Tertúlia amb Xavier Febrer

Pau Casals, un actiu de Catalunya

2012-01-28T21:25:00.000+01:00

Avui m'han regalat el DVD del 40è aniversari de la concessió a Pau Casals de la Medalla de la Pau de les Nacions Unides, l'any 1971, i també el CD del 50è aniversari del concert de Pau Casals a la Casa Blanca, l'any 1961. Aquesta tarda, doncs, amb tranquil·litat, m'he dedicat a veure el primer i escoltar el concert. És un bon record. És d'aquells enregistraments que t'agrada tenir perquè formen part de la història més propera, la que has viscut, i que tenen molt de sentit per als que estimem aquesta terra i voldríem el reconeixement com a nació.

Ho va dir Pau Casals, i en va ser un excel·lent ambaixador. El silenci com a protesta contra l'alçament militar i els anys de dictadura a Espanya, és una mostra de la implicació i rebuig del gran mestre català.

No cal dir que recuperant la història se't fa present un sentiment de nostàlgia i ràbia al mateix temps, en adonar-te que som poc mereixedors de la nostra herència. Que no hem sabut fer bé els deures i estem en un atzucac tirant-nos els plats pel cap, sense fer res per avançar. Un camí endavant amb treball productiu, amb implicació, rigorositat i saber fer. Ens perden les grans proclames buides de contingut.

Avui que acabem de conèixer el tràgic final de Spanair, hem de fer un esforç per analitzar què estem fent malament. Tinguem en compte que els extrems es toquen i que en política un mal pas pot resultar contraproduent. Si algú es pensava que proclamant la independència contra Espanya ens havia de fer més forts (penso en SI), la reacció directa és l'augment de veus contràries, que se senten més reforçades que mai, i si no li pregunteu a la senyora Camacho, per no parlar del senyor Rivera.

La naturalitat i el seny, que no vol dir deixar-se trepitjar i no fer res, són bons arguments per defensar allò que considerem més idoni per al nostre país. Pau Casals va aprofitar el seu mestratge musical per comunicar a tothom que Catalunya, la primera nació demòcrata, vivia els pitjors anys de la seva història, com a província espanyola. Nosaltres hem de treballar per donar a conèixer l'espoli fiscal que fa tants anys patim, i hem de ser capaços d'ensenyar als nostres conciutadans que ens cal trencar aquest setge per viure amb justícia, sense que això signifiqui un atac als espanyols i encara menys una lluita fratricida per demostrar qui és millor.

Amb enfrontaments no anirem enlloc. El que ens cal és pedagogia, saviesa i enginy per aconseguir allò que considerem que és just. Els partits polítics ens hi han d'ajudar, encara que tal com estan actuant en aquests moments, ho tenim pelut. Hi ha massa especulació i es deixa de banda les idees només per aconseguir objectius a curt termini, i sinó que li demanin a la gent del PSC. Ja s'han oblidat del que varen acordar en el seu darrer congrés. Així no anirem enlloc!

Estem farts de Camps, Matas, Urdangarín...

2012-01-27T21:24:00.000+01:00

Encara que sabem apreciar la bellesa en el futbol, arriba un moment que quedes saturat i et fa ràbia comprovar que esdeveniments paral·lels passen una mica desapercebuts. Esclar que també estem tips de parlar de corrupció i de política, i ja no saps què és millor.

Ahir esmentava la sentència del jurat popular a València i intentava entendre que legalitat no equival necessàriament a moralitat. El senyor Francisco Camps que ens ha escandalitzat amb el seu tarannà de personatge públic, mostra somrient la seva alegria per haver estat considerat com a no culpable. Però som molts que ens preocupa poc el tripijoc amb els vestits o amb les bosses de mà de l'alcaldessa valenciana, i en canvi sí que veiem malament l'actitud d'unes persones que es presenten per servir la ciutadania que els ha escollit i ens ho paguen com el senyor Camps.

Necessitem recuperar el seny i la calma. El nerviosisme produït per la crisi econòmica, convé no alimentar-lo amb picabaralles futbolístiques i encara menys acompanyar-lo amb corrupció política. No és estrany que es vegi tan malament com uns jugadors de futbol, que guanyen els diners que no veuràs en tota la teva vida, es dediquen a jugar brut i oblidar-se de l'esperit de l'esport, mentre més de cinc milions de persones estan a l'atur, i moltes d'elles ni tan sols cobren subsidi. Com tampoc no es pot acceptar que els nostres polítics visquin dels nostres diners, de manera fraudulent. No discuteixo el sou, però si la mala pràctica política a costa nostra. No són tots, ni molt menys! però amb pocs que n'hi hagi, en tenim prou per desestabilitzar la societat.

Podem discutir si la Generalitat havia d'haver pagat tans diners a Spanair, però és inacceptable la corrupció d'alguns polítics que només han buscat el seu lucre personal. Podem estar en desacord amb l'abús en les retallades, l'obsessió en la supressió del dèficit, i l'absència de mesures de foment del creixement econòmic, però no hi caben tripijocs per lucrar-se a costa dels contribuents.

Cal mantenir els ulls ben oberts, exigir transparència i honorabilitat als nostres representants polítics. I als jugadors de futbol i tot l'entorn, una pràctica sana de l'esport, amb tota la competitivitat possible, però de manera lleial i amb respecte a l'adversari.

I senyors polítics europeus... quantes vegades més haurem de reclamar mesures per fomentar el creixement econòmic que ens eviti caure a la recessió? Mentre s'ho pensen, permeti'm que els digui que estem farts de casos com els Camps, Matas, Urdangarín...

El PP no és el PSOE

2012-01-26T22:13:00.000+01:00

Qui no vol no ho veu i per més que insisteixis, rebutja qualsevol argument. Hi ha persones que són de pinyó fix i no els treus d'allà. Tots coneixem aquelles declaracions de certs independentistes que posen al mateix sac els dos grans partits espanyols. Ho fan perquè només són capaços d'analitzar la política amb un sol prisma. Tan sols tenen una cosa al cap, i això a la llarga t'ensenya que el seu tarannà no té futur. Massa simples.

El PP no és el PSOE, i amb això no entro a fer valoracions. Cadascú que faci les seves, però que no em vinguin a dir que votar a un o a l'altre és el mateix. Malauradament tindrem prou motius per corroborar la meva sentència. Tenim quatre anys per adonar-nos-en. Evidentment, si volem veure-hi.

El programa electoral del PP no era del tot explícit, però es podia llegir entre línies. Ara ja tenen la majoria absoluta i no els cal dissimular. A més, tenen l'excusa de la crisi que patim, que... ho justifica tot, fins i tot allò que és injustificable.

L'home bo del PP, vull dir aquell polític del PP que fins i tot els que no combreguen amb el partit, li perdonen la vida, ha dictat sentència: els pobres ho tindran més difícil recórrer les sentències. Caldrà pagar per recórrer i per tant serà una manera de filtrar qui hi té dret. No hi havia altres maneres de filtrar l'abús de la pràctica del recurs? Per cert, si ho volem en català, ens ho haurem de pagar, que no estem per luxes!

Recuperem la condemna perpètua, encara que revisable. La idea que l'empresonament és una oportunitat per reinserir els condemnats a la societat, no hi té cabuda. Ja no és una pràctica difícil, sinó que ja es rebutja d'entrada.

I no puc deixar de parlar de la sentència del jurat popular, que ha absolt Camps de qualsevol acusació de corrupció. Des d'ahir el senyor Camps queda lliure de tota sospita legal, però moralment, si encara té algun sentit i mèrit, està sota terra.

La vergonya aliena que vaig patir, escoltant les converses telefòniques de Francisco Camps i els seus interlocutors, supera qualsevol sentiment que pugui tenir pel resultat de la sentència. Com diu la M. Dolors, som en un país de pandereta, i el que fóra alcalde de Jerez, Pedro Pacheco, afirmava per allà els anys vuitanta, que la "Justicia es un cachondeo".

El PP no és el PSOE, però això no salva els que han governat Espanya durant els dos darrers mandats. Haurà estat una mica sortir del foc per caure a les brases. Havíem enyorat polítiques d'esquerra, i manteníem les nostre esperances. Ara ja ho tenim clar i només podem desitjar que la dependència d'Europa ens estalviï mals pitjors.

La hipocresia de Chacón

2012-01-25T19:08:00.000+01:00

Ben mirat, potser no és Carmen Chacón qui va enredant pel món, sinó aquells dirigents del PSC que ens han volgut fer empassar que protagonitzaven un canvi, quan és més del mateix. De fet, ningú pot al·legar sentir-se enganyat per Chacón. Des del primer dia ha manifestat la seva fidelitat al PSOE i no ha entès ni acceptat cap tipus de diferenciació del PSC. Carmen Chacón és membre del PSC perquè va començar la seva vida política on ha nascut, i és a Catalunya.

El que passa és que uns quants que ja tenim una edat, ens havíem cregut que això del PSC tenia consistència. N'havia tingut, però ara és aigua passada. Queden només els últims exemplars, força tocats i amb poca vitalitat. No és d'ara, però ens han volgut fer creure que el PSC ressorgia, col·locant un noi simpaticot, que semblava que s'havia de menjar el món. L'han col·locat, però està controlat de prop per la vella guàrdia. Aquells que no han cregut mai en la singularitat del PSC. Senyors com José Zaragoza, Miquel Iceta, José Montilla...

També s'ha de dir que els últims del PSC tampoc han brillat per les seves actuacions i reaccions. No es va entendre la participació de Montserrat Tura a les primàries de Barcelona, ni les declaracions d'Ernest Maragall o els darrers espeternecs del conseller Castells.

Però la més solemne representació teatral ha estat durant les primàries en què s'escollia el nou líder del PSC, amb tres candidats antagònics que han anat a parar a la mateixa Executiva. D'això en diem ganes de figurar i mantenir la cadira, encara que sigui empassant-se tot el que s'ha dit i promès.

Per tot això no seria just carregar els neulers a Carmen Chacón, com si es tractés de l'ovella negra del socialisme català. Ella va aplaudir la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut, i ara diu que lluitarà amb totes les seves ungles i dents contra el Pacte Fiscal que comenta el president català. Tot és coherent i per tant, els hipòcrites, en tot cas, seran els altres.

