativa i fins i tot deplorable. Tenim prou casos de persones que han estat protagonistes durant la seva vida, i que han fet més mal que no pas bé a la resta d'humans. Són personatges que tenim molt presents, ja sigui perquè hem compartit llocs i moments amb ells, perquè han condicionat la nostra vida, o perquè han esdevingut claus en el transcurs de la història.

És clar que, en referir-me a la importància de no passar desapercebut, pensava en totes les persones que sumen i no pas resten. Aquelles persones que ajuden i no destorben. La gent que genera felicitat, facilita les coses i fa avançar. En cap cas pensava en aquelles que porten a sobre la maldat, sigui per interès personal, o per afany de poder, menystenint els altres, odiant-los o martiritzant-los. En tenim uns bons exemples, i ens n'hem d'allunyar sempre que podem.

Aquests dies en què la guerra és molt present, ens adonem de la facilitat amb què uns personatges aconsegueixen el poder i només serveixen per destruir, per eliminar uns drets que han costat molt d'aconseguir. I els observem amb impotència, sense força ni capacitat de reacció més enllà de la nostra protesta, les nostres declaracions i el nostre rebuig. 

L'altre dia em preguntava què està passant?, i em costa trobar-hi un sentit. La conclusió, però, és clara: al mal, al dolor, a la barbàrie s'hi arriba massa fàcilment. El bé, el respecte, l'estima, han de fer-se lloc amb prou dificultats. Per què és tan difícil decantar aquelles persones que no passen desapercebudes, no pas per la bondat i l'esperit de col·laboració, sinó per la maldat que escampen, i el dolor que provoquen? Procurem oblidar-nos de les minúcies i centrem-nos en tot allò que és important i que cal enfrontar-s'hi amb energia. Siguem visibles, pel bé que aporti la nostra actitud, el nostre esforç de cada dia.

Una escapada a la vida tranquil·la

Aquest matí hem estat a Tavertet. Les persones que em seguiu els escrits ja sabeu que hi acostumo a anar de tant en tant i sempre en parlo bé. M'imagino que la majoria de vosaltres hi heu estat en alguna ocasió. Si no fos així, us recomano que mireu de trobar un dia per deixar-vos-hi caure i estic convençut que m'ho agraireu.

Hi ha coses que no es paguen amb diners, i una d'elles és la pau i la tranquil·litat. No a tot arreu s'aconsegueix i ara, en època de platja i sol, els pobles de vora mar ho patim una mica, i la millor opció és quedar-nos a casa, si tenim la sort de poder-ne gaudir, que no és tan fàcil!

El dia no era clar del tot. Hi havia força calitja i, per tant, no podies gaudir de grans vistes del Montseny, o Vallclara, a sobre de Susqueda. El nivell de l'aigua del pantà de Sau es veia una mica baix. Ens ha sobtat perquè semblava que, per les notícies que ens arribaven, es trobava ple fins a dalt, després de les pluges d'aquesta primavera, però no és així ben bé.

Poca gent pels carrers, i tot molt net i polit. És lògic que en les aglomeracions sigui més complicat mantenir-ho pulcre, però a Arenys potser ens ho hauríem de fer mirar. I no penso en el govern de torn, sinó en els vilatans que no són respectuosos amb l'espai públic i no tenen gaires manies a l'hora de llençar la brossa pels carrers. Per cert, si alguna persona no ho sap, les papereres, que no n'hi ha gaires, no serveixen per deixar-hi bosses de brossa. Són papereres. Les bosses, o van als contenidors, o es treuen al carrer si el sistema del teu barri és el porta a porta.

I l'hem fet petar! Una família que coneixem des de fa molts i molts anys, però que no tenim gaires ocasions de parlar-hi. Avui hi hem estat una estona, recordant aquells temps i també pensant en el dia a dia, en l'actualitat i la manca de pagesos. Cada vegada hi ha més terra erma. Si no es conrea, es perd.

De tornada hem pogut comprovar que a la costa hi ha massificació. Segurament es tractava de persones de l'interior que sortien a passar la tarda a la platja, però la concentració de cotxes era important. Hem dinat una mica més tard del compte, però ens ho hem d'agafar bé. Gaudim de la vida, perquè la vida és bella, malgrat les dificultats, i a tots aquells que s'esforcen a malbaratar-la i matar a tort i dret sense raó.

Què ens passa?

Les notícies que ens arriben de fora són alarmants i, malgrat la distància, ens colpeixen. Potser no tindrà uns efectes directes, o sí?, però en tot cas és molt desagradable i trist veure com ens comportem els humans. Israel ha atacat aquesta matinada l'Iran i no sabem quines represàlies hi haurà. Es quedaran quiets o es venjaran? 

Per altra banda, observava a les xarxes socials com agents federals dels EUA s'abraonaven sobre un senador demòcrata que s'havia atrevit a demanar explicacions a la secretària del departament de Seguretat Nacional, per les deportacions d'immigrants impulsades pel president Trump. No recordo qui comentava fa uns dies sobre la possibilitat d'una guerra civil als EUA. Li agradaria a Trump? Què pretén?

