Les coses mal fetes

Arran de les notícies dels accidents ocorreguts a la sortida de l'autovia del Maresme, al límit del terme municipal de la nostra vila, he intentat sense èxit trobar els escrits que vàrem presentar al síndic de greuges per sol·licitar que intervingués en insistir a la Generalitat que havien de millorar el nus de l'encreuament de carreteres en aquesta sortida de l'autovia, pensant sobretot en les persones que es mouen entre les dues poblacions veïnes. Fa molts anys, i el problema continua.

Les coses, quan es fan malament, costa molt que s'arreglin. Des del despatx no s'aprecien els problemes reals i això és un problema. Caldria que els encarregats de dissenyar els projectes analitzessin totes les casuístiques i es presentessin als llocs per evitar decisions que perjudiquen els usuaris.

Aquests dies ens comenten que hi ha hagut més d'un accident de cotxes i estic segur que la culpa és dels conductors que no han respectat els senyals de trànsit. Tot i això, si l'encreuament estigués ben fet, s'evitarien molts dels accidents.

Sabem que el projecte de millora està en algun despatx de la Generalitat. El que no sabem és la prioritat ni la previsió dels terminis per executar-la. Temo que la cosa vagi per llarg i, per tant, continuarà havent-hi més accidents i els vianants hauran de fer la gran volta si volen arribar al municipi veí. 

Aquesta és una prova més de la lentitud amb què actua l'administració pública i fa entenedor el rebuig d'una part important de la població que acaba caient sota el paraigua del populisme que practica l'extrema dreta, i així ens va.

La mobilitat al Maresme està en estudi, però s'avança a pas de tortuga. Els responsables de tirar endavant els projectes no ho pateixen personalment i això fa que s'eternitzi. Vivim, doncs, de projectes i promeses que no arribem a veure, i és per això que perdem la il·lusió i la confiança amb els nostres polítics. No s'estranyin, doncs, que la deriva populista vagi agafant més embranzida. No anem bé!

Tapar forats

Estic preocupat perquè al llarg dels anys a la meva vila el govern de torn es dedica únicament a tapar forats i quan surt un projecte estrella, que ens costa una picossada, s'encalla i eternitza fins al punt que quan s'aconsegueix ja hem perdut la il·lusió. 

Avui llegia la notícia al diari ARA sobre els projectes que la Diputació ha subvencionat a diferents polígons industrials de la província. No m'ha vingut de nou que Arenys de Mar no hi figurés, perquè està en la línia del que ens acostuma a passar, i això que hi ha prou coses a resoldre i millorar als nostres polígons industrials. Parlo amb plural, però potser no ho hauria de fer.

Recordo que fa molts i molts anys un regidor, que malauradament ens va deixar, tenia la dèria de revolucionar el nostre polígon industrial per fer-lo atractiu i que les empreses vinguessin a construir-hi la seva nau, donant feina als vilatans i millorant l'economia vilatana que ja anava de baixa. Res ha canviat i les empreses no han picat. 

El Consistori va modificar el reglament d'ús del polígon industrial per fer-lo més atractiu, i han passat uns quants mesos i no s'ha mogut ni una fulla. Les condicions del polígon no han canviat. Els accessos a la via més important de trànsit són limitats, i la manca d'iniciatives es manté, i així ens va.

Em preocupa aquesta desmotivació política, i per això s'entén que el govern municipal actual rebutgés la idea d'elaborar un Pla d'Actuació Municipal (PAM), considerant-lo innecessari. I així ens va.

Si no hi ha idees el resultat final és el que comentava al començament: només es tapen forats i resolen els problemes que apareixen, sense visió de futur, amb molts temes a resoldre que arrosseguem de fa molts anys, com són el clavegueram, la canalització del Rial del Bareu o la mobilitat per la Riera i l'alternativa necessària per descongestionar-la.

Tant de bo arribi el dia que algú clavi un cop de puny a la taula i decideixi canviar aquesta dinàmica paralitzadora. Si no és així anirem vivint dels records, molt alegrament, però sense avançar en res.

Votar per molestar

Tenim la sensació que els partits polítics de l'oposició voten en contra les propostes del govern de torn simplement per molestar i posar pals a la roda. Això és la impressió que es té des de la posició del govern o quan ho mires des de fora sense entrar en detall. Seria bo, però que a l'hora de jutjar els vots contraris examinéssim bé si les propostes presentades estan ben pensades, a qui beneficien i, sobretot, si el resultat de la seva aplicació té un abast majoritari i satisfactori per a la societat.

Ho dic perquè en els darrers temps hem presenciat situacions esperpèntiques, algunes d'elles motivades per la mala redacció de noves lleis o modificacions de les existents. Sembla com si hi hagués un nivell baix dels legisladors a l'hora de redactar les lleis i es deixessin detalls importants que després s'ha de córrer a modificar.

Aquests dies és notícia la proposta de reducció de la jornada laboral a trenta-set hores i mitja a la setmana, i que ha caigut per manca de suport parlamentari. Sabem que el govern socialista necessita el suport d'un conjunt de partits polítics, per compensar el vot contrari sistemàtic de Vox i PP, però té a Junts com el cigró a la sabata que li fa mal a l'ull de poll.

Junts ha votat en contra, argumentant que la mesura no beneficia les petites i mitjanes empreses, que a Catalunya conformen la base econòmica. És cert que cal treballar perquè els treballadors tinguin més temps lliure, però tampoc es pot oblidar què representa la reducció d'aquesta mitja hora diària de treball a les petites empreses. S'ha d'analitzar bé i trobar la manera que tothom en surti beneficiat. 

Trobo a faltar, en defensa dels treballadors, temes tan importants o més com són l'increment salarial i les condicions dels llocs de treball. Entenc que són temes més complexos que no pas retallar hores de treball, a l'hora de plantejar-ho, però ben segur que els treballadors agrairien que els sous augmentessin, i no hi hagués una pèrdua continuada del poder adquisitiu, i que els llocs de treball tinguessin unes condicions mínimes per exercir la seva feina. També que es tingués en compte la necessitat de la formació permanent i les possibilitats de millora i ascens dins de les empreses. Em fa l'efecte que sindicats i govern estan més de cara a la galeria que no pas de resoldre els veritables problemes del món laboral.

La unanimitat ho bloqueja tot

Soc molt pessimista sobre el futur de la Unió Europea. He dit moltes vegades que l'entrada a Europa era per a molts de nosaltres un somni que es va fer realitat quan vàrem poder-nos treure de sobre la dictadura franquista. D'alguna manera ens va semblar que entràvem a la glòria i que es resoldrien tots els nostres mals, fruit de la repressió viscuda. 

Han passat els anys i cada vegada estem més desanimats amb el funcionament del nostre entorn europeu. Es va avançar en molts aspectes, però des de fa un temps ens trobem encallats i més aviat anem enrere. Tenim la sensació que som més febles i irrellevants. Hem viscut sota l'empara dels EUA i ens hem adormit. Ara que Trump ens gira l'esquena, ens ha enganxat amb els pixats al ventre.

Més d'una vegada he parlat de la unanimitat imposada a la Unió Europea per decidir com avançar en tots els temes que es debaten, i he deixat clar que ho considerava un destorb a l'hora d'aprovar resolucions que ens permetin sortir de l'atzucac. La unanimitat ho bloqueja tot. Amb l'ampliació dels estats membres ens hem trobat amb diferents sensibilitats i això fa impossible que tothom estigui d'acord amb tot.

Ens queixem de les majories absolutes i no parlem gaire de la unanimitat. Si les primeres posen traves al diàleg i l'enriquiment que suposa rebre inputs de diferents opinions, la unanimitat tampoc ajuda a l'hora de prendre decisions. Hi ha molt debat, això sí, però situat en un bucle infinit.

La solució exigeix eliminar la clàusula de la unanimitat i buscar la majoria, amb totes les reserves i proporcions que es considerin adients. Mentre tot s'hagi d'acordar unànimement no avançarem i més enviat anirem fent passes enrere. Totes les altres potències mundials ens passaran la mà per la cara. Ens creiem molt demòcrates, però no aconseguim resoldre res. 