La independència queda molt lluny

2012-01-24T22:41:00.001+01:00

Ho deia avui el president Pujol al programa Divendres: "No hi pot haver independència mentre el cambrer de Puigcerdà contesti en castellà al negre que li parla en català". El problema no és de fora, sinó de dins. Està molt bé que ens il·lusionem quan veiem més d'una estelada juntes, però el camí no es fa els caps de setmana de festa pel Maresme, sinó el dia a dia des de la feina, la família, amb els amics...

He seguit una mica per alt l'entrevista al president, però suficientment per reconèixer que té molta raó. Suposo que els més independentistes, o si més no aquells que ho expliciten més, no els agradarà escoltar unes reflexions realistes i que parteixen de la idea que la independència és molt difícil, tot i que no hi podem renunciar.

L'exemple del cambrer de Puigcerdà és el que passa quan critiquem les decisions dels polítics i no ens fixem en allò que acabem de fer. Que no procurem posar el nostre gra de sorra des d'allà on ens trobem i en allò que fem. Està molt bé exigir que els diputats declarin la independència de la nostra nació, sense pensar què representa i què creus que passarà després.

Tal com anem, viurem més o menys anys, però al final estarem si fa o no fa en la mateixa situació. Somiant que un dia potser serem independents, però... la vida haurà passat i no sé si podrem donar comptes del que haurem fet.

Tenim la mania de pensar que el món és tot allò que veiem, i no ens adonem que el món és molt més. El nostre cercle el tenim molt vist i conegut, però no tot s'acaba aquí. Arribem a pensar que allò en què creiem és allò que convé a tothom, sense tenir present que als altres els pot semblar una altra cosa. Senzill, no? doncs si s'entén tan bé, per què anem pel món fent el ridícul?

L'arquebisbe de Tarragona, calladet molt millor

2012-01-23T21:34:00.000+01:00

Sempre ho hem sentit a dir. Hi ha persones que millor que no xerrin gaire. La llàstima és que hi ha càrrecs que comporten molta xerrameca, i és més fàcil que un pugui relliscar. De fet, ja ho deia l'altre dia l'Eduard Punset, que el subconscient era més intel·ligent que el conscient. L'arquebisbe Jaume Pujol ho té molt clar, i per això ho diu i queda tan ample. Oi que ell no pot parir? doncs les dones no poden oficiar la missa. Més clar l'aigua!

Ell ho diu sempre: la dona ha de tenir cura del marit, perquè és el fill més petit de la casa.

M'imagino que no hi fa res que tingui 67anys, sigui el cinquè fill d'onze germans i pertanyi a l'Opus. O sí? el que no m'estranya és com està anant l'església catòlica els darrers temps. Ja ho he comentat més d'una vegada, i si ho faig és perquè crec. La llàstima és que ens ho posin tan difícil. El més fàcil és riure'ns de tot, i el més difícil és torejar la situació i continuar en la fe.

Potser em direu nostàlgic, però tinc molt present els bisbes catalans de fornades anteriors, quan jo era jove. Crec que eren uns veritables representants de la societat del seu temps, podien estar equivocats, com ho estàvem nosaltres, però no els podíem acusar de viure en un altre planeta. Ara sí. Ara sembla que s'esforcin per voler llençar-ho tot a cremar. Han vist el diable en totes les relacions humanes, i interpreten l'evangeli de la manera més restrictiva i arcaica possible. La dona no pot oficiar una missa, perquè és dona. Ui! potser perquè no hi havia cap dona entre els dotze deixebles? pot ser aquesta una raó teològica? ah, però els deixebles no estaven casats? com els capellans protestants que han entrat a l'església catòlica?

Durant uns anys em preocupaven les traves que la Conferència Episcopal Espanyola o Roma posava perquè no es constituís la Conferència Episcopal Catalana. Ara, en canvi, prefereixo que no toquin res. Que cadascú faci la seva i qui tingui el millor bisbe, que ho aprofiti. Per Vic o Girona han passat bons bisbes. Ara no toca. En un temps reclamàvem bisbes catalans. Ara ja ho són, però els necessitaríem més compromesos amb la societat i, en aquests moments, en la realitat socioeconòmica actual.

La democràcia corrompuda

2012-01-22T22:20:00.000+01:00

Ens creiem que aconseguida la democràcia, tots els mals ja s'han acabat, però les disbauxes i abusos de les dictadures no s'acaben amb la democràcia, sinó que existeixen prou canals per burlar-se del veritable sentit d'un sistema democràtic. Seria tot massa senzill.

En tenim molts casos, alguns d'escandalosos. No cal fixar-se en sistemes polítics que es diuen demòcrates, però realment no ho són. Tan sols cal que analitzem democràcies properes, com pot ser la italiana, i veurem que l'historial té molt que desitjar. Recordem el senyor Berlusconi què feia per perpetuar-se en el poder? quines lleis aprovava que el deixaven immune de tots els seus possibles delictes?

Si en sistemes demòcrates, on hi ha eleccions, això passa (recordeu què fa en Putin a Rússia?), com voleu que no passi a països dictatorials com és el Iemen? El seu actual president se'n va als EUA per curar-se, després que el parlament aprovés una llei que el fa immune. Passi el que passi no el podran culpar. De fet és una mica com l'herència del dictador espanyol "Atado y bién atado". L'altra cosa és que se li faci cas.

Els banquers es blinden el sou i la pensió, i els polítics, que també tenen assegurada la pensió (els polítics d'alt nivell), es blinden perquè ningú els pugui acusar de res. I a la noia de Puigcerdà el fiscal li demana 7 anys de presó per tocar el piano durant el dia. Sabeu una cosa, però? la dona que la va denunciar és filla d'un bon advocat. Bon advocat en el sentit que sap què demanar i com, no em refereixo a la seva bondat, que en aquest cas ha demostrat que la té aparcada.

D'aquí ve que es faci necessària la màxima transparència en la gestió pública, perquè tinguem arguments per acusar qui en fa mal ús. Fa pocs dies, des del govern de Madrid, s'avança la possibilitat que els polítics i tècnics de l'administració pública, fossin responsables de la seva mala gestió, i se'ls pogués reclamar aquesta responsabilitat. Els d'Arenys tindreu ben bé a la memòria, que ens ha passat en aquests 30 anys de democràcia municipal. Algú hauria de rendir comptes de la seva mala gestió, i això no passarà. Resulta massa fàcil jugar amb el diner públic, el dinar dels altres, i no assumir-ne la responsabilitat. No ho podem generalitzar, però en alguns llocs, la democràcia està corrompuda.

El 15-M i el moviment veïnal

2012-01-21T00:37:00.000+01:00

Avui pensava que fa dies que no es parla del moviment del 15-M. Bé, de fet avui l'article de Manuel Castells a La Vanguardia, en parla, però gairebé ve de nou. Per a molts es tracta d'uns esdeveniments del passat, sense repercussió. D'altres pensen que després d'aquelles manifestacions, qualsevol actitud davant dels governs, ja no serà la mateixa.

El gran problema que tenim és l'individualisme que predomina a la nostra societat. Aquesta actitud és contrària a qualsevol intent de crear consciència de grup i de pertànyer a una societat viva, amb ideals i ganes de millorar. El moviment del 15-M era un moviment solidari, que protestava contra la mala praxis política i que reclamava un paper en les decisions que condicionen el futur de tots.

L'associacionisme i el moviment veïnal no passa pels millors temps. Existeixen moltes entitats que simplement subsisteixen, i la repercussió del seu treball és gairebé nul·la. Les salven les festes i alguna activitat, normalment les mateixes per a tothom, però la participació dels associats és molt baixa, limitant-se al pagament de la quota.

Necessitem millorar la nostra capacitat d'atracció, d'implicar a més persones, d'interessar, i això és anar pràcticament contra corrent. Si ens limitem a organitzar tallers, només arribarem a les persones que s'hi inscriuen, però em prou feines crearem xarxa. Cal aprofundir en els problemes dels veïns, no limitant-ho als grans fets. Treballar el civisme, i no esperar que sigui un altre que se n'ocupi. Aprofitar la diversitat, per aprendre nous valors, nous costums, nous ideals, i saber-los compartir.

Avui pensava que ens esforcem massa a criticar els que es dediquen a la política, sense perdre ni cinc minuts a demanar-nos què fem nosaltres per millorar el nostre entorn, el nostre barri, la nostra ciutat. Comencem per aquí i després exigim els altres.

L'Església assetja el Barça

2012-01-20T00:01:00.000+01:00

El vicepresident del Barça, el senyor Carles Vilarubí ha manifestat que des de fa un any estan rebent la pressió de l'Església perquè retirin la demanda que varen presentar contra la COPE. La veritat és que ja no ho recordava. Des de l'emissora de ràdio varen dir que segons el Madrid, a can Barça hi havia droga, i posaven en dubte la professionalitat dels jugadors i del mateix entrenador. Llavors el Madrid va declarar que no era cert que això ho haguessin dit ells.

La cosa té la seva gràcia. No parlem de picabaralles entre clubs esportius, sinó que una emissora, propietat de la Conferència Episcopal espanyola, pren partit per un club i es dedica a despotricar del seu adversari. Ja sé que la feina la fan els professionals de l'emissora, però el propietari és responsable del què passa i de què es diu, i tenim prou exemples de calumniadors i obsessionats periodistes treballant a l'esmentada emissora.

Aquesta és la jerarquia eclesiàstica que hem heretat i que no té res a veure amb la que havíem començat a entreveure, fa uns quants anys, en la nostra joventut. Ara el senyor Vilarubí ha fet aquestes declaracions, no sé en quin context, ni amb quins objectius, i suposo que algú més en parlarà. El fet que la demanda continuï endavant no és garantia de res, sobretot en aquest país que tenim prou mostres d'errors judicials, o sentències sorprenents i interessades. Però temes més seriosos estan succeint. Ahir ja en parlava. A casa nostra, a la Justícia a vegades li cau la bena.

Mitt Romney evadint impostos

2012-01-19T23:00:00.000+01:00

No parlem de la trepitjada d'en Pepe perquè ja ens ha explicat que va ser sense voler, i nosaltres ens ho hem cregut, i hem passat pàgina. Tampoc de la desgràcia del capità del Costa Concordia, que va caure al bot de salvament, perquè ja ens ha dit la seva amiga moldava, que va salvar moltes persones que podien haver mort en el naufragi. Ni tampoc val la pena insistir en quants vestits li varen regalar a Camps, o les bosses de l'alcaldessa valenciana, perquè ja ens va dir que era el més normal del món. Els enregistraments de trucades telefòniques ens demostren la bonhomia, l'amistat fins a extrems insospitats...