Al Pròxim Orient les coses no estan bé. No és només el genocidi que Israel està exercint a Gaza, sinó que s'està tensant la corda de les relacions internacionals dels estats d'aquella zona amb unes conseqüències difícils de quantificar, però no pas menors.

I entretant a casa nostra (ja en parlava ahir), van mal dades. Serà capaç, el president Pedro Sánchez, d'aguantar els dos anys que queden de legislatura o avançarà les eleccions? Ha demanat perdó, i no és pas la primera vegada, però les coses no s'arreglen només cessant els corruptes. La responsabilitat política va més enllà de la comissió del delicte. El mal que es produeix a la societat quan es descobreixen actes de corrupció no es resol demanant disculpes i cessant els culpables. El problema és que l'alternativa de govern té un currículum tant o més extens en corrupció i indecència.

Em pregunto moltes vegades, de què serveix tanta burocràcia i tants bastons a les rodes a l'hora de confeccionar els expedients per a la licitació de l'obra pública i subministraments, si no s'aconsegueix eliminar la corrupció? Ho he dit en alguna ocasió, abans. Cal agilitzar la maquinària administrativa i reforçar la inspecció i seguiment de tots els processos. No podem continuar a mercè dels corruptes. I encara que només siguin uns quants, podreixen tot el sector públic i provoquen que la política faci pudor de veritat.

No hi ha un pam de net!

Els carronyaires del PP estan a sobre de Santos Cerdán i del PSOE en general. Una formació que s'ha demostrat, en moltíssimes ocasions, que ha actuat de manera corrupta i on molts dels seus dirigents han estat encausats amb una motxilla plena d'escàndols. Ara, però, s'abraonen damunt dels socialistes per intentar que aquesta sigui l'etapa final del seu camí cap a unes eleccions anticipades.

Tot apunta que el senyor Santos Cerdán no ha actuat de manera escrupolosa i honesta, però cal investigar-ho i demostrar-ho abans de qualsevol sentència condemnatòria. De moment, però, la ciutadania té un motiu més per malfiar dels nostres dirigents i no creure's res del que prediquen i prometen.

Ser honest i bona gent no és suficient per esdevenir un bon polític, però el que és cert és que les males persones, les que tenen instints corruptes, els maleducats, prepotents i interessats, aquests no seran mai uns bons polítics, i seran els que causaran totes les desgràcies al país, i la desafecció i desinterès per a la cosa pública.

Precisament l'altre dia ho comentàvem en una tertúlia improvisada. Fèiem algunes comparacions i arribàvem a la conclusió que us deia. Una persona que va a la seva, que ignora els altres i només se'n serveix i els utilitza. Que només és amic dels seus i del poder, i que el seu objectiu és la glòria personal, no podrà ser mai un polític exemplar, ni aconseguirà el respecte de la gent. Com a molt, si el poder és gran, aconseguirà l'obediència, però no l'estima ni reconeixement. Sense aquests premis, quin sentit té la vida?

Ara em ve al cap l'actual president dels EUA, que sembla que la seva satisfacció és aconseguir espantar tothom i enriquir-se personalment. Potser ara en gaudirà, però és això el que el portarà a la felicitat? A petita escala, de polítics amb menys responsabilitats i poder, també trobaríem una colla d'exemples. Ens n'hem d'allunyar!

No sé si el senyor Santos Cerdán serà declarat innocent o culpable, però de moment el panorama no és gens agradable i el futur cada dia més negre.

Quina responsabilitat hi tenim?

Estudiant la història de la humanitat podem observar diferents episodis vergonyosos i que acostumem a buscar-hi els culpables i responsables d'uns actes que no haurien d'haver ocorregut mai, però...

N'hi ha molts, la majoria dels quals desconeixem o ens n'hem oblidat fàcilment. D'altres, com el nazisme, el cop d'estat franquista o els més recents, com l'atac de Hamàs a Israel o el genocidi a Gaza, i la guerra a Ucraïna, que evidentment tenim molt present, ja sigui per la seva transcendència, perquè se n'ha escrit molt, o perquè els patim en aquests moments.

Busquem culpables i ens fixem en els líders i el seu entorn. Tenim a la ment Hitler, Mussolini, Franco, Netanyahu... i sentenciem que són, encara que no els únics, els artífexs de tanta maldat. Em pregunto, però quin grau de responsabilitat hi tenim nosaltres?, i quant de temps l'haurem de portar a la motxilla?

Escoltava l'altre dia una conversa amb participació de ciutadans israelians i em preguntava quin grau de responsabilitat no tenen els israelians que varen escollir el govern actual, que practica el genocidi sense pietat. Nosaltres no vàrem votar Franco perquè governés el país durant quaranta anys de dictadura. Els alemanys sí que varen votar Hitler i va passar el que va passar. També els nord-americans han escollit Trump, per segona vegada, president dels EUA.

No pretenc culpar ningú, sinó simplement reflexionar sobre la responsabilitat i constatar que la culpa és negra i ningú la vol. I això em porta a proclamar que cadascú ha d'assumir la part de responsabilitat que té pel simple fet de viure en societat. Podem pensar que la nostra força i incidència és minúscula, però no podem oblidar que tot suma, i és a partir de la suma que s'aconsegueixen els resultats.