El debat sobre la cessió de poder dels estats a la Unió és molt interessant i necessari, però mentre no ens deslliurem d'aquesta condició no ens en sortirem. És per això que deia al començament que els meus sentiments són poc optimistes i em preocupa quin serà el nostre futur.

Ah, però encara es fa?

Alguns ens preguntem si encara se celebra la manifestació de l'Onze de setembre. Tal com han anat les coses el més normal seria que ens quedéssim a casa i viure dels records, de quan, il·lusionats, sortíem a fer cadenes demanant el dret a l'autodeterminació o directament la independència. Ha plogut molt i la deriva independentista ha degenerat estrepitosament. No cal buscar culpables, perquè d'alguna manera tots en som responsables.

Les mateixes entitats que lideraven les manifestacions de la Diada, també estan en hores baixes. L'ANC és una olla de grills, amb uns dirigents que estan tancant les portes als crítics per salvar-se i tirar endavant no sé quin projecte. 

Entenc que demà hi haurà una manifestació perquè toca, no pas perquè hi hagi gaires ganes de fer-la ni d'assistir-hi. Els actes institucionals ens recordaran que Catalunya i Espanya tenen un repte pendent i que encara no ha arribat l'hora de resoldre l'encaix del nostre país al conjunt de l'Estat. A qui no interessa?

Tot fa pensar, doncs, que caldran noves generacions per tornar a insistir en les reclamacions de sempre, que han esdevingut permanents, encara que variades i amb diferents respostes i acceptació. La nostra generació s'ha cremat i els nostres líders polítics han fet aigües. No ho varen calcular bé? Es varen acollonir? Tenien la majoria del poble engrescada, però no ho varen saber conduir. No era fàcil. Potser precipitat. Només fa tres-cents anys que hi rumiem. 

Un nou Onze de setembre reivindicatiu, però amb els papers mullats. Ja no sabem on som. Quins pactes hi ha pendents?, quines transferències estan a caure?, on són els nostres drets?, què passa amb la nostra llengua als jutjats, però també al carrer?

Demà serà un dia festiu a Catalunya, però no sabem ben bé què podrem celebrar. Potser simplement que no haurem d'anar a treballar, i tal dia farà un any. Bona Diada!

Armes blanques i sensació d'inseguretat

Massa sovint llegim sobre apunyalaments a la via pública. Al nostre país, sortosament hi ha pocs trets en comparació amb altres, però l'arma blanca és molt present, i això vol dir que hi ha persones que es passegen pel carrer amb ganivets a la butxaca. Algunes vegades entenem que es tracta de baralles entre bandes antagòniques, però en altres ocasions són fruit de l'espontaneïtat. No sé què és pitjor.

El pitjor de tot plegat és la sensació d'inseguretat que es respira, que exagera la realitat, però que és comprensible. No saps mai què et pot passar, sobretot si et mous amb transport públic o freqüentes espais de lleure molt massificats, amb excés de begudes i substàncies diverses.

I això ho veiem a ciutats grans, però també ens hi trobem a casa, a poblacions relativament petites on semblaria que no hi ha de passar mai res. 

Davant dels fets hi ha qui demana més càmeres a la via pública o més policies passejant. Sabem que ambdues coses no resolen el problema de les agressions, però sí que ajuden a millorar la sensació de seguretat que no hauríem d'haver perdut mai.

La nostra vila té un problema, que s'arrossega des de fa molts anys, de relació entre la policia local i els vilatans. S'ha reclamat moltes vegades poder veure els nostres policies passejar pels carrers i places. Ser propers a la ciutadania, vetllant per la seva seguretat, però també interessant-se per tot allò que els pugui passar. També als establiments, on caldria fer una ullada i parlar amb els seus propietaris i dependents.

L'excusa sempre és la manca de personal, però al meu entendre hi ha una raó més important i és que no s'està per la feina. No es veu bé la policia de barri, la policia de proximitat, i només ens trobem els policies quan ens han de sancionar, o ni tan sols en aquests casos.

Demanaria al govern municipal un canvi en la manera de gestionar la seguretat viària. Fer sortir la policia al carrer per estar al costat de la gent i fer-nos entendre que podem comptar amb ells a tota hora. De moment estem molt lluny d'aquest objectiu.

La manipulació de la premsa

Ens queixem de les xarxes socials perquè estan plenes de falsedats i es manipula la gent. Es menteix i s'actua sota l'anonimat, provocant opinió enganyosa. És cert que s'ha d'estar molt alerta per no empassar-te tot allò que veus i llegeixes, i és lògic que més d'un s'ho cregui. Contrastar les informacions no és fàcil i molta gent ni s'ho planteja.

Però més greu és la manipulació de la premsa formada per professionals de la informació i la notícia. Potser abans hi havia el perill de la intencionalitat o les dificultats d'accedir al fons de tot allò que passa més enllà. Avui, però podem titllar de manipuladors, mentiders i corruptes moltes de les persones que escriuen als diaris. Uns diaris que només tenen raó de ser per desacreditar els que no agraden i amagar les vergonyes dels que aporten diners i prebendes.

Es fa difícil catalogar les diferents empreses periodístiques. No sempre la manera d'obrar és del tot descarada. N'hi ha que no se n'amaguen i els podem titllar de falsos i manipuladors sense por d'equivocar-nos. D'altres ho dissimulen millor i ens poden arribar a enganyar sense que en siguem conscients.

Davant d'aquesta situació no és estrany que l'opinió pública sigui cada vegada més dirigida per unes forces que no tenen necessitat de presentar-se a les eleccions fent promeses i engrescant a la gent. Ells són sempre al darrere i tenen prou força i mitjans per fer arribar el missatge que els interessa, fent-lo passar per verídic quan és una mentida flagrant.

I el problema concloent és que no passa res. Havíem sentit a parlar del codi deontològic, però això ara és aigua passada. Ningú el té en compte i el fet de saltar-s'ho no comporta ni penes ni escarment. És per això que hem hagut a aprendre a desconfiar de tothom. Escoltar, reflexionar i actuar segons el nostre sentit comú. 

No és estrany, doncs, que a Espanya arribi la informació totalment desvirtuada i interessada i que l'opinió que es crea sigui totalment errònia. Ho tenim magra si volem que la gent tingui a mà tota la informació neta i lliure d'enganys. Sempre havia dit que els periodistes no tenien l'obligació de ser objectius, però sí de ser honestos, i això cada vegada ho hem de posar més en dubte.

Hem fet el cim!

Com cada any, i ja en fa 18, hem pujat al cim del Montalt per renovar l’estelada a les vigílies de l’Onze de setembre. Bé, dic renovar l’estelada, però de fet cada any la pugem i la tornem a baixar. Hi ha persones que no veuen bé això de la bandera independentista i se n’encarreguen de fer-la desaparèixer. És allò dels símbols que en parlava ahir.

Fet i fet han estat unes sis hores entre caminar i les pauses oportunes per recuperar forces, una d’elles per esmorzar gràcies als nostres amics d’Arenys de Munt.

Segur que no entrarem al rècord Guinness, ja que el trajecte es pot fer molt més de pressa, però la qüestió és pujar-hi, al ritme dels més lents, fent-la petar ja sigui de fets que ens envolten, també d'alguna xafarderia, i planificant el futur ara que comença el nou curs i tot està per fer.

Tot i que aquest estiu hem fet algunes caminades la veritat és que, a casa, la pujada al Montalt ens ha deixat una mica esgotats. Haurem de planificar uns entrenaments setmanals per no emmandrir-nos i poder tenir les cames a punt sempre que convingui.

La matinal ha estat plaent, amb bona companyia i coneixent persones que potser ens trobem al carrer, però ni tan sols ens coneixem ni sabem res els uns dels altres. L'excusa de pujar-hi l'estelada també serveix per això i cal aprofitar-ho. Si practiquéssim més la conversa amb persones diferents de les que coincidim diàriament, segurament que aprendríem moltes coses i entre tots aconseguiríem una societat més oberta i sincera.