Parlem dels candidats republicans americans. Cada vegada són menys, i està previst que s'arribi al final amb un únic candidat. El que més suport vagi tenint, i que tot fa pensar que serà el senyor Mitt Romney, que per cert, acaben de dir que no va guanyar el caucus de Iowa, però tot i així ho té més fàcil.

Ho té més fàcil si no ha de pagar la factura d'haver reconegut que fa trampa (legal) per pagar menys impostos dels que li correspondria. Dic que fa trampa legal, perquè sembla ser que tenir diners en un paradís fiscal no és delicte, però no em negareu que no és massa ètic que qui pretén presidir una nació, procuri estalviar-se impostos de manera que la gent normal, la gent que està en nòmina i cobra molt menys que ell, estigui pagant més.

Les persones públiques han de donar exemple, i no poden pretendre que els seus representats, els seus subordinats, compleixin amb les seves obligacions, i en aquest cas, col·laborin en fer créixer el país, mentre qui governa se les pensa per estalviar diners, perjudicant l'estat. És per això que quan escoltem el senyor Camps i els seus col·legues, parlar de la manera que ho fan, i veiem que descaradament van a treure profit dels seus càrrecs i amistats, ens pugi la mala llet. Diuen que la dona del Cèsar no només ha de ser honrada, sinó que a més ho ha de semblar.

Aquest individualisme ens perd, i els nostres polítics no ens ajuden gaire, però no ens equivoquem! convé analitzar el nostre comportament, i ens adonarem que no estem en condicions de tirar la primera pedra. No m'allargaré amb exemples, però... oi que mirem d'estalviar-nos l'IVA? és un impost també. L'home és dèbil, i la dona també. El polític és humà, però precisament perquè ha optat a ocupar un càrrec públic, s'ha d'esforçar per ser un bon referent i donar exemple.

Podrà el senyor Romney presentar-se a les eleccions presidencials dels EUA? Li perdonarà la ciutadania el fet que els prengui el pèl i els diners? Als EUA no es perdonen les relliscades sexuals, però estafes econòmiques o mal ús de les armes... tenen totes les disculpes.

La memòria històrica a judici

2012-01-18T23:19:00.000+01:00

Dec ser dels pocs que en lloc d'estar mirant el partit del Madrid-Barça, em dedico a escriure el meu post diari. Tot i així, com que el meu fill el segueix per Internet, estic assabentat del resultat, que en aquests moments és desfavorable per al Barça, que perd per 1 a 0.

El clàssic, que es repeteix més que l'all, aconsegueix una pausa en el seguiment de les trifulgues econòmiques a Europa i sobretot a casa nostra. Ahir el conseller Mas Colell tornava satisfet de Madrid, i l'oposició ja intueix que sense acord explícit, CIU i PP estan per normalitzar les relacions i treure'n el màxim profit.

Seria bo que les relacions fossin més tranquil·les i assenyades. Més que tot convindria que l'adversari s'esforcés en comprendre l'altre. Ja no dic estar-hi d'acord, però sí que fóra bo que s'entengués que les coses es poden veure de moltes maneres i no sempre tot és blanc o negre.

Ahir parlava de la posició d'indefensió que tenen els ajuntaments, perquè a més de patir el seu propi dèficit, veuen com les administracions supramunicipals els redueixen les transferències. No hi ha dia que no apareguin notícies desencoratjadores, i es pot observar que el pas pels ajuntaments, de polítics que ara són al govern de l'estat o la Generalitat, no són cap garantia per mimar-los i col·laborar en la modificació de la llei de finançament.

Avui, a la feina, parlàvem de la Memòria Històrica, arran d'una exposició que ha començat a girar, amb fotografies de moments impactants, d'obertura de foses comuns de víctimes de la guerra civil, i tot seguit he pensat amb el jutge Baltasar Garzón, que està sent jutjat per diferents causes, que els seus afins consideren injustes i simplement polítiques.

El jutge Garzón no destaca per la seva senzillesa ni humilitat, sinó més aviat el seu comportament és vist prepotent i distant. Poc amable i amb cara de pocs amics. Això no treu, però, que algunes de les seves actuacions hagin estat valentes i necessàries, i per això s'ha trobat amb els problemes que l'han dut fins a ser jutjat per prevaricació.

Aquest nostre país ha viscut una transició basada en l'oblit, però no el perdó ni les disculpes. La pau només l'asseguràvem si les víctimes renunciaven a reclamar res, i els vencedors s'adaptaven a una nova situació, però sempre en posició d'avantatge. Només així es pot comprendre com un personatge com Fraga, amb les mans tacades de sang, ha pogut exercir de polític, en un sistema democràtic, sense acceptar cap error de l'època franquista.

El model de transició ha provocat que 30 anys després Catalunya encara no tingui reconeguts molts dels seus drets, i es vegi contínuament amenaçada a perdre els pocs drets recuperats.

L'Ajuntament és víctima de la llei de finançament

2012-01-17T20:43:00.000+01:00

Fa molts anys que des dels ajuntaments es reclama una modificació del finançament que reben, i no hi ha manera que es trobi una solució. Els ajuntaments són els últims micos de l'escala institucional, però al mateix temps són els que donen la cara. La ciutadania els tenen a prop i es veu en cor de dir-los el que volen i pensen.

Si en èpoques florides els ajuntaments aguanten malament la injustícia del repartiment del finançament públic, en moments de crisi profunda, com ara, el sofriment és encara més gran i les dificultats els posen a la ratlla de la fallida.

El fet que les diferents administracions tinguin problemes financers repercuteix en les transferències cap a les altres administracions que veuen reduïts els ingressos i han d'aturar les despeses. A més, per acabar-ho d'adobar, la notícia arriba amb efectes retroactius, la qual cosa encara complica més les finances municipals.

Aquests dies hem vist com la Generalitat ha reduït primer, i després congelat, les aportacions per a les escoles bressol i les escoles de música. Avui anunciava que també ajornava el pagament del 50% de les subvencions de la Llei de Barris, quan una part de l'obra ja està feta i algú l'haurà de pagar. Qui? els ajuntaments!

Tenim clar que estem en crisi i que no podem engrescar-nos a invertir més diners, sobretot en projectes que després originen despeses de manteniment, és a dir, que provoquen la consolidació de despeses, ara per ara inassumibles. Però una altra cosa és deixar de pagar allò que estava compromès, i a més exigir-los responsabilitat. Aquesta ha de ser compartida, i per ara això no passa.

Les famílies estan passant per moments molt difícils, però l'administració pública també. Els polítics que ens han precedit no ha realitzat una bona gestió, com tampoc ho han fet moltes famílies. La crisi esdevé un monstre que ningú li ha vist la cara, però tothom en rep les conseqüències. Hi ha persones, però, que han col·laborat directament a que aparegués la crisi, i ara culpen els altres de la seva desgràcia.

Els ajuntaments que han fet bé la feina, no estan lliures de les retallades, ni de la congelació de la despesa i la inversió, però no es veuen amb la necessitat de demanar crèdit per pagar les nòmines. Qui ha treballat malament, ara ho paga. La diferència entre les famílies i l'administració està en que les primeres pateixen pels propis errors, i l'administració pública pateix per errors d'uns mals gestors, que probablement tenen la panxa ben plena. Convindria modificar la Llei, i que cadascú assumís la seva responsabilitat. Potser llavors no hi hauria tantes coces per sortir a les llistes, però els que ho farien, serien més responsables i rigorosos, per al bé de tots.

L'Ajuntament d'Arenys pot fer un nou disbarat

2012-01-16T23:58:00.000+01:00

Ha estat un dia diferent, sense massa descans, però he tingut l'ocasió de valorar la importància de la responsabilitat que deleguem, a vegades imprudentment, d'altres perquè no tenim més remei. No és estrany que frases com "un govern dels millors" ens puguin sorprendre o mal fiar. Què vol dir els millors?

Els nostres governants tenen una responsabilitat que no s'acaba avui, sinó que perdura en el temps. Un error comès ara pot arrossegar desgràcies tota la vida. Em vénen a la memòria les sentències desfavorables per a l'Ajuntament d'Arenys, que l'obliguen a pagar més de 2 milions d'euros, sense cap contrapartida. Només per haver actuat malament. I el culpable o culpables... a ells no els passarà res.

Les decisions d'avui poden ser un llast per a les generacions futures. Decidir pot voler dir invertir malament, però també deixar perdre una bona oportunitat. Penso en el passeig marítim entre Arenys i Canet. El govern actual, format pel PP i CIU, no accepta el projecte i les obres es perdran. Desconec quin és el projecte final, i només tinc la informació que ha sortit als mitjans de comunicació, però d'entrada em sap greu.

Puc acceptar i entendre que el projecte no sigui bo, però que ningú em defensi la situació actual. Penso que Arenys de Mar ha pecat sempre d'excés d'orgull i després ho ha pagat. Ara és un poble sense indústria, ni agricultura i amb prou feines serveis. L'única riquesa la podem trobar al Port i el tracte que la població li dóna no és cap exemple a seguir. Si en un temps les indústries es varen traslladar a Arenys de Munt, ara són els comerços els que s'hi desplacen a fer fortuna.

Arran de les possibles conseqüències d'urbanitzar el passeig marítim s'han escoltat moltes bajanades, i la pressió dels concessionaris dels xiringuitos de l'estiu, varen aconseguir enredar a una bona colla d'arenyencs.

No és estrany que sovint enyori el carisma i la categoria de la classe política de fa uns quants anys, però també haig d'enyorar la clarividència de la ciutadania d'altres temps. Em sembla que la millora de la qualitat de vida dels humans evoluciona inversament proporcional a la intel·ligència i recursos de les persones.

Passejant l'estelada pel Maresme

2012-01-15T20:40:00.000+01:00

Avui ha tingut lloc un altre acte reivindicatiu en defensa de la independència de la nació catalana. Se'ns ha de reconèixer la capacitat d'inventar-nos iniciatives per treure al carrer, de manera conjunta i civilitzada, les nostres estelades. Hi ha persones i entitats que acabat un acte ja estan pensant en el següent. Com a gimnàstica cerebral està bé. L'altra cosa és analitzar si ens porta enlloc.