Em preocupa la baixa estima, el desinterès per la cosa pública, la desafecció a la política, el poc compromís a l'hora de votar, a l'hora de participar, a l'hora d'exigir. Ens limitem a queixar-nos, però amb això no n'hi ha prou. Hem d'analitzar molt bé quins són els representants polítics amb qui podem confiar, i exigir-los el compliment dels compromisos assumits, i rectificar. Sempre som a temps de rectificar. No ens ha de fer vergonya. Tots cometem errors, però hem de ser responsables dels nostres actes, en el nostre entorn i dintre de les nostres possibilitats.

Ara el Hard Rock

Aquest matí el president de la Generalitat ha presentat el projecte d'ampliació de l'aeroport de Barcelona. No m'ha quedat clar si ja està pactat amb els seus socis del pacte de legislatura, ERC i Comuns, o bé ja té clar que obtindrà els vots de Junts i, per tant, pot prescindir de les crosses. Esclar que ERC sempre ha jugat a la puta i la ramoneta i potser ja li està bé.

Si no ho recordo malament, perquè arriba un moment que ja no saps què deien uns i altres fa vuit dies, crec que l'ampliació de l'aeroport juntament amb el perllongament de la B-40 i el Hard Rock de Vila-seca i Salou varen ser el motiu de l'avançament de les eleccions catalanes, sobretot per la contundència de Comuns en el seu posicionament sobre el complex que ara potser li ha arribat el torn.

Fa temps que el PSC es frega les mans. Potser és per mèrits propis, tampoc els hi vull negar, però sobretot per demèrit de les forces independentistes i els Comuns, que va avançant amb peu ferm i sense gaires entrebancs. 

No critico el posicionament en contra o a favor d'infraestructures com les que he esmentat i que han creat tanta polèmica. El que em preocupa és la manca d'arguments seriosos, la incoherència i els moviments interessats dels partits polítics. Al darrere hi ha qui en surt beneficiat i els nostres polítics actuen com a simples titelles. Enteneu això de la desafecció? Jo sí!

Vull pensar que els experts que avalen el projecte de l'ampliació de l'aeroport ho han estudiat seriosament i que el seu posicionament és impecable, professionalment parlant. És cert que m'agrada la veu d'aquells que es qüestionen el fet, sense resoldre temes pendents, com pot ser la reformulació de la indústria turística del nostre país, i treballar fermament perquè la conversió de l'aeroport en un Hub, comporti una millora en les relacions econòmiques del nostre país, i no acabi en un simple augment dels turistes de baix poder adquisitiu que ens venen els estius de sol i platja.

I deixeu-me recordar-vos que problemes molt nostrats i que han estat la base de pactes, es troben encallats i, els més malpensats, temem que no aconseguim desencallar-los. Amnistia, català oficial a la UE, finançament singular, traspàs de Rodalies...

Conversar sense obsessionar-nos

Més d'una vegada he pensat que havia de canviar el nom del meu blog. Probablement, la idea que tenia fa vint anys, quan vaig decidir començar a escriure en aquest racó obert, no ha reeixit o fins i tot no tenia raó de ser i calia batejar-lo de manera diferent. La veritat és que, tret de raríssimes excepcions, el meu espai ha resultat un monòleg i no pas una tertúlia.

A Arenys de Mar, una colla d'amics i coneguts vàrem iniciar un projecte que es basava en la tertúlia. El model va canviar amb els anys, amb més o menys presència d'experts i coneixedors de diferents matèries, però en el fons el que ens interessava era precisament la tertúlia. Un espai de conversa i d'aportació d'opinions i idees. A vegades amb molt de coneixement de les temàtiques que escollíem, i en altres ocasions érem uns autèntics neòfits. 

Hi he pensat moltes vegades i, malgrat que hi hauria coses que canviaria i intentaria corregir, en faig una valoració positiva. Vaig adquirir coneixements i també aprendre a conversar, amb una idea bàsica que m'agradaria saber transmetre. En una conversa, que és l'essència d'una tertúlia, no has de pretendre mai convèncer a ningú. L'objectiu ha de ser aportar les teves idees, reflexions i opinions, defensant-les, però amb les orelles ben obertes per escoltar què hi diuen els altres.

Sovint el fracàs d'una conversa o tertúlia rau en el fet que hi ha algú que no escolta i que té per objectiu convèncer els altres de les seves raons. I malgrat que pugui tenir-les, no és el lloc per obsessionar-s'hi. Aconsegueixes arruïnar la tertúlia i, el que encara és pitjor, provocar que hi hagi qui abandoni el grup.

Això, segur que ho podem aplicar a molts llocs i circumstàncies. La capacitat d'expressar les teves opinions, amb arguments, sense pretendre convèncer els altres, és la clau de l'èxit. Si realment tenies raó, tard o d'hora es reconeixerà. Si t'obsessiones, només aconseguiràs el rebuig i l'avorriment.