Em direu que el fet de plantar-hi l'estelada condiciona la participació de molta gent, o el simple fet que al darrere hi hagi un partit polític, encara més. En tot cas no he vist que ens demanessin cap carnet ni vetessin la participació de ningú. Estic convençut que no tots els que hi hem pujat pensem de la mateixa manera, encara que segur que ens uneix l'estimació a la muntanya i l'excursionisme. Aquesta pot ser l'única trava per aquells que no estimen la terra o prefereixen trepitjar l'asfalt.

Jugar amb els símbols

La importància dels símbols ningú no ho pot discutir. Estem plens de símbols que venerem i respectem i no deixen de ser simplement això, símbols. N'hi ha de molt evidents i generalitzats, com pot ser la bandera que en alguns països mereix el respecte suprem i atacar-la et pot comportar anys de presó. Demaneu-li a Trump.

En el món de la política n'hi ha un munt. Als EUA els dos grans partits polítics tenen l'elefant i l'egua que els representen. A Espanya el jou i les fletxes ens recorda una època poc oblidada, o el comunisme tenen el martell i la falç.

A part dels objectes hi ha actituds que són més simbòliques que cap altra cosa. Portar a terme segons quines accions ens serveixen més per manifestar allò que voldríem o atacar allò que no ens agrada, sense esperar-ne resultats efectius. La mobilització, a vegades aconsegueix els objectius, però normalment ens quedem en el tram de la sensibilització, que no és poc.

Aquesta setmana va sortir de Barcelona l'anomenada flotilla, per dirigir-se a Gaza, moguts per la indignació pel genocidi practicat per Israel. Els seus integrants i tots nosaltres sabem que no podem esperar-ne bons resultats i en tot cas estem a l'expectativa de la reacció del govern israelià. Podem afirmar que aquest moviment és una manera simbòlica de manifestar el rebuig a tot el que es fa contra els palestins, i hem de creure que les persones que s'hi han embarcat tenen molt clar el que això representa.

Hem vist imatges del trajecte que ens creen dubtes veritables de si hi ha prou consciència del que s'està fent. Si hi ha una voluntat real i única de manifestar aquesta indignació o si al darrere hi ha interessos personals obscurs. Algú apunta que hi pot haver propaganda subliminar de cara a les pròximes eleccions. Em refereixo a la participació i les declaracions de l'exalcaldessa Ada Colau. 

No seré jo qui l'acusi de jugar brut. En tot cas sí que recomanaria que ningú no jugués amb les desgràcies dels palestins per obtenir-ne un rèdit personal o de grup. És massa dolorós i cruel tot el que passa a Gaza per a fer-ne escarni. Siguem seriosos i honestos!

Tram final de l'OPA al Sabadell

La Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) autoritza l'Opa del BBVA al Banc de Sabadell. Ara seran els seus accionistes els que hauran de decidir si l'accepten o bé s'hi resisteixen. És una empresa privada i són ells que tenen la darrera paraula. Els accionistes han de valorar si passar a mans del BBVA els beneficia o perjudica, tota la resta és parlar per parlar.

I no dic que no es pugui parlar i especular sobre decisions importants com aquesta compra forçada. És important perquè malgrat estar parlant d'una empresa privada ningú no em negarà que les funcions d'un banc van més enllà d'un simple negoci. Com podem viure sense estar lligats d'una manera o altra amb una entitat bancària? 

I ens hi trobem en moltes altres situacions. No escollim lliurement quina empresa elèctrica volem que ens subministri l'electricitat. Com a molt ens deixen escollir l'empresa comercialitzadora. O bé, què ens passa amb el gas o l'aigua? De fet, en el cas de l'aigua hi tindríem molt a dir, i a Arenys, que la concessió de la seva gestió s'acaba aviat, podríem canviar-ho totalment.

Què decidiran els accionistes del Banc de Sabadell ho sabrem aviat i sigui quina sigui la seva decisió, poca cosa podrem dir. En tot cas, si no veiem bé la concentració bancària, hauríem d'haver-nos queixat fa molt temps, quan ens varen fer desaparèixer totes les caixes d'estalvi. 

El component nacional s'ha utilitzat d'una manera maldestra. Pensar que la pèrdua del Banc de Sabadell és en detriment del nostre país és molt agosarat. Fins fa quatre dies la seva central era fora del país. Va marxar simplement per assegurar el negoci. Poc compromís patriòtic varen demostrar. No ens confonguem! 

El procés que s'ha seguit des del moment que el BBVA va decidir absorbir el Banc de Sabadell no ha estat prou clar ni honest. Tothom ha actuat per interessos, i ha jugat amb el sentiment de moltes persones. Als catalans ens toquen fàcilment la fibra i així ens va!

Clama al cel!

El terratrèmol a l'Afganistan ens ha recordat la vida impossible de les dones d'aquell país per culpa dels fanàtics talibans que hi governen. Ens ha fet veure, una vegada més, que el fet que no siguin notícia als diaris i televisions d'Occident, no vol dir que no hi estigui passant res de greu. Ara només parlem d'Ucraïna i Gaza, però hi ha molts racons del món on la injustícia regna de manera escandalosa i només hi pensem quan succeeix algun desastre com el terratrèmol d'aquests dies.

Arran de la notícia hem recuperat les veus de les dones que viuen un infern, tractades pitjor que les bèsties, tancades a casa sense dret a l'educació ni llibertat de moviments. Un esclavatge estúpid i indignant, que han d'empassar-se sense cap possibilitat de sortir-ne airoses.

Els talibans demanen ajuda internacional per recuperar la seva normalitat després de la catàstrofe, i se'ns presenta el gran dubte: Cal ajudar un govern salvatge que té esclavitzades les dones? Un dubte que aquests dies ha sortit a la llum i que és bo comentar-lo perquè demostra que la vida no és blanc o negre, ni les decisions són evidents i perfectes. 

Negar l'ajuda a l'Afganistan és empitjorar la situació dels seus habitants, també les dones. Ajudar-los no comporta acceptar el tracte a la dona i la manera de governar el país. Podem entendre els dubtes d'Occident, però no podem quedar callats davant la barbàrie. 

Els problemes del món no els podem resoldre des de casa, ni tenim capacitat per incidir directament en la seva solució, però això no impedeix que puguem denunciar tot el que s'està fent i, sobretot, el que es deixa de fer des dels estats democràtics d'Occident. La situació de les dones a l'Afganistan, o dels palestins de Gaza, o dels ucraïnesos bombardejats per l'exèrcit rus ens concerneixen. No podem fer veure que no és cosa nostra i que ho han de resoldre ells sols. Tenim l'obligació moral d'exigir als nostres governants que es manifestin en contra de la injustícia i que prenguin mesures per forçar els criminals de torn a rectificar i comportar-se com persones civilitzades. No podem callar.

Racisme

He llegit a la premsa que l'aficionat de l'Espanyol que va insultar al jugador de l'Athlètic de Bilbao, Iñaki Williams, l'any 2020, ha acceptat la condemna d'un any de presó, que entenc que no haurà de complir, més enllà que no hi reincidís.

Em sembla molt bé que els insults racistes que pateixen els jugadors de futbol per raó del color de la pell, siguin penalitzats. Només d'aquesta manera algunes persones entenen que no es pot anar pel món insultant. Em preocupa, però, que no sempre acaba de la mateixa manera i encara menys en persones que tenen una responsabilitat més gran davant la societat.

Els nostres polítics, per exemple, pel fet de ser on són tenen més responsabilitat a l'hora d'actuar i parlar que qualsevol altre de nosaltres que passem més desapercebuts. El delicte és el mateix, però la repercussió és totalment diferent. Hi ha persones, que pel lloc que ocupen, són un mirall per a moltes altres i això s'ha de tenir en compte a l'hora de jutjar els seus actes.