Me'n guardaré prou de criticar la marxa d'avui ni les que es puguin organitzar més endavant. M'agraden més aquestes que les concentracions del 12 d'octubre. Una altra cosa és el que pugui jo pensar sobre l'efectivitat de les mateixes. D'entrada sempre he dit i continuo pensant, que aquestes iniciatives són les que han fet néixer moviments antagònics. Ciudadanos (C's), per exemple, va sorgir per contrarestar la febre independentista que vàrem patir fa uns quants anys. Gràcies a les nostres actuacions, C's va entrar al Parlament català, i ara pots sentir-hi parlar en castellà, a ells i als amics del PPC que no volen ser menys.

És la llei de... que els extrems es toquen i que uns no poden viure sense els altres. I ara molt bé. Tindrem l'edició de demà dels diaris de casa, i també TV3, que parlaran de la concentració a Canet i de la rua per la NII, al Maresme. Hi haurà gent molt contenta perquè s'haurà sentit realitzat per un dia. Doncs ja està bé! Tenim prou problemes com per no desitjar passar un diumenge el migdia, divertit i contents.

Escòcia prepara el seu referèndum. No ho té gens fàcil. Nosaltres, però, encara ho tenim més fotut. Algú dels que s'han manifestat avui amb l'estelada va anar ahir al Mataró Parc? si és així, ha notat alguna cosa diferent? em podria dir on li sembla que hi ha el Maresme real? i, si és així, li sembla que tenim clar el resultat del referèndum?

Senyors, toquem de peus a terra. Us penseu que els amics de la senyera (jo la col·loco cada any al balcó) aconseguiran la independència, tal com van les coses? Necessitem el 50,01% oi? doncs, arremanguem-nos i ens hi posem, perquè amb l'estelada a ventilar no n'hi ha prou, i amb una representativitat ridícula al Parlament i al Congrés de Madrid, ni Sant Isidre ens farà la feina.

PP-CIU com la puta i la ramoneta

2012-01-14T22:24:00.000+01:00

Ningú no pot culpar la ciutadania si aquests es prenen les relacions i declaracions dels partits polítics com el joc de la puta i la Ramoneta. "Jo ara voto en contra del nomenament i et critico les mesures fiscals, però te'n dono suport". I els altres... "La teva decisió de donar-nos suport ens agrada, però jo votaré en contra als teus pressupostos..."

CIU i PP a Barcelona i a Espanya ens estan despistant i ja no sabem què estan aprovant o rebutjant, i encara menys preveure què passarà. A Barcelona perquè no hi ha majoria de govern, però a Espanya per millorar la imatge. Sembla com si es tingués un sentiment de culpabilitat per disposar de majoria absoluta.

La ciutadania, en aquests moments, el que demana és que ens treguin del pou que ens han fet caure, i que també hi hem col·laborat. Ja no mirem tant si és un partit de dretes o d'esquerres, perquè les mesures emprades no els ha significat, ni a uns ni als altres, sinó que prenguin les decisions encertades i que suavitzin la situació dels més afectats i, sobretot, que eliminin el frau i castiguin els que s'han lucrat a costa nostra. Ho sabran fer?

Continuem astorats amb la facilitat com es prenen mesures aritmètiques per reduir el dèficit, però són incapaços d'aplicar models que evitin caure en una recessió econòmica insalvable. S'ha de crear llocs de treball, dinamitzant l'economia i afavorir la circulació de diner. És impossible que augmentant l'atur i reduint la capacitat econòmica de les persones, es pugui reactivar l'economia, i això que sembla tan senzill d'entendre, i certament més complicat de posar-ho en pràctica, no es veu que es vulgui posar en marxa.

Si la situació econòmica és complicada convé que les relacions polítiques siguin transparents i no es caigui en el joc partidista que només aconsegueix allunyar els partits i els polítics de la ciutadania, ens despista i ens fa perdre la confiança. Convé rigor i iniciatives clares, donar confiança i ser efectius en els resultats.

Els mossos d'esquadra parlen en castellà

2012-01-13T20:25:00.000+01:00

Els sindicats de la policia catalana han decidit utilitzar el castellà com a mesura de protesta per les retallades. La Plataforma per la Llengua ha criticat l'acció perquè ho considera una instrumentalització de la llengua, més propi d'una reivindicació política que laboral.

Tots els mossos d'esquadra utilitzen el català de manera normal? No n'hi ha que parlin en castellà? No tinc la resposta perquè, sortosament, no he tingut ocasió de posar-m'hi en contacte. Amb la policia quan més lluny millor. Si n'hi ha de castellanoparlants, aquests haurien de protestar i només parlar en català. Seria lògic no?

No hi ha dubte que la llengua ha estat i continuarà essent un punt delicat de la nostra existència. Vàrem néixer sota la prohibició de parlar en català, i quan estàvem recuperant la normalitat (?), ens diuen que la immersió lingüística atempta la llibertat dels castellanoparlants. Que trista és la vida del pobre català!

Els policies que buscaven un reclam mediàtic per il·lustrar la seva protesta, han vist en la llengua l'objecte preferit per fer-se notar. Han volgut utilitzar el català com a càstig al govern que se suposa que defensa la nostra llengua com a vehicular dins el cos de policia, i encara més en les seves relacions amb la ciutadania.

Crec que s'han equivocat i si volien utilitzar la llengua com a protagonista del seu rebuig a les retallades, havien de tractar per igual les dues llengües oficials del nostre país, i parlar només en basc o rus. D'aquesta manera no hi hauria discriminació entre els catalans de parla castellana i els catalanoparlants. Esclar que probablement no n'hi hagi gaires que estiguin preparats per utilitzar aquestes dues llengües. En tot cas que busquin una altra acció per manifestar-se, i ens deixin en pau la llengua, que prou feina tenim per aconseguir aixecar-la del clot en què es troba.

Polítics que escandalitzen

2012-01-12T23:59:00.000+01:00

Anys enrere, si hagués manifestat que estava escandalitzat, hauria cridat més l'atenció que no pas ara, perquè avui són tantes les notícies escandaloses que ja no ve de nou a ningú. Tot i així deixeu-me que us expliqui com m'he sentit aquest matí, mentre anava a treballar i escoltava la ràdio. Reproduïen els enregistraments de les trucades telefòniques d'implicats en el cas Gürtel.

L'expresident Camps amb un llenguatge groller agraint els regals... i no sé qui més... Em direu antiquat, però el seu llenguatge no l'acostumo a sentir en el meu entorn. Potser perquè no miro els canals privats de televisió, i això que a TV3 cada vegada s'esforcen més per engegar paraulotes.

El problema és que si canvies de canal et trobes amb el reguitzell de casos de malversació de diners. Tots aquells aeroports que ara tanquen, o els quilòmetres i quilòmetres d'AVE, o els equipaments que varen construir molts ajuntaments i que estan tancats... i el sou del director del Canòdrom. Per cert, Rita Barbarà diu que "són coses del passat". Excel·lent resposta.

Entre l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat han mantingut a sou el director d'un projecte que fa dos anys que es pensa i fins ara, que s'ha destapat, no semblava que hagués de tirar endavant.

Diuen que la crisi l'hem de mirar com una oportunitat. Segur que les persones que la pateixen a fons i que no se'n surten, no pensaran el mateix, però una cosa sí que és certa: la crisi ha destapat corrupció i malbaratament de recursos. Mentre érem rics no ens adonàvem del disbarats que ara hem pogut observar. El problema de tot plegat és si, superada la crisi, ens haurà servit d'escarment i actuarem diferent.

Avui he passat vergonya i he entès el concepte que molts europeus tenen de nosaltres. Ja sé que no es pot generalitzar, però... n'hem fet de molt grosses! Ha sortit un bon nombre de corruptes i/o irresponsables, que amb els nostres diners, els diners de tots, s'han lucrat i han llençat directament. Tot plegat fa pena, i la feina dels nous polítics per convèncer-nos que ara les coses es fan millor... serà complicada.

El PP farà d'oposició

2012-01-11T22:38:00.000+01:00

Amb aquest titular La Vanguardia explicava la decisió de Fernández Díaz de quedar-se a l'oposició a l'Ajuntament de Barcelona, perquè no veu bé l'actitud de l'alcalde Trias, amb les seves incursions nacionalistes. Més o menys ve a dir això.

Feia uns dies que el cap de llista del PP a l'Ajuntament de Barcelona havia anunciat que el dimarts 10 de gener faria pública la posició que adoptaria el seu partit, després d'haver donat la mà al govern minoritari de CIU. Una situació que els obliga a negociar amb l'oposició qualsevol mesura que vulguin tirar endavant. Un exercici que han de fer molts governs municipals, entre els quals hi ha Mataró i Arenys de Mar, dos municipis que em són propers.

Els resultats electorals del maig passat han suposat un augment dels equilibris entre partits polítics per poder pactar un govern més o menys estable. Les majories absolutes han desaparegut de molts municipis, i també els tripartits, que permetien governar sense dificultats aparents. Dic aparents perquè des de dins era tota una altra cosa. I si no ho creieu, us ho puc explicar de primera mà.

L'alternança política, molt típica a Arenys de Mar, i les minories governamentals, tenen els seus avantatges. També en té la majoria absoluta, però el fet d'haver de pactar, permet, moltes vegades, millorar els resultats. Perquè la societat no és monocolor, sinó molt diversa i fins i tot contradictòria. Les minories són un reflex més exacte de la realitat ciutadana. Aprendre a dialogar, argumentar i defensar les opinions personals o de partit, és un exercici que beneficia al practicant, però també al governat.

El PP a Catalunya no ha obtingut els mateixos resultats que a la resta d'Espanya, i per tant a la majoria de governs, tan sols incideix puntualment. Amb les excepcions de Badalona i Castelldefels, o a la Diputació de Barcelona, el PPC ha hagut de barallar-se per aconseguir influir el govern de torn, normalment en mans de CIU.

A Arenys de Mar han pactat governar, com ha estat habitual els darrers anys, sempre que han sumat majoria absoluta. Aquesta vegada, acompanyats d'una coalició que no sé com definir, estan a un escó per aconseguir la majoria, però fins ara han anat avançant pactant com han pogut, com és també el cas de Mataró.

La posició del PPC a Barcelona podia ser un referent per als municipis més petits, però la decisió de quedar-se a l'oposició, crec que no tindrà cap influència a la resta d'ajuntaments, que avançarà en funció de les circumstàncies i del tarannà dels diferents polítics de tots els partits representats.