Continuaré pensant si canvio el nom del meu espai. Seria bo que més persones hi intervinguessin, però no vull pecar de pretensiós. Em sento prou satisfet de donar la meva opinió en obert.

Ni m'interessa ni m'aporta res

No he seguit la manifestació convocada per Feijóo a Madrid i que, segons diuen les notícies, ha reunit unes cinquanta mil persones. No l'he seguit perquè no m'interessa gens ni mica. No m'interessa perquè no aporta res. És una manera de desgastar el govern i no pas de fiscalitzar-lo, que seria la seva obligació.

El nostre sistema democràtic ofereix la possibilitat d'escollir els nostres governants cada quatre anys. No sempre la força guanyadora aconsegueix formar govern, si no obté la majoria absoluta i no és capaç de sumar amb altres partits polítics. Això, pel que fa a Espanya, li va passar al Partit Popular, i si ens fixem en l'Ajuntament de Barcelona, a les darreres eleccions, ho va patir Junts.

Quan un partit polític es queda a l'oposició té l'obligació de fiscalitzar l'obra de govern, procurant que es facin bé les coses. No li faran com ell voldria, però ha de mirar que s'actuï correctament, fent bon ús dels recursos públics i, fins i tot, observant si aquelles promeses electorals s'estan complint o no. Dedicar-se tot el temps a exigir que s'acabi el mandat o la legislatura, segons el cas, per convocar noves eleccions i a veure si s'aconsegueix canviar els papers, és una mala praxi i una presa de per als ciutadans.

S'ha dit molt que Feijóo encara no ha exposat què faria de diferent si ell residís a la Moncloa. Què podríem esperar d'ell i del seu partit polític si estigués governant. Simplement, s'ha dedicat a demanar al president del govern espanyol que plegui i convoqui eleccions. Això és una desautorització de la mateixa capacitat de governar. És paper mullat. És enredar la perdiu i només buscar el poder per al poder.

És per això que no m'interessa el que em puguin dir, al marge del que puc pressuposar que passaria si arribés a governar amb l'ajuda de Vox, si ens fixem què està passant a les autonomies que estan sota d'ells. Si afegim l'actuació esperpèntica de la presidenta madrilenya a la trobada de presidents d'aquest divendres, ja no cal dir res més al respecte.

I amb això no defenso l'actuació de l'actual govern. Estic amb desacord amb moltes coses, i la primera que em ve a la memòria és l'incompliment de la derogació de la llei mordassa, que va prometre en campanya electoral. Una cosa no treu l'altra, però el que sí que fa és que no hi dediqui ni un segon a escoltar què diuen des de la plaça d'Espanya de Madrid.

Recuperar la gent sàvia

Ahir, a l'inici de la conferència de l'Ateneu, a càrrec del periodista i politòleg Jordi Barbeta, o tertulià, tal com es va definir ell mateix, va anunciar-nos que intentaria minimitzar la sensació que tot funciona malament que, malauradament, és el que pensem molts i que ens amoïna.

Avui pensava que hauríem d'aprofitar tot el que existeix per utilitzar-lo en clau positiva. Intentar aparcar la negativitat i procurar quedar-nos amb la part bona i interessant, que n'hi ha. Les xarxes socials, per exemple, van plenes de bajanades, de gent mediocre, sense educació ni respecte, ni cap mena de sensibilitat. La majoria de les coses que hi trobem són per llençar o riure'n les gràcies. No tot és porqueria!

Si rasquem una mica podrem trobar conferències, lliçons i comentaris que ens han de servir per veure les coses d'una manera millor, i aprendre. Si tenim la capacitat d'aprendre constantment de tot el que veiem, arribarem a créixer com a persones i, fins i tot, podrem observar la vida amb bons ulls i ganes de continuar.

Crec que hauríem de fer l'esforç de cercar la gent sàvia que encara tenim entre nosaltres. Aquelles persones que ens fan descobrir actituds i maneres de resoldre els obstacles diaris. A vegades només cal que ens posin en ordre pensaments i idees que ja coneixíem, però que potser teníem descuidades dins la nostra ment. Si aconsegueixen que les recuperem, ben segur que hi sortirem guanyant.

Convindreu amb mi que és molt agraït i satisfactori poder escoltar a segons qui, que ens fa oblidar per uns instants tota la mediocritat que abunda en aquest món. Una mediocritat que trobem a la feina, al lleure, i entre els nostres polítics. No tots, però són els que més escoltem i sovint els que tenen més poder de decisió i condicionar la nostra vida.

Recuperar la gent sàvia, que n'hi ha, i procurar tenir present tot allò que ens descobreixen o recuperen de dins nostre, per poder-ho aplicar i ser feliços. Tant de bo que la saviesa superés la mediocritat. No podem permetre que el món segueixi aquesta tendència tan autodestructiva i sense sentit.

Famílies descontentes

Arran del període d'inscripcions a l'escola i una vegada coneguda la resposta del Departament d'Ensenyament, a Arenys hi ha moltes famílies descontentes. En concret hi ha dotze famílies que havent escollit l'escola Joan Maragall se'ls ha informat que el seu fill o filla haurà d'iniciar el curs I3 a l'escola Sinera. Avui s'han manifestat davant de Serveis Territorials, a Mataró, exigint que s'obri una nova línia a l'escola.