En discursos al Parlament o el Congrés de Diputats, o en rodes de premsa escoltes afirmacions que són greus i totalment racistes i no passa res. Ens hi hem acostumat i és com si sentíssim ploure. I això és el que no es pot acceptar. Qui ostenta un càrrec representatiu ha de ser molt curós en les seves manifestacions i la Justícia ha d'actuar d'ofici, sense necessitat que les persones injuriades hagin de fer cap denúncia. 

Vivim un temps que es permeten massa coses. Sembla que si no hi ha un desastre no cal dir res i d'aquesta manera ens anem habituant a sentir frases injurioses. Cada vegada hi ha més xenòfobs a casa nostra i això caldria solucionar-ho de soca arrel. El problema és que el món de la Justícia està prou embolicat, amb uns jutges que estan més per fer política i interpretar subjectivament les lleis que no pas en fer-les complir, agradin o no.

És bo que als camps de futbol els aficionats es comportin i estiguin més pendents del seu propi equip, perquè millori, que no pas en molestar l'adversari. Cal, però que el bon comportament i l'educació i el respecte imperi a tot arreu, i encara més a les institucions que ens hem creat per governar-nos.

La gent gran té pressa

A l'Administració pública tot va massa lent. Avui, per exemple, llegia la notícia de l'ARA on s'informa que la conselleria de Drets Socials donarà un any més de pròrroga perquè les residències de gent gran s'adaptin a la normativa que data del 2015. Estem parlant d'ara fa deu anys i tens la sensació que amb bona voluntat hi ha hagut prou temps per adaptar-s'hi. Aquesta lentitud desanima els administrats, i sobretot les persones més vulnerables, que ja tenen una edat i que els dies compten. 

Fa uns dies parlava de les residències i de la necessitat de fer-ne un seguiment i control del seu funcionament. Avui es fa palès que l'administració és massa flexible en detriment del benestar dels usuaris de les residències, persones dependents que no poden ser ateses pels seus familiars, a casa, i són allotjats en unes condicions, no sempre òptimes, com es pot desprendre de la informació.

Voldria pensar que la decisió del govern català és prou meditada i no es tracta simplement d'anar donant llargues en detriment de les persones, beneficiant només els interessos de les empreses concessionàries, que potser han vetllat més pel rendiment del negoci que no pas pel benestar dels seus usuaris.

Llegia, fa pocs dies, que des del govern municipal s'ha fet la petició a la Generalitat per poder disposar de places sociosanitàries a la nostra vila. Una petició que vaig suggerir fa temps i que va semblar que demanava peres a l'om. Arenys compta amb un nombre important de places de residència geriàtrica, però qui necessita un tractament sociosanitari s'ha de desplaçar a fora, amb l'agreujant que la residència de referència ha tingut més d'una denúncia per les condicions i tracte rebuts pels seus usuaris.

És per això la mateixa insistència a fer un seguiment acurat del funcionament de les residències, amb usuaris que sovint són incapaços de valorar el tracte rebut, per les seves limitacions de salut i coneixement. La nostra societat ha de vetllar pel tracte a les persones grans i hem de fer els possibles perquè l'administració sigui responsable de tot el que passa portes endins. I tot això no pot eternitzar-se. Les persones grans no els queda molt temps i les solucions han d'arribar de pressa per no fer tard.

Encara, els peatges

L'article d'Andrei Boar, al diari ARA, sobre qui paga les carreteres, em dona peu a tornar a parlar en el meu blog dels peatges a les autopistes del nostre país. D'entrada cal tenir clar que el manteniment de les carreteres té un cost important que assumeix l'Estat o la Generalitat, i que ens repercuteix d'alguna manera. Si no hi ha peatges, no hi ha ingressos i, per tant, tota la despesa va a càrrec dels contribuents, que som tots, tant si circulem amb el nostre vehicle com no. 

Soc conscient que hi ha molts serveis públics que són gratuïts i que el seu finançament també el paguem tots. Això és important tenir-ho present perquè és un argument que posen els defensors de la gratuïtat de les autopistes. Hi ha, però un element a tenir en compte i crec que és prou entenedor. Per les autopistes hi circulen contribuents espanyols o catalans, però també d'altres països europeus i d'arreu. Aquests últims no contribueixen de cap manera en el manteniment de les autopistes, però se'n beneficien.

Sempre he defensat que les autopistes, que s'han de mantenir i s'ha de fer molt ben fet per evitar accidents, les han de sufragar, si no totalment sí en part, les persones que les utilitzen. Segurament els peatges, tal com funcionaven quan estaven en mans de les empreses privades concessionàries, no és la millor solució en aquests moments, però tenim exemples a Europa que podríem agafar com a exemple i aplicar-los. 

La tarifa plana és al meu entendre la millor solució, ja que es tracta d'un cost baix, assumible per tothom que té un vehicle per desplaçar-se, i l'Estat o la Generalitat rep una quantitat a compte, per part de persones d'altres països que es desplacen al nostre país o simplement hi són de passada.

Van passant els anys i ningú vol prendre la solució definitiva. Entretant les autopistes es van deteriorant i s'han d'anar mantenint. Aquests dubtes són sinònim d'incapacitat per governar un país. Prendre decisions provoquen enemistats, però l'alternativa és quedar-se a casa i no pretendre governar un país. Hi ha coses molt complicades per resoldre, però aquesta no la veig gens difícil. Es tracta només de decidir-se d'una vegada i deixar de fer el préssec.

A vegades, calen condemnes severes

Conduir ebri amb un cotxe sense assegurança i no havent passat la revisió de la ITV des de fa tres anys no és fet puntual, sinó que forma part de la manera de ser i obrar d'una persona i, per tant, davant del risc d'haver pogut provocar una desgràcia, la condemna ha de ser severa, si no volem que ara tothom faci el que li roti posant en perill la vida dels altres.

Desconec els càrrecs que se l'imputaran a aquest jove de vint-i-dos anys, que conduïa pels voltants d'Alcarràs, però m'agradaria pensar que la pena serà prou severa per fer-lo reflexionar. Estic convençut que no és la primera vegada que actua d'una manera incorrecta. Potser de no tanta evidència com ara, en conduir contra direcció i alarmant els cotxes que ho feien correctament.

Considero que hem perdut l'autoritat i tothom es veu en cor de prendre'ns el pèl. Una cosa és actuar al teu aire incomplint les normes que ens hem fixat per a una bona convivència, però l'altra és posar en risc els altres. Esdevenir un perill per a la salut i la vida de tots els altres. Si això no és motiu per una condemna exemplar, ja em direu què cal fer perquè tot el pes de la justícia caigui sobre un incívic i delinqüent?

Deu ser la meva manera de pensar i estar educat que quan llegeixo notícies com aquesta em desespero. No puc entendre que hi hagi persones tan salvatges, si em permeteu l'expressió. Un mal dia el pot tenir tothom, i sempre hem d'acceptar la nostra responsabilitat i acatar-ne les conseqüències, però com deia al començament, aquest jove no estava fent un acte aïllat. No disposar d'assegurança o no haver fet la revisió del vehicle més de tres anys enrere, no són actes d'un dia, sinó que s'allarguen en el temps. En algun moment tenen la ment clara i són conscients que no es comporten com caldria. És per això que la pena ha de ser més severa.

I amb vint-i-dos anys no estem parlant d'un adolescent. Ja ha tingut prou temps per adonar-se de què és la vida i de quines són les seves obligacions com a ciutadà. Si no ho ha après, caldrà fer-li aprendre d'alguna manera, encara que sigui a la força. Hi ha perdó possible, però després del penediment i la reparació dels mals. Estem massa acostumats a la reparació dels danys i poc a preveure'ls.

Què més hem de fer?

Cada dia llegeixes comentaris i notícies d'actes en contra del genocidi d'Israel a Gaza. Ho llegeixes emprenyat perquè saps que no hi ha manera d'aturar-ho. Ho hem dit molt clar i arreu, però l'exèrcit israelià continua matant víctimes civils amb total impunitat. Què més hem de fer?

Demà sortirà de Barcelona l'anomenada "flotilla" per dirigir-se a Gaza. Sabem d'entrada que no servirà de res. Com tampoc serveixen tots els bastons a les rodes que es col·loquen a Trump, però que no aconsegueixen aturar la repressió que s'ha proposat tirar endavant des del primer dia.