Les grans propostes sindicals de CCOO i UGT

2012-01-10T21:04:00.000+01:00

Ha començat el judici a l'expresident balear, Jaume Matas, i els catalans estem expectants i en certa mesura sorpresos per l'actitud del primer ministre britànic respecte al referèndum d'autodeterminació d'Escòcia. Però la notícia que m'ha cridat més l'atenció és la petició que fan els sindicats majoritaris, CCOO i UGT, perquè els partits polítics s'apuntin a sol·licitar un referèndum perquè la ciutadania digui si està d'acord amb les retallades.

Sempre he pensat que els sindicats van a la deriva des de fa una colla d'anys, i cada vegada hi ha més elements que em confirmen la meva hipòtesi, i l'anunci d'avui en seria una demostració. Sembla ser que el PSC no està per la labor, demostrant el seny que té en situacions que el podrien perdre.

Per què no demanem a la gent si els agradaria que els toqués la rifa de Nadal? Us atreviríeu a preveure el resultat de l'enquesta? No penseu que és vergonyós que una colla d'adults, que cobren per defensar els treballadors, i jo entenc que també als aturats, es dediquin a promoure iniciatives tan absurdes com aquesta?

A mi no m'agraden les retallades i estic content que el del meu costat i l'altre, i el de més enllà tampoc no els agradin, però em porta a algun lloc saber que som molts els que no ens agraden? no creieu que seria més interessant que els sindicats dediquessin tots els seus esforços per pactar amb els empresaris la reforma laboral? Perquè pot passar que mentre s'engresquen amb el possible referèndum, el govern del PP decideixi tot sol la reforma laboral, per manca d'acord.

No voldria semblar demagògic, però em molesta que institucions importants com els sindicats esmentats, siguin tan poc serioses i donin la imatge de país de pandereta. Ah! recordeu que per més que ens mirem Escòcia, nosaltres som molt lluny, i mentre no siguem capaços de posar-nos d'acord a casa, difícilment aconseguirem que els de fora cedeixin. No són cecs! i veuen que no ens entenem. En tenim per anys... a no ser que caiguem del cavall i ens posem a treballar conjuntament. Ho intentem?

Repensar els ajuntaments o els serveis

2012-01-09T20:51:00.000+01:00

Podríem pensar en repensar l'administració pública, però si parlem de serveis propers que ofereixen els ajuntaments, ens podem quedar en aquesta administració. Tot plegat arran de l'anunci del president Mas que s'ajorna el pagament als ajuntaments, de les subvencions per escoles bressol i les escoles de música i art, i els comentaris que s'originen.

Per una part tenim els representants municipals que veuen com s'endarrereixen els ingressos i les despeses ja estan fetes. Per alguns d'ells, amb problemes de liquiditat, la situació s'agreuja. Per l'altra banda hi ha els que pensen que ni les escoles bressol ni les de música o art, han d'estar subvencionades, per no considerar-les serveis bàsics. No tothom pensa el mateix, però hi ha marge de discussió, i d'argumentar-hi a favor i en contra.

Els ajuntaments, o l'administració pública, ha de subvencionar les escoles bressol? en quina proporció? Arenys ha inaugurat avui mateix, el nou equipament de l'escola bressol municipal. Després d'uns quants anys de barracons, s'ha pogut estrenar un equipament que, segons els que l'han vist, està molt ben dissenyat i equipat. L'obra ha costat els seus diners. Algú pensa que ha estat una inversió pública innecessària? un llençar els diners?

Creieu que les escoles bressol i les escoles de música són un caprici que qui ho vulgui s'ho ha de pagar? es tracta de serveis prescindibles, que en temps de crisi s'han de tancar? les escoles de música haurien de figurar dins el pla d'educatiu i, per tant, subvencionat? s'hauria de subvencionar només les famílies que no ho poden pagar, en lloc de fer una subvenció universal?

Amb totes aquestes preguntes hi ha una base suficient per un debat, de ben segur animat i renyit. Una de les primeres preguntes que jo faria seria si estem parlant d'escola bressol o guarderia (guardar els nostres nadons mentre som a treballar).

El principal problema en què ens trobem actualment és que no hi ha suficients recursos, sobretot als ajuntaments, i cal prioritzar. Si hem de fer retallades, per on comencem? l'educació i la sanitat són pilars que molts creiem que s'han de cuidar i mimar, i en tot cas podem discutir si el 0-3 anys, o bé estudis artístics van en el mateix paquet, o bé són segones o terceres opcions que cauran a la primera de canvi.

Aquí ho deixo, i només afegeixo que, malgrat haver col·laborat en la creació de l'Escola de Música d'Arenys, aviat farà 30 anys, i que els meus fills en són alumnes actualment, entendria que si cal prioritzar i retallar, els ensenyaments musicals haurien de cedir lloc a necessitats menys prescindibles. I em sap greu eh!.

I els nous capellans què?

2012-01-08T18:49:00.000+01:00

Ho hem sentit a dir moltes vegades, i jo reconec que també ho he comentat, que actualment ens falten polítics de categoria. Els que tenim uns quants anys i hem viscut la dictadura i tot el procés de transició cap a la democràcia, trobem a faltar polítics com els dels darrers temps del franquisme i els primers anys de la democràcia.

Sovint la culpa la donem a la política i les seves estructures, els partits polítics, que han estat incapaços de conrear una classe política ferma, amb plantejaments, coherència i exemple. Els culpem d'haver creat una acadèmia de mimats, de preferits, de mesells. Una escola que premia els fàcils d'acontentar i un claustre de professors que no hi ha manera de fer-los fora. No hi ha renovació.

L'alcalde de Vic es queixa que Duran i Lleida porta més de 30 anys al cim del partit i no es procura el relleu. El PSC ha simulat una renovació del partit, però l'única cosa que ha fet ha estat fer girar els càrrecs mantenint les mateixes persones a dins. Fins i tot aquells que deien que representaven un canvi, però que ja eren a dins, s'han quedat després de perdre les primàries. ERC seria una excepció, però aquest partit encara no s'ha consolidat, i continua amb les seves tribulacions des del primer dia de la democràcia.

Analitzant-ho tot, però, t'adones que no és tan sols a la política que hi falten líders carismàtics i capaços de fer avançar. També passa en la institució de l'Església. M'imagino que molts pensaran que es tracta d'una entitat arcaica, perquè portem molts anys amb les idees confuses. Torno a dir que les persones amb uns quants anys vàrem viure els efectes del Concili Vaticà II, que d'alguna manera sacsejava aquella maquinària que havia quedat obsoleta.

Vàrem comptar amb un reguitzell de capellans i fins i tot bisbes, que il·luminaven molts camins, i et feien viure i estimar uns valors necessaris per viure en societat, i fer-ho de manera digna. Aquests capellans han anat morint o sortint de la institució, a mesura que aquesta ha retrocedit en l'esperit del Concili. L'entorn també hi ha fet molt, però no s'ha treballat de la millor manera per recollir els fruits que ara es troben a faltar. Els pocs capellans que s'ordenen, arriben amb una mentalitat desfasada de la realitat social, i intenten fer oblidar tota la història de la fe catòlica emanada del Concili Vaticà II, i el que aconsegueixen és més rebuig i distanciament de la veritable fe i ensenyament de Jesús.

És una llàstima que s'hagi volgut amagar la bondat del Concili, culpant-lo fins i tot de les disbauxes que existeixen avui dia, sense assumir la part de culpa, en la negació de la llibertat de creences, i la individualitat del contacte directe amb el fill de l'home.

L'exemple que ens donen molts capellans és força decepcionant, i encara que no podem fixar-nos en ells, el seu missatge arriba buit de contingut, i el que és pitjor, és que la jerarquia eclesiàstica ho prefereix a aquells que en algun moment de la seva vida sacerdotal, varen qüestionar comportaments dels representants de Déu a la terra. Confio que arribi un altre dia, en què se'ns obrin els ulls i sapiguem prendre el camí de l'encert, i aprendre que les formes mai poden estar per sobre del contingut. Voler adornar la façana, no ens porta enlloc, si no som capaços de netejar l'interior, que és el que compta.

El màgic món del tren

2012-01-07T23:14:00.000+01:00

Avui feia exactament nou anys que la mare ens va deixar, i un any més ens hem trobat la família, a la nostra ciutat natal, per recordar-la i fer companyia al pare. Enguany hi faltava l'Alba, que la tenim a Escòcia millorant el seu anglès, en una família, a prop d'Edinburgh.

Després de la missa, a l'església de les Sacramentàries, on vaig ser escolà durant uns quants anys, i de fer un tomb per la ciutat mercadal, hem anat a dinar a Ca l'Arumí, a Santa Eugènia de Berga. Un restaurant on es menja molt bé.

Havent dinat, la visita obligada era el màgic món del tren, a l'altra banda del carrer. Un projecte que ha estat realitat després d'un grapat d'anys treballant-hi en Josep Arumí, amb dos col·laboradors més. Una visita plaent, d'una obra que, certament, és una meravella. Confesso que sempre m'han agradat els trens, i que de petit me'n varen regalar un. Tot i així, o bé per poca traça o per poca paciència, no vaig arribar a aficionar-m'hi prou.

On era la gent avui? nosaltres els hem vist aturats als accessos de Mataró Park i de La Roca Village. No recordava una situació com la d'avui. Ho he trobat exagerat i esperpèntic. Si tots han comprat, de ben segur han exhaurit les existències. Sortosament anàvem en direcció contrària i les cues no ens afectaven, o podíem passar pel tercer carril, com és el cas de la C-32.

Potser hi havia una necessitat de comprar, després d'haver-se retingut durant les festes, però a mi em sembla que la crisi encara no ens l'acabem de creure, o és que jo sóc molt poc consumista... no ho sé. El servei de trànsit segur que deuria informar de les retencions a les carreteres catalanes, no pas per accidents, sinó per les rebaixes.

Les rebaixes han fet oblidar per uns moments, la situació crítica que estem patint, a nivell econòmic i també polític. Tot i que Francesc de Carreras, a la seva columna de la Vanguardia argumenti que l'amenaça de De Guindos és totalment constitucional, no podem deixar d'exclamar que la nostra autonomia es troba en el portal de les seves hores més baixes. De fet, l'articulista no destaca pel seu autonomisme, però ens agradaria pensar que Catalunya té més marge de maniobra i que no estem alimentant una colla de diputats i consellers de per riure. Els temps no estan per llençar els diners. Si les nostres institucions no tenen cap tipus de valor... potser que ens ho replantegem.