Només les famílies afectades poden entendre i argumentar en contra de la decisió del Departament, que sembla que no té cap mena d'intenció d'obrir aquesta tercera línia en considerar que a Arenys de Mar hi ha l'alternativa de l'escola Sinera, on hi ha vacants suficients.

Per què no volen anar a l'escola Sinera? Per la línia pedagògica? Per les referències que puguin tenir del seu funcionament? Per la situació dins del municipi? Estem parlant d'escola pública i, per tant, no hi entra la discussió d'escola pública sí, escola privada no. Per cert, si no ho tinc mal entès, l'escola privada d'Arenys ha pogut acollir totes les sol·licituds, sense que n'hi sobri ni li falti cap plaça.

Crec que seria interessant saber els motius de les famílies per rebutjar l'alternativa que els dona el Departament i potser trobaríem la manera de resoldre un problema que passa aquest any, però que pot continuar passant en el futur.

D'altra banda, però, cal parlar de la matrícula viva. Aquelles incorporacions d'alumnes al llarg del curs, a mesura que van arribant a la nostra vila, i que tradicionalment és alta. En aquests moments, amb les places ofertes i les inscripcions realitzades, sembla que només quedarien dues o tres places vacants en tot Arenys. És evident, doncs, que si no canvien les coses, hi haurà problemes per encabir els nous alumnes, i la solució serà ampliar la ràtio. Una solució que no agrada a ningú, ni a les famílies ni als mestres, i que tampoc hauria d'agradar als responsables del Departament.

Aquesta escassetat de places per acollir la matrícula viva podria ser un bon motiu per accedir a la petició de les famílies. D'aquesta manera solucionaríem dos problemes a la vegada. Satisfaríem les famílies que volien una escola i els n'ofereixen l'altra, i evitaríem haver d'augmentar la ràtio durant el curs escolar. És complicat això? Si ho han plantejat així al Departament, quins arguments donen per no acceptar-ho? 

En què quedem? Volem escriure bé o no cal?

Avui potser no hauria d'escriure el post, després de vint anys de fer-ho diàriament. I dic que potser no l'hauria d'escriure pel perill de no dir-la gaire grossa.

Quan em disposava a iniciar l'escrit m'he assabentat del canvi d'opinió del Departament d'Ensenyament del nostre país sobre l'ortografia als exàmens de selectivitat. És evident que des de fa una colla d'anys tenim un problema, i aquest és la manera com funciona la Conselleria d'Ensenyament amb canvis de criteri constantment, però també amb criteris que fan vergonya.

Els meus fills, que són encara prou joves, parlen de la generació actual dels estudiants, com si ells tinguessin cinquanta anys. S'adonen que avui no s'exigeix com s'exigia en la seva època d'estudiant. Imagineu-vos si ho comparéssim amb la nostra generació, aquells que estem a punt de fer la setantena.

L'altre dia s'anunciava que les faltes d'ortografia només restarien punts en les proves de llengua, cosa que permet que en les altres disciplines els correctors els caigui la cara de vergonya llegint segons quines paraules o frases fins i tot inintel·ligibles. No anem bé!

Al final dels estudis obligatoris els alumnes obtenen el nivell de català que els eximeix de les proves que en el nostre temps havíem de superar si volíem accedir a segons quins treballs. Llavors entens per què la gent escriu tan malament. A la meva època disculpàvem els nostres pares que escrivíssim malament en català, perquè no havien tingut l'oportunitat d'estudiar-lo. Ara, que els alumnes l'han pogut estudiar, també els haurem de disculpar? De què? De ser governats per uns ineptes?

Ens queixem i lamentem tot el que està passant al País Valencià o les Balears en contra del català, pels pactes de govern de Vox i PP. Certament és lamentable i vergonyós. Però potser ens hauríem de preocupar del que està passant a Catalunya, amb un Departament d'Ensenyament que caldria reformar de dalt a baix. Són massa anys d'actuacions anòmales i distorsionadores. El nivell formatiu és cada vegada pitjor, i no sé si en tenen la culpa els mestres i professors, o els nostres dirigents que naveguen dia rere dia, sense tocar de peus a terra, ni saber dirigir la nau.

Només existeix allò que veiem

Sempre s'ha dit que només existeix allò que es diu o es mostra, o si més no aquesta és la impressió que tenim. Estem molt acostumats a llegir les notícies. Abans ho fèiem a través dels diaris i la ràdio, més tard la televisió. Avui tenim les xarxes socials que ens bombardegen amb informacions, que no sempre són verídiques i que, per tant, hem d'aprendre a contrastar i no creure'ns-ho tot de seguida.

Tant amb un sistema o un altre, l'efecte sempre és el mateix. Si cada dia ens expliquen que hi ha guerra a Ucraïna, tindrem molt clar que allà hi ha guerra. En el moment que deixin d'informar d'Ucraïna podrem pensar que s'ha acabat la guerra i això, no és necessàriament cert. I si no que els hi preguntin als sudanesos o els congolesos.