Aquest sentiment d'impotència, encara que no vulguis, va minant la teva consciència fins al punt que et sents trist i no saps per què. Personalment, no tens res per queixar-te, però la situació del món, en aquests moments Gaza i Ucraïna en són els protagonistes, encara que no siguin els únics llocs on la injustícia és present, fa que el teu estat d'ànim sigui negatiu.

Llegia un article que ens parlava de la sensació de final de legislatura a Espanya, després d'un estiu farcit de polèmiques, no només pels incendis. I pot ser sí que s'acabaran convocant eleccions anticipades, però aquesta no és la qüestió que més ens preocupa, tot i que les conseqüències d'una victòria del PP i Vox al país poden ser claus per al nostre futur i els nostres drets. El problema principal en aquests moments és la malaltia que pateix el sistema democràtic a Occident, i les poques perspectives de sortir-ne airosos a mitjà termini.

Caldria reflexionar molt bé què podem fer per salvar el món, i això ho podem aconseguir començant per casa nostra. Si som capaços de transmetre la necessitat de recuperar els valors que com a societat hem anat perdent. Les petites coses que fan un tot i que ara ens han deixat a l'estacada. La feina de cada dia al nostre entorn té la seva importància. Ens ho hem de proposar, malgrat que sigui clar que els aires que ens arriben no són els més propicis per iniciar cap aventura. Ens hi hem de fer i ho superarem!

Un recital plaent

El varen batejar com a recital íntim, i en la intimitat vaig poder gaudir d'uns moments plens de bellesa. La Lucía ens va deixar bocabadats amb la seva tècnica, el seu art, la seva il·lusió, l'energia desbordant per interpretar un seguit de peces musicals de diferents autors, al piano. La seva joventut, només catorze anys, era insultant davant d'aquella interpretació tan pulcra, sense partitures.

Contemplava les seves mans, el millor que pots fer quan assisteixes a un concert de piano, i em meravellava la rapidesa amb què es movien els dits, cercant la nota justa en cada moment. La seva concentració ens deixava perplexos. 

Contemplava de reüll l'exterior de la sala, on ens havíem reunit una dotzena de persones. I a través de la finestra podia observar el xàfec que regava les teulades després de moltes hores esperant la pluja. I em venia a la memòria aquells recitals familiars que esdevenen un parèntesi al tragí diari que sembla que ens hem imposat.

Gaudia de la música, però la meva ment no s'aturava. Quin goig poder tenir l'oportunitat de viure aquests bells moments. Com si tot es paralitzés. Totes les disbauxes que es viuen no gaire lluny de casa nostra havien desaparegut per donar pas a un recital de petit format, però farcit d'elements que no sempre tenim en compte. 

Només el treball constant, de tres o quatre hores diàries d'assaig. D'aprenentatge, pràctica i concentració, compartint-ho amb la família, els amics, els estudis, el lleure. Hi ha temps per a tot allò que volem i desitgem. I els resultats són evidents. 

Gràcies, Lucía per aquella bella estona que vàrem compartir en una sala d'una casa de la vila d'Arenys, amb els teus pares, amics i professora, que estava exultant en veure de què era capaç aquesta jove pianista arenyenca.

Atenció amb les ordenances

El desconeixement d'una ordenança no ens eximeix de respectar-la i ens exposem a ser sancionats. No valdrà dir que no ho sabíem. D'aquí la importància de conèixer com es regula la convivència al nostre lloc de residència per evitar malentesos. I també és bo que les ordenances que s'aproven tinguin sentit, siguin lògiques i no estranyin a ningú. Si ens basem en el sentit comú potser no es caldrà conèixer la lletra petita de les ordenances, perquè les seguirem fil per randa.

Quan s'aprova una ordenança no només hi ha l'obligació de respectar-la, sinó que també cal fer-la respectar. Sovint ens adonem que una vegada aprovada l'ordenança el govern de torn no en fa el seguiment i esdevé paper mullat. Sempre he dit que si no som capaços de fer-la complir és millor no aprovar-la.

Avui llegia que durant aquest hivern el nostre govern municipal redactarà una ordenança on es prohibeixi fumar a les platges. Com a no fumador i que em molesta trobar-me en un lloc on es fumi, ho trobo bé, però també m'imagino el cas que se'n farà si no es decideix fer un control exhaustiu i sancionar qui ho incompleixi.

Tenim exemples recents de noves ordenances o modificacions d'aquestes que se'm fa difícil creure que s'hi estigui a sobre. L'ús dels patinets elèctrics va experimentar un augment d'usuaris prou important per a posar-hi ordre. La majoria dels municipis ho han incorporat a les seves ordenances, però la feina posterior és controlar que es compleixi el que està escrit. No es pot circular per les voreres, ni anar contra direcció, ni pujar més d'una persona en un mateix patinet, o no portar casc. Aquestes són algunes de les obligacions que s'han de complir i que comporten sanció si no es respecten. Doneu una ullada als nostres carrers i digueu-me què en penseu.

Tinc molt clar que el civisme és la clau de l'èxit d'una societat. Si tothom pensa en els altres per evitar molestar-los, i procura seguir les normes per estalviar-se maldecaps, la cosa rutlla. Però no acostuma a passar. Hi ha massa gent que si no perilla la sanció econòmica, fa cas omís de les ordenances. Si no es controla el seguiment correcte d'aquestes, el més fàcil és que tothom les menystingui. O ens posem seriosos, o deixem que sigui xauxa i no ens imposem més obligacions. 

Darrera setmana d'agost

A les acaballes del mes d'agost es comencen a veure els preparatius per a l'inici del nou curs. És cert que no tothom s'ho planteja de la mateixa manera. Els escolars són els que amb més raó tenen el mes de setembre com a referent de l'inici d'una situació nova. Tot, o pràcticament tot, és nou i des del primer dia es va teixint el que culminarà a finals de juny.

La majoria d'empreses també comencen el mes de setembre després del parèntesi de les vacances estiuenques. Algunes han tancat, d'altres han tingut l'alternança de treballadors gaudint del repòs de l'estiu i el ritme no ha estat el mateix. La interrelació entre les empreses és un reflex clar que els mesos de juliol i agost l'activitat no segueix el mateix ritme.

Hi ha negocis propis de l'estiu que, en canvi, veuen el final de mes com la cloenda de la seva activitat. La seva activitat principal o fins i tot la seva única activitat temporal. Tanquen la paradeta fins a la temporada vinent. 

Hi ha, però, excepcions. Cada vegada s'allarga l'esperança de vida i hi ha més persones jubilades amb mobilitat i ganes de continuar la gresca. Per aquestes persones el canvi no és tan sobtat, o si més no ens el mirem més d'esquitllada. És cert que no és el mateix estar envoltat d'estiuejants i gent de vacances, però el calendari no és el principal desencadenant de l'activitat. Això no impedeix que si vius una mica al ritme de la societat que t'envolta, et sentis condicionat i, d'alguna manera, també experimentis un canvi en el teu comportament.

Les picabaralles polítiques al nostre país no han descansat aquest estiu i han mantingut una activitat frenètica, sobretot al voltant dels maleïts incendis. La pressió del PP per aconseguir que el president del govern espanyol tiri la tovallola s'ha mantingut i cal preveure que anirà en augment a l'inici del nou curs. Quant a casa nostra, tot fa pensar que estem igual que abans de l'estiu. Les promeses de millor finançament, el reconeixement del català a les institucions europees o el traspàs de Rodalies estan allà on eren i no hi ha previsió que s'acceleri més del compte. Una vegada més els partits independentistes s'han deixat prendre el pèl. Cosa que era de suposar.

Innocent!

Aquesta tarda he mirat una pel·lícula després de molt de temps. No és el meu costum i d'alguna manera se'm fa estrany. "Execució imminent". L'he seguit en anglès, amb subtítols també en anglès, per allò de practicar l'idioma que tinc tan rovellat. I m'ha passat allò que em passava quan alguna vegada havia entrat en un cinema en horari de tarda, que en sortir de clar tenia la sensació d'haver perdut el dia, com si les pel·lícules s'haguessin de mirar de nit.