Demà serà el dia pont cap a l'inici del nou any laboralment parlant, i cal que les persones que tenim la sort d'estar en nòmina, ho aprofitem i dediquem tot el nostre esforç i interès, i si de passada podem afavorir que d'altres obtinguin feina... endavant. La sort del conjunt ens beneficia també a nosaltres. Doncs, encara que sigui per interès personal, fem-ho fàcil.

El PSC podria entrar al govern

2012-01-06T21:10:00.000+01:00

He llegit a la premsa local que hi ha converses entre CIU i PSC perquè aquests últims entrin a formar part del govern municipal i d'aquesta manera deixar enrere la situació de més o menys interinitat que suposa governar en minoria. El pacte inicial de CIU+PP+Bloc no té majoria absoluta i temes com el pressupost i les ordenances fiscals necessitaven algun gest de l'oposició per poder-se aprovar.

El Ple que va aprovar el Pressupost per al 2012 va comportar molta moguda, atès que el pacte d'última hora entre CIU i PSC, obligava al govern a revocar l'acord sobre la recollida selectiva que havien aprovat el mes anterior. ICV i ERC varen pujar per les parets i no s'ho acabaven de creure. Al marge de les circumstàncies, que són realment estranyes, crec que els dos partits de l'oposició encara no han entès la diferència entre el fet i la forma, quant a la recollida selectiva, ni s'han adonat de la realitat imperant a la majoria de poblacions, com tampoc tenen gaire estudiats els costos i la realitat econòmica actual.

Sigui com sigui, no deixa de ser curiós veure com s'especula amb l'entrada del PSC al govern municipal. Si us haig de ser franc, a mi em sorprèn que no hagi passat abans, i només ho entenc si tinc en compte les dificultats que hi ha en un govern tricolor, i la tranquil·litat que ha de suposar governar sol, o bé amb altres que no et portin problemes constants.

De tot plegat, però, caldrà esperar una resolució que sigui beneficiosa per a la nostra vila. En moments de dificultats financeres com ara, tot i que la nostra vila pugui respirar molt millor que la majoria de poblacions del país, és important la unitat de les forces polítiques i, sobretot, deixar les picabaralles per temes menys transcendents, per a moments de més calma i bondat econòmica.

M'imagino que la situació en què es trobaven moltes famílies arenyenques, quan estava al capdavant de la regidoria de Benestar Social, deu ser la mateixa o pitjor. Probablement n'hi ha més d'afectades, i al marge de la responsabilitat que pugui tenir el govern municipal, cal dedicar diners i esforços per evitar que quedin al marge de la nostra societat, i que resulti difícil recuperar-les. Aquí, doncs, cal dedicar recursos pressupostaris, com també en la recerca de llocs de treball per a persones que estan a l'atur, algunes de les quals ja no cobren el subsidi.

Recordo la música de que tothom veu bé que s'ajudi a les famílies en situació precària, però al mateix temps no veu bé que se'ls retalli les seves partides pressupostàries. D'aquí la importància d'anar tots en la mateixa direcció, amb honestedat i ganes de treballar. Valors que poden semblar bàsics i naturals, però que no sempre existeixen per a tothom. A l'hora de signar un pacte és bo tenir en compte les ideologies, però també les persones.

La Loapa financera

2012-01-05T20:16:00.000+01:00

La notícia del dia són les declaracions del ministre d'Economia, el senyor De Guindos, on informa que el mes de març el govern aprovarà una llei de control dels pressupostos de les comunitats "autònomes", de manera que abans d'aprovar el pressupost respectiu, caldrà el vistiplau del govern de l'Estat. Tot plegat explica la diferent manera de pensar d'uns i altres quan parlem de comunitats autònomes, i no diguem quan ens referim a nacionalitats.

Portem més de trenta anys de recuperació dels drets nacionals, amb diferents episodis amb més o menys fortuna, però sempre amb l'espasa de Dàmocles penjant d'un fil. L'estira i arronsa és desigual, i ens toca jugar a la part més obaga, on tenim sempre les de perdre. I això perquè als ulls dels nostres adversaris, és el vici de demanar i no estar mai contents. Perquè als seus ulls no estem reclamant uns drets, sinó exigint uns privilegis.

Amb aquesta disjuntiva es fa difícil posar-se d'acord i qui té la paella pel mànec ho resol aprovant lleis que deixen en un segon terme la nostra normativa més rellevant, la qual ha estat devaluada i ara menystinguda per qui no hi creu ni vol.

Se'm fa difícil preveure com seran aquests quatre anys de govern absolut del PP, amb la col·laboració de la crisi econòmica com excusa, que ningú nega. L'altre dia algú escrivia que aquesta legislatura se li estava fent llarga. Doncs tot just l'hem començat!

Què en podem esperar? amb l'Estatut, tal com ens el varen deixar, amb l'incompliment d'acords i compromisos aprovats anteriorment, i amb lleis com la que ens avancen per al mes de març, la nostra autonomia perdrà la salut i entrarà a cures intensives i amb poques possibilitats de sortir-se'n. I nosaltres anem somiant amb el "Pacte fiscal"... una mica mesells si que ho som! Algú fins i tot s'atreveix a escriure que potser acabaran reconeixent que Catalunya és diferent de les altres autonomies. En fan cara? creieu que el govern del PP ens posarà la catifa vermella i ens lliurarà l'Òscar a la millor nació de l'Estat?

Sí que és cert que hi ha moltes mesures a prendre per fer front a la crisi actual. Unes mesures que no s'haurien de prendre si l'actuació pública fos eficient, i no s'haguessin comès tants disbarats. Si les comunitats autònomes, per la part que els correspon, no són capaces de corregir-ho, haurà de ser el govern de l'Estat qui hi posi mà. Això vol dir que no podem adormir-nos, i si volem conservar un xic d'autonomia, caldrà millorar l'eficiència de la nostra gestió pública, reformant l'administració, eliminant despesa supèrflua i optimitzant els recursos. Caldrà després veure si el nostre esforç haurà tingut algun èxit, o bé ens continuen minant la nostra paciència.

La crisi posa en perill la convivència

2012-01-04T20:18:00.000+01:00

Quan ens trobem molt sensibles, qualsevol contrarietat ens afecta molt més que en situació normal. Quan tot ens va al revés del que voldríem, quan tenim acumulació de problemes, dificultats, entrebancs... estem més sensibles i per això ho patim més.

L'actual crisi econòmica ens afecta de manera diferent en funció de la situació en què ens trobem. En funció de si podem satisfer les necessitats bàsiques, i de si podem viure o no dignament. No és estrany que els col·lectius d'immigrants, les famílies desestructurades i amb els caps de família a l'atur, siguin els que pitjor estan afrontant la crisi, i que la seva vida segueixi un fil a punt de trencar-se.

Ahir es va produir una baralla al barri del Besós, entre un noi senegalès i uns nois de raça gitana. Una discussió que, segons diuen, no tenia cap significació. Una discussió que en altres circumstàncies no hauria passat d'una pura anècdota, com tantes d'altres hi pot haver al llarg d'una jornada. L'entorn i la situació que vivim, va provocar que la baralla acabés amb la mort del noi senegalès, presumptament a trets d'un noi de raça gitana.

No hi ha dubte que els fets mereixen un aclariment i l'aplicació de la llei al culpable o culpables de la mort del noi senegalès, però al mateix temps requereixen una reflexió sobre què ens està passant i què estem fent malament. Hi ha persones que fa molt temps estan denunciant un seguit de problemes i actuacions que posen en perill la convivència, al marge de reduir la qualitat de vida dels veïns.

No dic que les autoritats, en aquest cas municipals, no estiguin fent el que s'ha de fer, però probablement caldria analitzar a fons quina és la situació real que s'està vivint en aquests moments en les zones més crítiques de la ciutat. Té una explicació ben clara que en zones amb convivència de famílies vulnerables, sigui on, en èpoques de crisi generalitzada, sorgeixin més problemes. Cada moment és diferent i possiblement cal canviar alguna de les actuacions correctores. A totes les ciutats hi ha uns punts febles on cal actuar de manera especial. La necessitat de mantenir la cohesió social a les nostres poblacions, fa que estiguem obligats a treballar a fons per preveure possibles anomalies i solucionar-les abans no esclati el problema.

La responsabilitat és compartida. Els representants polítics són els que han de vetllar perquè tot funcioni correctament, però nosaltres hem de posar el nostre gra de sorra perquè això sigui possible. Les associacions de veïns tenen un paper clau en la millora de la convivència, i s'ha de potenciar la seva tasca, que no pot limitar-se a organitzar tallers de dansa del ventre, sinó que ha de treballar la implicació i integració dels veïns en la vida en societat.

Urdangarin i l’escala de l’evasió

2012-01-03T23:52:00.000+01:00

Us volia parlar de l'exposició temporal de la Fundació Miró, però no puc deixar de fer algun comentari sobre tot el que va sortint del senyor Urdangarín, el gendre del Rei. Coses com que en el segon contracte amb el govern balear no hi havia ni pressupost. Que a l'expedient del contracte amb la Generalitat de Catalunya no hi figura cap informe ni document que expliqui què va fer l'empresa del gendre del Rei. Es va signar un conveni el 7 de novembre i el dia 12 del mateix mes, cinc dies després, la comissió del seguiment del conveni certificava que la feina s'havia fet correctament i que ja els la podien pagar.

Jo em pregunto, i vaig de bona fe. Si el Rei va fer plegar el gendre i el va enviar als EUA, no l'havia de denunciar? No va actuar d'encobridor? Perquè... tots aquests diners públics embutxacats, els retornarà? Jo no sabria què dir, espero que les persones que en saben més, ens ho vagin aclarint. És una llàstima haver d'admetre que hi ha molts xoriços que viuen tan bé, i aquella noia de Puigcerdà, que estudiava piano a casa, potser haurà d'anar 7 anys a la presó. Lògic, oi?