Per altra banda, hi ha notícies que ens arriben de tant en tant, i que a diferència del que comentava abans, en aquest interval de silenci no ha passat res. Per tant, ens diuen el mateix que ja sabíem. No hi ha cap novetat. Llavors et preguntes a què treu cap que te'n tornin a parlar? És que no hi ha res més interessant i viu a comentar?

Us poso l'exemple del tren orbital que segur que n'heu sentit a parlar moltes vegades. És aquell tren que hauria d'unir diferents ciutats catalanes sense necessitat d'anar a parar a Barcelona. Sortir de la centralitat que tant ens queixem d'Espanya. Doncs ara en tornen a parlar. Hi ha alguna novetat al respecte? No! Tot està igual, però a algú li ha interessat treure-ho del calaix i recordar-nos que fa molts anys se n'havia parlat i s'havia arribat a dir que seria un projecte a iniciar en un període de temps no massa llarg. I aquí estem.

M'agradaria pensar que un dia es posarà la primera pedra perquè sigui una realitat, però temo que no tindrem aquesta sort. Potser els nostres nets... ves a saber!

És cert que la construcció de l'eix transversal, per carretera, va ser tota una revolució. També es va criticar, sobretot per una part d'ecologisme mal entès. Esclar que parlar de tren és parlar de transport públic, i en aquest aspecte el nostre país està molt endarrerit. No cal esmentar el corredor del Mediterrani, oi?

Romanent per a què?

Avui Ràdio Arenys s'ha fet ressò del romanent de tresoreria acumulat amb què es tanca l'exercici econòmic de 2024 a l'Ajuntament d'Arenys de Mar, i és bo aturar-nos-hi un moment. La xifra resultant és de gairebé 15 milions d'euros. Diners que queden a disposició per ser gastats en millores per a la vila. Diners que no s'han utilitzat en els anteriors exercicis, però que malauradament tampoc en podrem disposar si no canvien les coses.

Les males arts aplicades en la política fan que, sovint, paguin justos per pecadors. Com que històricament hi ha hagut ajuntaments que han malgastat els diners, endeutant-se més del compte, es redacta una llei per limitar la despesa que han de complir tots els ajuntaments, també aquells que han actuat amb cautela i evitat un excés d'endeutament.

Arenys de Mar, tradicionalment ha tancat els exercicis econòmics amb estalvi, la qual cosa també cal analitzar-ne els motius, que no sempre són positius. El problema rau, però, que el nostre ajuntament és ric, però no podrà invertir en projectes prou necessaris. Millorar el clavegueram, per exemple, però n'hi ha més.

La gestió pública té moltes mancances i l'eficàcia i l'eficiència acostumen a faltar-hi sovint. No sempre es fa bon ús dels diners públics, invertint potser en coses que no són prioritàries, i sobretot amb una manca de seguiment i fiscalització d'aquestes inversions, amb el resultat de despeses excessives. 

A tot això també s'hi ha d'afegir tota la problemàtica al voltant de les licitacions d'obres i serveis, amb un resultat força negatiu, ja sigui perquè les empreses guanyadores no són sempre les millors, i que de tant en tant abandonen les obres a mig fer. 

Cal insistir que no es pot posar en el mateix sac tots els ajuntaments i diferenciar aquells que inverteixen amb seny, d'aquells que tenen la butxaca foradada. De totes maneres, però, és necessari que els nostres polítics i tècnics municipals, tinguin una formació adequada de com s'han de gestionar els recursos públics, en la línia del que hem de seguir quan ens referim a l'economia familiar.

Exercir de català no és fàcil!

Avui ho he experimentat. Una vegada més. Haig de dir que tothom ha estat molt amable i que algú, des de fora, podia pensar que l’impertinent era jo. Si vols defensar el teu dret a expressar-te en la teva llengua sempre t’has d’enfrontar amb mil obstacles. No és estrany que moltes persones cedeixin i es passin al castellà. No és el meu cas.

Necessitava contactar amb una empresa de serveis, que en soc client. Tot i que l'app que tinc d'ells et permet utilitzar el català, quan t'hi poses en contacte no és tan fàcil que t'entenguin. Si, com és el meu cas, no canvies de llengua, la comunicació es complica i necessites més temps. Val la pena? Sí!

He començat escrivint en un xat de l'empresa, però el meu interlocutor s'ha excusat. No m'entenia. M'ha demanat que li confirmés el meu número de telèfon i m'ha comentat que en pocs minuts es posarien en contacte amb mi. Ha trigat una mica, però al cap d'una estona una noia, molt amable, m'ha trucat per dir-me que em transferia a un seu company, que m'atendria en català. 

Crec que aquesta és la manera d'actuar. Amb amabilitat i empatia, però sense claudicar. Sense passar-se al castellà, perquè si no defensem la nostra llengua nosaltres, està vist i comprovat que els altres no ho faran. Alguns per odi i ganes de perjudicar-nos. D'altres, per ignorància o poca voluntat.