Per qui no l'hagi vist, es tracta dels prolegòmens de l'execució d'una persona innocent. Un fet que ha succeït més d'una vegada i realment és esgarrifós. I això fa pensar. Donar per fet una cosa sense tenir suficients proves és molt perillós. Ens passa sovint, sense arribar a l'extrem de jugar-s'hi la vida. 

Estem tips de veure casos de gent acusada de delictes que no ha comès. Quan es resol favorablement, la premsa, que prèviament ha omplert pàgines senceres amb la informació, no en diu gairebé res. Per sempre, en la memòria col·lectiva, aquella persona ha estat culpable. La calúmnia o acusació no s'esborra, i ara, per Internet, la veuràs sempre més.

I et fa pensar que a l'hora d'acusar a algú cal ser molt curós. Millor dit! No hem de fer acusacions si no estem segurs d'allò que diem i no ens deixem portar per les aparences. No faré espòiler de la pel·lícula, sinó simplement dir que al transcurs de la mateixa vas veient el sofriment de les persones implicades. Ha de ser molt dur!

Avui, que ho tenim tan fàcil d'escriure a Internet i que tot allò que diem s'escampi més enllà d'on ens podem imaginar, cal ser molt prudents. Hem d'opinar i no sentenciar, i esperar que algú ho corrobori o ens faci veure el nostre error. Res és blanc o negre i els matisos sempre són importants, però a l'hora de condemnar una persona o una família cal tenir molt presents les conseqüències dels nostres actes. Una bona manera és intentar ser positius i si no és possible, potser a vegades és millor callar i no dir res. 

Per què es roben cotxes vells?

A vegades hi ha notícies que et sorprenen pel fet que et responen preguntes que probablement no t'hauràs fet mai. Per exemple, la notícia que he llegit avui sobre els cotxes més robats a l'estat espanyol, on Barcelona se n'emporta la palma, t'explica els motius. Es veu que les empreses automobilístiques no estan obligades a tenir en estoc recanvis d'aquells vehicles que faci més de deu anys que s'hagin deixat de fabricar. Què passa amb els vehicles que continuen circulant? Tenen problemes per obtenir recanvis.

La resposta a un dels motius perquè es robin models de cotxe antics és que els lladres busquen peces de recanvi. Els cotxes desapareixen no pas perquè els utilitzin per desplaçar-se o disposar d'un vehicle sense gastar-se ni cinc, sinó que els roben per desballestar-los i obtenir aquells recanvis que el fabricant ja no els fabrica i ha exhaurit les existències.

Què vol dir, doncs? Que els lladres del teu vehicle són propietaris d'un de semblant i que necessiten una peça de recanvi? Doncs ja tenim una pista per buscar qui t'ha robat el cotxe. O, potser, no els tenen en propietat, però es dediquen a acaparar recanvis per després vendre'ls a qui els fa falta, o a mecànics poc escrupolosos? També podem trobar una pista per investigar qui ens l'ha robat.

Al final arribes a la conclusió que el pobre és l'ase dels cops. Si no tens diners per renovar el teu vehicle vell, vas tirant com pots, t'exposes a què te'l robin. I la solució és que no el deixis aparcat gaires dies al carrer, per tant, procura tenir un garatge. O bé que l'aparquis on hi hagi càmeres de seguretat. Sigui com sigui, no estiguis tranquil pensant que el teu cotxe no és un llamí, ja que el món és al revés del que a vegades et penses. 

Atenció a les onades!

Aquest estiu vaig passejar-me per una platja islandesa, la platja de sorra negra de Reynisfjara, que no sempre té la bandera verda atès el perill de cops de mar descontrolats. Hi vaig ser precisament deu dies després que una nena alemanya, de només nou anys, desaparegués dins del mar, enduta per unes onades traïdores. Hi vaig pensar mentre m'hi passejava. Molt atent a no aproximar-m'hi massa, tot i que el dia estava encalmat i les onades no inspiraven desconfiança.

El record de la desaparició de la menor em va fer pensar en les persones que cada any s'ofeguen a les nostres platges. Unes platges que, en un principi, no presenten cap mena de perill, però no cal anar desprevingut i s'ha d'estar sempre vigilant.

Ahir escoltava les notícies i deien que enguany ja hem superat el nombre de víctimes de l'any passat, i la temporada encara no s'ha acabat. Les morts, segons s'explicava, són majoritàriament persones grans, quan la bandera està en verd, i joves quan és vermella. S'interpretava que les morts dels adults podien tenir causes naturals, i les dels joves eren més aviat fruit de l'atreviment i de no respectar l'avís de perill.

Com a persona de terra endins, no soc un assidu de les platges, encara que la tinc a deu minuts de casa. Potser per això quan hi vaig, soc molt curós i respectuós. No m'allunyo de la vora i malfio de les fortes onades. Quan està massa esvalotada no m'hi fico, sense necessitat de mirar quina bandera hi ha penjada.

Segurament les morts a les nostres platges continuaran augmentant, com també passa amb les morts per accident de trànsit, on cada vegada hi ha més motos implicades. Tot i això, seria bo que s'advertís d'alguna manera del risc de no obeir els avisos de perill, i recordar què està passant quan un passa de tot i s'aventura a ficar-se a l'aigua. El perill és arreu, però hi ha llocs on tens més números per rebre.

Benestar a les residències de la gent gran

He llegit l'article de Mònica Bernabé al diari ARA parlant d'una residència de gent gran. Tot i que haig de dir que l'articulista té treballs més reeixits, sí que m'ha servit per escriure aquest post.  El tema de les residències per a gent gran és molt delicat i encara que se'n parla, però no tant com seria necessari, i amb un esperit crític constructiu per animar la Generalitat a millorar el control i seguiment del servei que s'hi dona.

La pregunta que ens fem sovint és si les residències són un negoci o ha de primar el servei a un col·lectiu que cada vegada va augmentant i que, si no tenim cap desgràcia, també hi arribarem. Ja he dit moltes vegades que la societat és més sensible vers els infants que no pas amb la gent gran. Uns i altres necessiten un tracte especial per l'atenció que requereixen, ja que no es valen per ells mateixos. 

La gestió privada de les residències comporta l'obligatorietat de controlar el seu bon funcionament i allò que és més important: el bon tracte a les persones dependents. Si els humans no podem ser tractats com un número, encara menys les persones que tenen una dependència important. Que necessiten els altres per alimentar-se, netejar-se i sentir-se persones. No n'hi ha prou amb comprovar que les ràtios de personal atenent són les correctes, sinó també la manera com s'atenen i les condicions de salubritat i confort de les instal·lacions.

Es pot entendre que una empresa a qui se l'ha concedit la gestió d'una residència busqui minimitzar els costos, però això no ha de ser en detriment de les persones allotjades. I en això la Generalitat ha de ser molt curosa i expeditiva quan es detecten mals usos i tractes. Tenim exemples de residències que han estat denunciades i la resposta de l'administració no estat la que calia esperar. Si no tenim la sensibilitat d'atendre i respectar els nostres grans ja podem plegar.

Arenys compta amb un nombre important de residències, amb molts usuaris vinguts de fora. Haig de suposar que majoritàriament el tracte rebut és correcte i que en tot cas sentiríem parlar de queixes i denúncies. Tot i això, no podem abaixar la guàrdia i seria bo que, encara que no sigui competència municipal, existís un seguiment del seu funcionament, amb una coordinació entre les diferents residències, que sí que podria liderar la regidoria de Benestar Social. Els grans s'ho mereixen i la nostra societat també.

Atenció amb les ajudes!

Llegia avui la decisió del govern espanyol de subvencionar, de manera universal, la quantitat de cent euros per a despeses d'ulleres o lentilles als menors de setze anys. A partir de l'any vinent, totes les famílies que necessiten adquirir unes ulleres per als seus fills rebran l'import de cent euros per abaratir-ne el cost. Ho rebrà tothom, sigui quin sigui el seu nivell econòmic.