Canviant de tema, si teniu oportunitat de baixar a Barcelona, no us perdeu l'exposició temporal de la Fundació Miró "Joan Miró. L'escala de l'evasió". Aquest matí, la família hem fet cap a Montjuic per visitar l'exposició de Miró. Hi hem anat ben d'hora, ben d'hora, i realment ha valgut la pena, si més no estratègicament. Hem pogut aparcar a davant de la Fundació, i quan hem sortit hi havia una llarga cua que esperava per entrar. Aneu-hi aviat. Teniu temps fins al 18 de març.

Tot i que no sóc un fan de Miró, haig de dir que m'ha encantat. És una gran exposició, amb unes breus explicacions, contextualitzant-lo en el temps, que t'ajuden a entendre la seva obra, sobretot als que no tenim gaires coneixements pictòrics. Fixeu-vos en la sèrie de les constel·lacions. No sé per què, però m'ha cridat l'atenció especialment.

Després hem anat a dinar a un restaurant de la cadena Mussol. Es menja molt bé i et sents com a casa. Vull dir que ets a Barcelona i menges en català, que avui dia es força estrany.

El Soci del PPC i la senyora Sánchez Camacho

2012-01-02T19:45:00.000+01:00

A vegades els amics ens juguen males passades, i et pots trobar que tenir un amic amb càrrec, et sigui contraproduent. Demaneu-li a la gent del PSC, el patir que s'han fet mentre el PSOE ha governat a Madrid. El discurs no és el mateix si es fa a Catalunya o a la resta d'Espanya, i d'això en tenim suficients proves. Haver de donar la cara pel què ha dit el teu soci espanyol, no sempre és agradable.

Amb el canvi de cromos, el PSC ja es pot dedicar a ell mateix, i bon treball haurà de fer per col·locar-se on li pertoca, com a gran força política. Ara són uns altres que hauran d'explicar-nos tot allò que diu i fa el govern de Madrid. Alícia Sánchez Camacho ens ho ha repetit mil vegades, i ara és hora de demostrar que els seus socis de Madrid, el Partit Popular, treballaran per Catalunya.

No ho tindran fàcil, perquè mai s'ha vist que un govern fort a Madrid s'hagi preocupat gaire per nosaltres. Aquesta vegada ho tindran més bé, perquè s'excusaran en la crisi. No hi ha diners, i per tant no ens poden pagar el que ens deuen. De fet avui mateix ja ha quedat clar. Dels 759 milions que el PSOE no ens va voler donar i que tots vàrem criticar, el PP diu que res de res. Ara governa, ara canvia d'opinió.

La senyora Sánchez Camacho ens ho haurà d'explicar i, sobretot, justificar el canvi d'opinió del seu líder, ara que ho pot decidir tot. Potser resultarà que tot allò que ens varen dir en campanya electoral, no és del tot cert, i que el nou govern tampoc farà justícia. Li haurem de demanar com estan aquells diners que Madrid ens havia d'avançar del fons de competitivitat. Aquells diners que, estant a l'oposició, defensaven que ens els avancessin.

Ahir o abans d'ahir parlava de l'incompliment de la promesa del PP, en el sentit que no apujaria els impostos. Avui parlo d'un altre canvi d'opinió, després de les eleccions. Algú s'estranya que la ciutadania passi de la política? Algú posa en dubte que els polítics s'han allunyat dels ciutadans? Som tan burros que anem a votar cada quatre anys, perquè després facin el que els vingui de gust? Jo sóc dels que voten, però... cansa tot plegat, i entenc els que s'abstenen.

Senyora Camacho, espero i desitjo que tingui la capacitat d'influir en el senyor Rajoy, i aconsegueixi un millor tracte financer per a Catalunya. Llavors entendré tot el que ens ha dit en campanya, i pensaré que és una bona opció tenir un soci al govern de l'Estat. Entretant, permeti'm que tingui els meus dubtes. Gràcies.

No valorem allò que és realment important

2012-01-01T21:31:00.001+01:00

Avui és dia de parlar de quins són els primers nadons de... d'arreu, i en els últims anys ens fixem en si són fills o filles de famílies autòctones o vingudes de fora. Cadascú en fa la lectura que vol, i alguns, ja ho sabem, ho aprofiten per actualitzar els seus posicionaments xenòfobs.

També és el dia de parlar del concert de Cap d'Any vienès, o dels salts d'esquí, que enguany TVE no ha retransmès per primera vegada després de molts anys. I avui també ha entrat en vigor la prohibició de programar "corrides" de toros a Catalunya, que se n'ha parlat i se'n continuarà parlant, i d'una llei que obliga la contractació del personal que realitza tasques de neteja i serveis a les llars. Una llei que molts desconeixem i que els mitjans de comunicació no n'han parlat gairebé gens.

Caldrà seguir de prop aquesta normativa i el seu compliment, i jo, d'entrada, penso en el petit príncep i com el Rei li explica que només s'ha d'ordenar allò que es pot complir. És la clau de l'èxit o el fracàs. La repercussió del seu seguiment afecta temes d'immigració i la seva legalitat, i també el treball submergit. Ho dèiem l'altre dia, que si la xifra d'atur fos real, ja hi hauria hagut alguna revolució. I aquí hi entra la discussió sobre la idoneïtat de fer aflorar el treball submergit, perquè pot resultar negatiu i augmentar encara més l'atur, si més no convertir la taxa en real i provocar allò que no voldríem veure.

Llegia, avui, l'entrevista que el diari ARA feia al periodista José Martí Gómez, i m'he quedat amb dues idees, que encara que sabudes, no deixa de ser important recordar-les. Martí diu: "Si a Barcelona un dia paressin la Creu Roja i Càritas i tanquessin les parròquies de base que donen assistència, hi hauria un caos absolut". M'ha fet pensar també en la tasca que realitzen, a Arenys, la comunitat de caputxins i les germanes del Mar i Cel. Diàriament, unes quaranta persones s'hi adrecen perquè els serveixin el dinar.

Més endavant li pregunten: "El secret del periodisme?" i ell respon: "La clau és dir el que creus que és la teva veritat. Si no t'atreveixes a dir-la, si l'amagues, estàs perdut. El periodista té una responsabilitat, té l'obligació d'arriscar. Les modes passen, però hi ha coses que no passen mai: ser bona persona, ser decent, ser honest".

Què vull dir amb tot això? doncs que n'hi ha una mica per a tothom. Silenciem fets importants, que passen cada dia, i ens entretenim en fets puntuals, d'una importància minúscula. Avui tots coneixerem qui ha nascut primer a Catalunya o a cadascuna de les províncies catalanes, però no tindrem n'hi idea de quantes persones han passat pel Mar i Cel a buscar el seu dinar. Em comentaven que Càritas d'Arenys necessita voluntaris. Podria ser un compromís per aquest 2012. Ser útil a la societat, sobretot si tens mitjans per viure amb dignitat.

El PP sí apuja els impostos

2011-12-31T20:46:00.000+01:00

No calia ser gaire espavilat per saber què passaria, però és bo recordar-ho per a qui podia creure que ens inventàvem les premonicions, potser per desprestigiar qui mentia fent promeses impossibles. El PP, en campanya, va prometre que no apujaria els impostos i en canvi incrementaria les pensions. Era impossible reduir el dèficit, incrementant despesa i no tocant els ingressos. Ara, però ja tenim el que sabíem que passaria: el govern del PP apuja els impostos.

Quins impostos són els que s'augmenten? impostos indirectes? No. Curiosament, i d'això ja en vaig parlar, el PSOE quan estava al govern va apujar l'IVA, és a dir, un impost indirecte i que per tant afecta tothom per igual, al marge del seu nivell de renda. Un impost gens progressiu, i per tant una mesura gens progressista, gens d'esquerres. Ara és el PP qui apuja impostos directes, que van per trams en funció del nivell de renda dels subjectes passius. El PP, un partit de dretes, incrementa progressivament els impostos, deixant en evidència al PSOE.

Qualsevol mesura que afecti la butxaca mai és benvinguda i, en tot cas, només es pot veure amb bons ulls, tenint en compte la situació econòmica en què ens trobem, i constatant que hi ha qui ho passa molt pitjor. També és cert que els treballadors en nòmina seran els que més ho patiran, i d'alguna manera s'entenen les crítiques que diuen que és la classe mitjana qui novament hi sortirà perdent. Aquest és un problema, però, que ve de lluny i caldria reformar la política fiscal del nostre país i, sobretot, lluitar fermament contra el frau fiscal. Mentre hi hagi una part de la població que es deslliura de pagar impostos d'acord amb la llei, qualsevol mesura fiscal ens semblarà injusta.

I un apunt més. Als funcionaris se'ns congela el salari, no hi ha retallada (de moment), però el temps que fa que ho tenim congelat, al marge de la retallada del 2010 i l'increment de l'IRPF, que també ens afecta, no ens deixa massa satisfets. Ja veurem què passarà el mes de març, després de les eleccions andaluses.

Malgrat tot, us desitjo un bon any 2012!

Disculpeu-me que us parli en català

2011-12-30T22:04:00.000+01:00

És la meva llengua materna i no hi puc fer més. En poc temps hem viscut dues disculpes per emprar el valencià, com aquell que diu un renec, i li sap greu. En aquesta ocasió ha estat la consellera d'Ensenyament de la Generalitat valenciana. Imagineu-vos quin escàndol, estar parlant en valencià a València. Buf!

Rubalcaba encara no s'ha disculpat, però farà tot el possible per espanyolitzar el PSOE, no fos cas que algú l'acusés de federalista. El líder del PSOE es presenta com el canvi. (sisplau, feu el favor de no riure, que és molt seriós). Es presenta com el canvi que necessita el PSOE després del fracàs obtingut darrerament. Qui millor que ell pot transformar el partit? Perquè ell no es va presentar a les darreres eleccions, que varen perdre com mai havien perdut. Ni tampoc ha estat ministre de l'anterior govern, que va fer fallida. No, Rubalcaba representa la nova generació socialista que ens pot portar a vint anys enrere.

Si el PSC ha estat capaç de canviar radicalment la seva Junta Executiva, per què no pot Rubalcaba canviar el PSOE? Uns i altres són el futur, i el futur és molt negre. La ciutadania és estúpida i no s'adonarà que l'estan enredant. De fet, fins d'aquí a quatre anys no caldrà convèncer-los de res. No hi haurà eleccions abans. A més, tot fa pensar que tenim PP per almenys 8 anys, o sigui que... Rubalcaba podrà arribar-hi rejovenit i amb totes les forces per esgarrapar la presidència a Rajoy.