Aquesta empresa, que té un abast internacional, instal·la unes plaques informatives a les façanes dels seus clients. N'he vist a Suècia, en suec. També a Alemanya, en alemany. I al nostre país acostumen a ser totes en castellà. A casa nostra, però, no! A casa la tenim en català, perquè en tenen disponibles, però l'has de demanar expressament. Malauradament, he pogut comprovar que la majoria, per no dir totes les plaques que he vist, són en castellà. Per què no demanem que les volem en català? Varen trigar uns dies més del compte, però ens les varen proporcionar.

Aquesta constància i insistència és l'única manera d'aconseguir que el català sigui present al nostre país. Cal tenir-ne consciència i no defallir. Ens constarà un mica, i potser algú ens dirà talibans, però hi tenim tot el dret. No us desanimeu. És molt el que podem aconseguir!

Qui ens defensa davant l'administració local

Aquest passat divendres vaig assistir a la taula rodona programada per l'Ateneu, amb la participació de quatre defensors de la ciutadania, tres en exercici i l'emèrit d'Arenys de Mar. Era un capaltard complicat, ja ho vaig comentar en aquest blog, perquè coincidien diferents actes prou interessants, que t'obligaven a triar-ne un i perdre't els altres.

Va començar l'acte la nostra defensora, la Teresa Verdura, després d'una introducció de l'estil a què ens té acostumats la Joana, la responsable de cultura de l'entitat, resumint molt bé quin és el paper dels síndics locals. La Teresa, que aquest dilluns presentarà la memòria dels anys 2023 i 2024, en un ple monogràfic, va cedir ràpidament la paraula als altres síndics convidats, en Francesc, de Palafrugell, que va ser molt clar i pedagògic, i la Marcel·la, de Tiana, que ens va explicar molt bé com es desenvolupava la seva feina. En Manel Pou va, d'alguna manera, cloure l'acte, amb el detall d'algunes de les seves actuacions que en guarda bona memòria.

Tot i que la institució dels síndics és de caràcter voluntari, i a Catalunya no arriben a la cinquantena, la seva feina és encomiable. Bàsicament, es tracta de defensar els vilatans davant l'administració local, si aquesta no dona resposta a les seves sol·licituds, o la que reben no els satisfà. Això no treu, però, que l'abast de la seva tasca no s'eixampli molt més, en la línia de defensar els vilatans davant de situacions que no sempre són fàcils de resoldre, ja sigui per les dificultats que hi posen les empreses i altres institucions, o els mateixos problemes de convivència, contra els quals no estem prou preparats.

A l'espera que la futura llei dels síndics o defensors locals arribi a aprovar-se i es pugui regular amb més formalitat i menys voluntarisme, cal agrair els governs municipals que han acceptat el repte de tenir algú que els fiscalitzi i que a vegades els pot arribar a complicar l'existència. Tot sigui per al bé de la majoria dels vilatans!

Des d'aquí agrair la tasca que realitzen aquestes persones, escollides pels nostres representants polítics, en sessió plenària. De manera especial a la Teresa Verdura i en Manel Pou, les dues persones que han tirat endavant la institució a la nostra vila, i que han ajudat a humanitzar la nostra societat, que no sempre està a l'altura de les circumstàncies.

Miserables

Avui anava llegint diferents notícies que sortien a la premsa i pensava que està vist i comprovat que els humans ens comportem de manera miserable, sense adonar-nos del ridícul dels nostres actes. El que està passant aquests dies és molt trist i, permeteu-me que em repeteixi, miserable.

El principal problema de comportaments miserables és quan els seus autors tenen prou poder per incidir a la societat i causar danys, a vegades irreparables, o si més no, que requeriran molt temps i esforços per revertir.

A prop de casa, i que ens afecta com a catalans, tenim l'actuació miserable del PP contra la nostra llengua. Pressionant els estats europeus perquè el català no esdevingui oficial a la Unió Europea. Una activitat d'un partit polític que ha governat i que ho tornarà a fer en el futur, i que ara s'entreté convocant una manifestació per fer fora de la presidència del govern espanyol al seu adversari. És el seu estil, i ja ho va practicar l'expresident Aznar per fer fora a l'expresident González. Misèria pura. Els catalans hem patit en diferents ocasions la seva manera de fer política. Una manera mesquina i menyspreable que no és la mena de política que un partit amb aspiracions de govern hauria de fer. 

L'actitud del president dels EUA també es troba en aquest grup de misèries humanes. Està demostrant molt poca intel·ligència, però gràcies al seu poder, ell no en sortirà perjudicat. Seran els seus adversaris, però també la majoria dels seus votants els que ho pagaran car. 

I els nostres veïns de l'Aragó, que sigui quina sigui la força política que els governi, mai ens han estimat prou, s'entesten a recuperar un patrimoni que encara existeix, no pas per mèrits d'ells, i que segons sembla pot destruir-se si s'obeeix la sentència judicial d'un tribunal que sempre ha destacat per l'animadversió contra Catalunya. Tenim prou exemples coneguts que no cal mencionar en aquest post.