D'entrada, no em sembla justa, ni gens progressista la universalitat de les ajudes públiques. La tasca d'un govern que es diu d'esquerres és la de reequilibrar la riquesa, ajudant a les persones més vulnerables. Una ajuda universal no té cap sentit i només ho poden defensar des de posicions ideològiques dretanes.

Si analitzem les ajudes públiques dels diferents àmbits ens adonarem que cada vegada s'estila més aquesta universalitat. Entenc que és la manera més fàcil de gestionar-la, però no la més justa. A la nostra vila, l'ajuntament regala bosses pels excrements dels gossos, sense importar-li si els seus propietaris poden assumir el seu cost, repercutint-lo a tots els vilatans tinguin o no tinguin animals de companyia. Hi ha més exemples. Tants, que no hi cabrien en aquest post.

El tema està en la gestió pública dels recursos que són de tots. S'ha d'analitzar molt bé què implica subvencionar a famílies que tenen prou recursos per viure tranquil·lament, i no poder ampliar les ajudes a altres que tenen dificultats per arribar a finals de mes.

Queda, doncs, retratat aquest govern socialista amb mesures que no li correspondria prendre. Haurien de treballar millor la redistribució de la renda, afavorir els més febles i minorar tant com sigui possible les diferències socials i econòmiques. 

Aparcar a Arenys de Mar

Ahir parlava de la necessitat de millorar el transport públic, sobretot pensant en la notícia que va sortir de restringir el trànsit del vehicle privat a les grans ciutats, al marge de la mateixa necessitat de disposar d'un transport públic eficient i que permeti els desplaçaments a la feina i l'estudi com ens mereixem.

Arenys de Mar està connectada amb tren, però els usuaris habituals tenen prou motius de queixa pel seu mal funcionament. Altres poblacions tenen més problemes perquè no disposen de xarxa de tren, amb un transport públic de bus, que no sempre abasta l'horari que moltes persones necessiten. Arenys, però, té un problema de mobilitat que arrossega de fa molts anys. La carretera per anar a Arenys de Munt o Sant Iscle, continua passant pel mig de la vila, malgrat la insistència a trobar una solució, sigui amb la famosa variant que se'n parla des del segle passat, o millorant la via que travessa el polígon industrial.

Però no només tenim un problema de mobilitat, sinó també d'aparcament. Tot i que a l'hora de construir un habitatge s'obliga a disposar de plaça d'aparcament, la vila està plena de vehicles al carrer. La zona blava, que és de les més cares de la comarca, i la zona verda, per als veïns sense plaça pròpia per aparcar, estan sempre saturades i la imatge que es dona no és la millor que caldria esperar.

Amb la construcció del nou CAP hi havia la possibilitat d'instal·lar-hi un aparcament subterrani, tant per donar servei als usuaris del centre com per ampliar el nombre de places disponibles per aparcar. Avui he llegit la notícia que el no taxatiu per part de la Generalitat podria revertir-se i fer possible aquest aparcament. Sigui soterrat sota l'edifici del CAP o en alguna zona central de la vila, cal estudiar la manera de trobar més aparcament públic. 

Hi ha, però altres mesures a estudiar i una d'elles demanaria aconseguir una zona d'aparcament als afores, amb un sistema de transport per acostar els visitants al centre de la vila. No és la solució per als vilatans, però sí per a moltes persones que ens venen a veure, que no en són pas poques.

Confiem que els nostres governants no deixaran perdre l'ocasió per millorar la situació, i si de passada aconseguíssim esponjar l'actual aparcament de la Riera, tot això que tindríem de guanyat. De feina n'hi ha per a tothom.

Abans, cal millorar el transport públic

Trobo interessant que els governs estudiïn models de reducció del transport privat de vehicles, sobretot a les grans ciutats i les seves àrees metropolitanes. Cada vegada hi ha més embussos a les carreteres i a les grans vies de les ciutats, i probablement es tracta d'un abús en l'ús del vehicle propi, tenint l'alternativa del transport públic. Totes les conclusions a què arribin seran benvingudes. A l'hora de posar en pràctica nous models i directrius, però cal assegurar que el transport públic funcioni eficientment.

La xarxa de Rodalies és un niu de problemes. Si el seu funcionament fos l'esperat, segur que eliminaria molts cotxes de les carreteres. No recordo les vegades que he hagut d'anar a socórrer la meva filla a la sortida de la feina per culpa de retards o cancel·lacions del trajecte ferroviari. Això s'ha de tenir en compte, perquè és el pa de cada dia.

La connexió entre pobles i ciutats que no disposen d'estacions de tren s'ha de suplir amb autobusos i aquestes línies també necessiten millorar. Hi ha pobles incomunicats amb transport públic i ciutats que el transport per carretera es fa a peu dret, i això tampoc no s'hauria de permetre. Ciutats com Mataró que no disposen d'una estació central d'autobusos, obligant-los a circular per carrers més o menys estrets provocant aglomeracions.

El transport a casa nostra és massa radial, tot dirigit cap a la gran capital. La manca de transversalitat, amb molt rares excepcions, provoca la concentració de vehicles a l'àrea metropolitana i una gran quantitat d'hores per desplaçar-te d'una ciutat a una altra. Paral·lelament a l'estudi de com reduir l'ús del vehicle, caldria un estudi de nous itineraris i infraestructures del transport.

Hi ha molta feina a fer, i això no es pot fer alegrament amb pocs anys. Cal una planificació a mitjà i llarg termini que trobem a faltar des de fa molts anys i molts governs. De la mateixa manera que calen mesures preventives contra els efectes del canvi climàtic, també cal estudiar i planificar el futur de la mobilitat al nostre país. Si es manté l'èxode dels municipis petits, el transport cada vegada resultarà més car i necessari, si no volem que aquests es buidin del tot. 

Viatjant s'aprèn

Viatjant s'aprèn allò que podries fer o el que no hauries de fer mai. Et poses en situació observadora, sense implicació personal, i mires que fan els altres de diferent. També t'adones que els humans no som tan diferents i que arreu passes coses semblants. Però n'hi ha que no, sobretot aquelles de tipus organitzatiu. Els costums, les tradicions, allò que s'ha après de petit. Hi ha molt per aprendre.

Una de les coses que més em fixo és en la netedat dels carrers i places. Si els països visitats tenen cura de mantenir net el paisatge o passen una mica de tot, com a casa nostra. El plàstic, per exemple, és el gran enemic de molts països. N'hi ha que estan pràcticament ofegats, sobreeixint plàstics de tot arreu. 

Recordo països com el Marroc, Egipte o Jordània, on la bellesa dels seus paisatges, els seus monuments o les raconades, es veia atacada per la presència de milers i milers de peces de plàstic, voleiant al ritme del vent. Hi ha altres contrades que el plàstic, que bé que hi existeix, està degudament retingut i no es deixa veure. És aquí quan em pregunto per què no podria passar el mateix a casa nostra.

El nostre país no es troba en cap d'aquests dos extrems, però li convindria una netejada seriosa, però sobretot, una estirada d'orelles a la gent poc respectuosa amb el medi ambient i l'espai públic. No és tan difícil. 

I amb el plàstic hi hauríem de sumar les burilles de les cigarretes, els xiclets i les esclòfies de les pipes, per posar tres exemples característics de casa nostra. Tampoc no és tan difícil. Si fumes, no llencis la cendra a terra i encara menys les cigarretes mal apagades. Si t'agraden les pipes, no vagin escopint pel carrer, com no deus fer pel passadís de casa. I els xiclets no els enganxis a la cantonada o llencis per terra. És molt emprenyador trepitjar-los. No es desenganxen fàcilment.

I els gossos, que pixen i defequen per tot arreu. No n'hi ha prou amb recollir la merda, que algú encara no ho fa. Les pixarades, per més que després es reguin, van embrutint els nostres carrers, que al cap de l'any fan fàstic. És qüestió de civisme. Hi ha països, que he visitat recentment, que fa la impressió que no hi ha gossos pels carrers. Potser no en tenen tants com aquí, però en tot cas els seus passejadors són més curosos.

Milers d'hectàrees calcinades

La política espanyola ha assolit un nivell que resulta francament repugnant. No pot ser que els dos grans partits espanyols que en algun moment o altre han governat el país, es dediquin a fer política barata mentre mitja Espanya viu un drama desesperant. Milers d'hectàrees cremades i amb el foc encara encès, i es dediquen a tirar-se els plats pel cap quan s'haurien de centrar a resoldre la situació i treballar per aconseguir mesures preventives.

Que partits polítics com Vox, sense escrúpols juguin a enredar la gent i fer proclames populistes es pot entendre. Sempre hi haurà carronyes. Que els dos grans partits caiguin en la miserable situació d'intentar confondre la gent i barallar-se amb qualsevol excusa, en lloc de col·laborar en resoldre la situació que es viu al país, no es pot entendre ni justificar de cap manera.

El que està passant aquests dies a una bona part de l'estat espanyol, amb tantes hectàrees de terreny calcinades mereix una reflexió seriosa que no es veu possible amb els polítics que tenim. Ara cal apagar el foc i reconstruir tot allò que s'ha malmès, però s'han d'asseure a analitzar què es pot fer per mitigar els efectes del canvi climàtic, cada vegada més devastadors.

És evident que, en primer lloc, cal acceptar que el canvi climàtic és una realitat. No sé si la gent del PP ho té assumit o bé encara creu que és cosa de l'esquerra. Una bajanada. Si no acceptem els fets, ja podem plegar!

Les imatges que veiem per televisió dels incendis de Galícia, Castella i Lleó, i Extremadura són esgarrifoses. Em poso a la pell de la gent que hi té les seves propietats, la seva vida, i em corprèn. No puc imaginar-me que els incendis hagin estat provocats. Em costa de creure que hi pugui haver gent tan salvatge i cruel. Vull pensar que són fruit de causes naturals o, com a molt, descuits imperdonables de persones que no han estat prou prudents. Que ja és trist. Desitjo que el temps canviï i ajudi a apagar les flames i tornar a la normalitat. Una normalitat que per a moltes persones trigarà anys a recuperar.

Estimar el país i la seva gent

Sense caure en l'alarmisme convé reflexionar sobre què estem fent malament al nostre país. Si llegeixes les notícies, però també molt a prop teu, t'adones que es viu amb inseguretat. Tenim por de qui passa pel nostre costat. Ens preocupem a tancar bé les nostres cases quan sortim a donar un vol. Aferrem bé el mòbil quan coincidim en una concentració de gent. Tot això per la inseguretat que ens envolta.

Aquest estiu he tingut la sort de viatjar a dos països ben diferents. Podríem dir que en poques coses eren coincidents, però sí que tenien en comú el fet de sentir-te segur. T'explicaven que allà era molt rar ser agredit o robat, i realment aquesta era la sensació que tenies. En paratges prou semblants al nostre, com és un aeroport, la sensació era totalment diferent de la que tenim a casa nostra.

Ahir comentava que la massificació no és mai bona i aquesta facilita que hi pugui haver més delinqüència. En aquests dos països no hi ha massificació de gent. Tanmateix, hi ha mesures correctores que poden funcionar i que a casa nostra no sabem aplicar correctament. La mesura policial desemparada d'altres no serveix, i això ha quedat demostrat a bastament. La pèrdua de valors començant a la família i per extensió a la societat és un primer obstacle per sentir-te segur. Si no ensenyem als nostres fills a comportar-se i respectar els altres, no aconseguirem una societat tranquil·la i plaent.

Les lleis també s'han d'adaptar a la realitat que vivim. La tan comentada reincidència en els delictes és una demostració clara que la nostra societat no funciona. No pot ser que una persona acumuli centenars de delictes, que són els provats, i no li passi res. Això no vol dir que tothom hagi d'anar a la garjola, però no pot sortir de manera tan gratuïta.

Com a anècdota diré que a Islàndia els joves tenen la possibilitat de treballar per a la comunitat, tenint cura del territori. Una mesura que permet resoldre dos temes a la vegada: ocupar els joves durant un parèntesi de la seva vida i endreçar el país per fer-lo més atractiu. Qui treballa pel país té tots els números per arribar a estimar-lo, i si te l'estimes el cuides i protegeixes, tant a ell com a la seva gent. Segur que podem trobar elements dissuasius del delicte més enllà de policies i càmeres de vigilància.

La massificació no és mai bona

Amb una població d'uns quatre-cents mil habitants, l'illa d'Islàndia es mostra tranquil·la, endreçada i ben organitzada. La climatologia fa que l'aigua sigui abundant i faciliti la netedat. Les grans extensions de terreny sense amb prou feines ningú residint-hi et fa la sensació d'una illa deshabitada, només amb la presència dels animals i una natura que et transporta a èpoques prehistòriques.

La concentració de la població a l'àrea de la capital Reykjavík, un 60% del total de l'illa, tampoc es fa notar i arribes a la conclusió que la massificació que patim a casa nostra és una bona causa dels molts problemes que hem d'afrontar diàriament. 

Una setmana voltant l'illa ens ha permès gaudir d'una natura extraordinària, amb les seves cascades d'aigua, les glaceres, amb unes llengües arribant pràcticament al litoral marítim. Les seves zones volcàniques i les emanacions de gasos, amb uns guèisers sorprenents, ens han fet adonar que a sota terra hi ha vida. No és només una massa de pedres i terres, sinó que hi ha un bullici que allà arriba a sortir a la superfície.

Hem tingut la gran sort que no ens ha plogut fins al darrer dia, quan ens acomiadàvem de l'illa. Però això et fa pensar i entendre que el canvi climàtic és real, malgrat l'esforç de molts negacionistes que no sé si ho fan o prediquen per interessos personals o per la ceguesa d'aquell ignorant que li agrada portar la contrària.

El desgel de les glaceres, que resulta impressionant, és preocupant. L'escalfor que també ha arribat allà dalt, fa que la neu permanent cada vegada ocupi menys terreny i que el nivell del mar, a escala planetària augmenti d'una manera alarmant.

Islàndia ens ensenya els orígens del planeta, sense perdre el nord i desenvolupant altes tecnologies. No es queden enrere i s'organitzen, potser tenint present el malament que ho hem fet la resta. Ells són molt joves, però ens passen la mà per la cara.

Tornem a casa

El primer dia de pluja ha servit per acomiadar-nos de l’illa. Una illa que es caracteritza per ser molt humida i plujosa, però que aquesta vegada ens ha ofert sol des de l’alba fins ben entrada la nit. Temperatures entre deu i quinze graus, vint per sota dels que han patit els de casa. Ens espanta el xoc previst a l’arribada a Barcelona.

Hem desconnectat, tal com volíem, i només ens hem assabentat de quatre notícies, per allò d’anar amb altres persones i amb l’internet a la butxaca. Però ja es tractava d’això. Tindrem temps de posar-nos al dia i recuperar tot allò que ha succeït a la nostra esquena.

Ens hem trobat amb una illa neta i endreçada. Tot allò que trobem a faltar a casa nostra. Una illa tranquil·la on no havies de patir per si algun galifardeu voltava per allà esperant un descuit teu. Tot molt ben programat i en ordre, gaudint de la natura. Res de destruccions del territori més enllà dels efectes de la mateixa naturalesa.

Aigua, molta aigua en cascades, rius i llacs, i unes glaceres que estenen les seves llengües fins al mar. Foques, rens, xais, cavalls i alguna balena. I molts frarets enganxats als penya-segats sobre el mar. Vida al natural que molta falta ens fa a casa nostra, on hem perdut moltes imatges que encara vàrem arreplegar durant la nostra infància i adolescència.

La gent és bona i la vida és bella. En tot cas no les tractem prou bé per convertir-les en sofriment i desgràcies. Estem agraïts per poder-la gaudir, i fins i tot acceptem la calorada que ens espera d’aquí a poques hores de vol, quan posem els peus a terra.