Tot plegat, doncs, després d'una lectura de cap de setmana, et fan venir moltes ganes de dir ja s'ho faran! Però hi ha moltes persones que no tenen la sort d'alguns, i que per culpa d'aquests miserables que ens governen, ho passaran molt malament. 

Dolor, ràbia i impotència!

Ahir ens reuníem a la plaça de l'ajuntament per escoltar el manifest contra el genocidi de Gaza i manifestar el nostre rebuig a la criminalitat del govern d'Israel, amb la complicitat directa o indirecta, activa o passiva, de molts governs d'occident, amb els EUA al capdavant. Amb impotència i ràbia mostràvem el nostre dolor per uns crims que no tenen cap mena de justificació, i que els humans som incapaços d'aturar.

Estem cansats de sentir a dir que l'alto el foc és a prop, mentre l'exèrcit israelià continua massacrant la població civil. No s'està atacant a un exèrcit enemic. Els palestins de Gaza no són víctimes col·laterals, sinó que estan al punt de mira de l'atac israelià, i això no té cap perdó de Déu.

Observàvem, l'altre dia, imatges de la intervenció del representant palestí a les Nacions Unides, arrencant a plorar, de desesperació i ràbia per tanta maldat. I la pregunta que ens fem és què estava passant per la ment dels altres participants en la reunió? Ho patien, solidaritzant-se amb les víctimes del genocidi, o simplement es tapaven les orelles i els ulls per no veure l'evidència dels crims?

La nostra participació en la convocatòria contra el genocidi és un gra de sorra en el desert. Hi ha dirigents polítics que hi poden fer molt per aturar tanta maldat, però no fan res. Qualsevol crit d'alarma i denúncia contra l'actuació del govern d'Israel és benvinguda, però hem d'aconseguir que el desastre no continuï. No es pot aguantar més!

Hem de ser conscients que els crims contra la humanitat no només s'estan produint a Gaza. Hi ha molts altres racons d'aquest món on la injustícia preval i es permet matar a víctimes innocents sense aconseguir aturar-ho. Tot i això, Gaza, en aquests moments, s'emporta la palma de l'extrem més violent que puguem imaginar-nos, i tots els habitants d'aquest planeta ens hem de solidaritzar amb ells, i denunciar amb totes les nostres forces l'ús de les armes per massacrar la població civil, amb l'agreujant que no es permet l'entrada d'aliments, amb la qual cosa, són víctimes no només de les bombes, sinó també de la fam i la impossibilitat de ser assistits pels hospitals que pràcticament han desaparegut del tot. 

Ens fan triar, i és una llàstima!

Els divendres a la nostra vila es concentren molts actes que sovint tens problemes a l'hora d'elegir-ne un. I és una llàstima perquè no podem dir que a Arenys hi ha gent per a tot, ja que si ens fixem en les persones que acostumen a assistir als actes culturals t'adones que hi ha un gruix de gent que te'ls trobes gairebé sempre, als quals se n'afegeixen d'altres en funció del tipus d'espectacle o conferència. Això fa, doncs, que si a la mateixa hora hi ha més d'un acte, el repartiment dels assistents va en detriment de les respectives convocatòries, i et pots trobar amb la sala mig buida, i sap greu.

Aquest darrer divendres de maig, per exemple, a les 19 hores, pots anar a l'Ateneu a la taula rodona de defensors de la ciutadania, amb la participació de la nostra defensora, la Teresa Verdura, però també a la Biblioteca, amb una taula-debat on es parlarà de la història de l'independentisme, amb l'ombra de Fèlix Cucurull. A la mateixa hora, a la sala de plens de l'ajuntament, ens presenten l'Atles d'Ocells Nidificants del Maresme. A tot això cal afegir-hi que l'Aula d'Extensió Universitària, que mou a molts arenyencs, tenen programada una sortida a l'Auditori de Barcelona.

No em direu que no es tracta de tres xerrades prou interessants i que voldríem ser-hi a primera fila. Doncs, no podrà ser. Haurem d'escollir-ne una i descartar-ne les altres dues, i els socis i seguidors de l'Aula, se les perdran totes tres. Tot plegat és una llàstima, oi? Com ho podríem resoldre?

Tot i que durant la setmana hi ha força activitat cultural, segur que trobaríem uns dies per repartir l'oferta d'actes que es concentren els divendres. Entenc, però, que el divendres és un bon dia. Probablement, el millor de tots, tenint en compte que la majoria de la gent fa festa el cap de setmana. Però no tothom!

Si aquests actes que he esmentat els programessin en dijous o dimecres, hi aniríem? Aquesta és una bona pregunta i la resposta podria orientar els programadors a l'hora de decidir què es fa. Disposar d'una agenda que tothom pot consultar per poder-se programar la setmana és important. Això ja ho tenim. Ara ens faltaria engrescar la gent a assistir als actes entre setmana, i d'aquesta manera no ens els perdríem.

Aquest divendres, a les 19 hores, però, no us quedeu a casa! Qualsevol dels actes que escolliu per assistir-hi, segur que us plaurà i en sortireu contents. No badem!