Vivim en un país de pandereta. Avui els catalans hem gaudit de la nostra selecció nacional. A què més podem aspirar? A més, tal com deia Iu Forn en el seu article d'avui, a l'ARA, també tindrem una llei de consultes que deixarem amb un pam de nas el govern de Madrid.

Maria José Català, la consellera d'Ensenyament valenciana, s'avergonyia de parlar en valencià, i en demanava disculpes. Nosaltres ens entretenim en veure a jugar les nostres pseudoseleccions, però a l'hora de plantar cara, som incapaços d'anar junts a Madrid a dir Prou! continuarem amb el nostre catalanisme de senyeres i espardenyes. Ens queixarem del mal tracte rebut, i continuarem pensant que som els millors del món. Llàstima que no ens ho deixen demostrar!

Ens acostem perillosament a la fractura social

2011-12-29T20:07:00.000+01:00

Ho estem dient des de fa molt temps, però tinc la impressió que no acabem d'entendre el perill que pot suposar per a la nostra societat la fractura social. Hem de ser conscients que cada vegada hi ha més persones que s'estan marginant i això pot provocar un camí al caos, de no retorn.

Avui la Creu Roja reclamava dramàticament redefinir les prestacions socials per evitar la marginació de les persones en atur, i que ben aviat deixaran de cobrar el subsidi d'atur o la renda mínima d'inserció. Una família que no té ingressos durant un període de temps llarg, esdevé fràgil i incapaç de subsistir. Tots plegats en som responsables i el govern de torn ha de canviar el xip i trobar solucions.

La proposta de Creu Roja és doble. Per una banda cal garantir el nivell de subsistència de totes les famílies, i al mateix temps lligar les prestacions econòmiques a treballs per a la comunitat. Cal aconseguir que tothom es senti útil, es relacioni i no entri en un cercle viciós del qual no en pugui sortir més.

L'administració pública ha de tenir un grau de sensibilitat per sobre del normal, en un moment de crisi aguda, i sobretot sabent que hi pot haver, en poc temps, fins a 300.000 persones més sense ingressos. Sentir-se útil i tenir garantida la supervivència, és un dret que cal protegir i respectar, per sobre de qualsevol altre interès.

La mesura proposada té al mateix temps un efecte important contra la picaresca d'aquelles persones que puguin estar cobrant subsidi i treballar alhora en l'economia submergida. Convocar els aturats que reben diner públic per a treballs a la societat, és una altra manera de fer justícia i evitar que paguin justos per pecadors.

Si l'administració pública és incapaç d'aplicar mesures correctores i socials, amb intel·ligència i rigor, el futur de la nostra societat està en perill, i la fractura social estarà assegurada.

Esperant el comentari de Pilar Rahola

2011-12-28T22:15:00.000+01:00

Mentre molts estan calculant el sou dels membres de la reialesa, jo estic a l'expectativa per si Pilar Rahola escriu alguna cosa sobre els ortodoxes jueus. El fet no és d'ara, però ha estat notícia arran de l'escopinada a una nena de 8 anys perquè, a criteri de l'escopidor, anava mal vestida. Ha sortit a la llum pública el tracte que la societat jueva més radical, brinda a la dona.

Radicalisme i religió van massa lligats. Pensem en els radicals musulmans, els jueus i també els catòlics. És una coincidència o bé té la seva raó de ser. Què es refugia a què? la religiositat mal entesa porta al radicalisme? o són les persones mentalment radicals que s'aixopluguen en la religiositat?

Pilar Rahola és, amb Joan B Culla, una representant distingida del sionisme català, que m'agradaria que opinés sobre aquests comportaments, al meu entendre, indefensables, d'un sector de la població jueva que no és precisament marginal, sinó que tenen, malgrat no ser molts, un gran poder econòmic i polític.

Ho dic perquè ja està bé de criminalitzar unes cultures i posar dalt del pedestal unes altres, sense adonar-se que les persones se'ns ha de valorar pel que fem i no pel que diem i encara menys pels tòpics o generalitzacions, que sempre són traïdores.

Estic convençut que Pilar Rahola criticarà aquest tracte vexatori a la dona, i seria la primera a posar-se al capdavant de les manifestacions contra aquests ortodoxes repugnants, però m'agradaria llegir el seu article i creure'm que també relativitza i no posa tothom al mateix sac.

Un líder per al PSOE

2011-12-27T21:16:00.000+01:00

Avui llegia la notícia que Rubalcaba presentarà la seva candidatura per esdevenir el nou líder del PSOE. Carmen Chacón no ho ha anunciat encara, però tots els seus moviments porten a pensar que no trigarà gaires dies a fer-ho. Suposo que això és el més normal, però no estic segur que sigui el més convenient.

Al meu entendre els partits polítics comencen la casa per la teulada. Això va per la majoria dels partits. No cal dir que l'exemple de SI és ben clar, però potser en aquest cas hi hauria algun matís que ho podria posar en dubte. Quins són els objectius de tal partit polític?

Probablement el meu desconeixement del cas em fa dir coses que no són, però algú em podria dir quina diferència hi ha entre Rubalcaba i Chacón? em refereixo, evidentment, en els seus plantejaments i objectius a aconseguir. Poso aquests dos polítics com exemple, perquè de moment és l'únic partit que té per decidir qui l'ha d'encapçalar, però el mateix podia dir fa uns mesos, d'ERC. I del PSC? Les diferències entre els quatre candidats a dirigir el PSC eren substantives? La diferència estava en si es recuperava el grup parlamentari propi?

Si bé la base de la democràcia que tenim instaurada són els partits polítics, aquests poden ser un obstacle per al sorgiment de noves idees i plantejaments. Està vist i comprovat que, a no ser que hi hagi un daltabaix, el seguidisme i obediència a l'aparell (els que tallen el bacallà dins el partit), és premiat i ofereix sortides i, sobretot, carrera política. Les veus discordants només tenen l'oportunitat, quan la cosa no rutlla, però fins i tot en aquests casos, cal fer-se amics de les persones adequades per no quedar despenjats.

Probablement sigui un il·lús, però m'agradaria pensar que és possible presentar un projecte com a base de l'aposta personal a liderar un partit polític, al marge de les simpaties, amistats i genuflexions fetes. M'imagino que hi ha un grup de persones que són el coixí necessari per avalar un projecte, i aquestes persones necessiten, a canvi, un lloc a la direcció de qualsevol sectorial.

El PSOE necessita un líder, però necessita també assentar bé què vol ser de gran. Si realment es presenta com a partit progressista, d'esquerra, convé que tingui ben clar què ha de fer per defensar una part de la població que no es veu representada per la dreta del PP. L'exemple de Zapatero no ha estat gaire clar, i per això molts votants d'esquerra varen quedar-se a casa. El PP va guanyar de llarg, però bàsicament perquè el PSOE va perdre molts vots. La feina està assegurada. L'èxit és més discutible. Renovació? més del mateix? això caldrà veure-ho sigui quina sigui la "nova" cara del PSOE.

Els enemics són dins el PP

2011-12-26T20:18:00.000+01:00

L'adversari nat del PP a Espanya és el PSOE, però els enemics els té a dins. El Partit Popular té un territori malmès, corcat, com és el País Valencià i les Illes Balears. El que està passant a València amb el cas Gürtel i personatges com Francisco Camps, és el pitjor que pot rebre un partit polític dins una democràcia com la nostra. La porqueria que està sortint és d'un gran abast i convindria que el partit en prengués nota i ho penalitzés en ser la principal víctima.

El senyor Camps i amics ens estan demostrant que la política pot arribar a ser el focus d'una gran corrupció. Que gairebé podem riure'ns de la màfia siciliana. Les declaracions que escoltem aquests dies ens escandalitzen, perquè, malgrat tot, sempre hem confiat en la sinceritat i honorabilitat dels nostres polítics. Haurem de fer un gran exercici de convenciment que la majoria està al marge d'aquesta corruptela i que només es tracta d'unes peces corcades que entre tots hem de fer fora de la política i la societat.

El Partit Popular, com a partit demòcrata que és, amb grans responsabilitats de govern en aquests moments, convé que faci fora aquests indesitjables, se'n decanti i es mantingui en la distància. Si en alguna cosa els hem criticat ha estat per no ser prou expeditius davant les acusacions rebudes pels seus afiliats. Una actitud que posava en perill l'honorabilitat del mateix partit popular. Convé passar pàgina aviat i centrar tota l'atenció a la governabilitat del país, per resoldre les dificultats en què ens ha situat l'actual crisi, i procurar buscar el consens de totes les forces demòcrates i la ciutadania compromesa socialment.

Destituït un càrrec de confiança del PP

2011-12-25T22:03:00.000+01:00

El que hauria de ser normal esdevé notícia. L'alcalde popular de Badalona ha destituït un càrrec de confiança que va patir un accident perquè conduïa begut. Les persones que ostenten càrrecs públics, hagin estat escollits per la gent o a dit pels representants polítics, han de donar exemple amb el seu comportament, i és bo que quan no es comportin correctament, se'ls faci fora. Això, malauradament, no passa gaire sovint, sinó que existeix una mena de corporativisme que defensa el que seria indefensable.

És cert que darrerament hi ha molts judicis a polítics a qui s'acusa de corrupció i d'enriquir-se de manera fraudulenta, però no ha estat fàcil portar-los davant el jutge, i encara s'ha fet massa comèdia. Diuen que tots som iguals davant la llei, però alguns ho posem en dubte. Ahir el Rei ens ho va recordar, en el seu missatge de Nadal. Es referia al seu gendre Urdangarín, preparant el terreny per si ha d'anar a judici. Malgrat tot la llei no sempre s'aplica de la mateixa manera, o si més no hi ha qui té recursos per burlar-la perquè la culpa sigui més lleu o fins i tot desaparegui.

És per això que en un estat democràtic la transparència és bàsica per assegurar el correcte funcionament, i evitar que els que ostenten el poder no l'utilitzin per als seus propis interessos. A tot arreu hi ha corruptes i estafadors, però no més que als altres llocs. Obligant que tot sigui visible, facilita que el comportament s'ajusti a dret.

Avui els republicans exigien irònicament que el Rei s'apliqués la dita que tots som iguals en dret. Si la família real hagués de passar per les urnes, podríem afirmar que estan en igualtat de condicions? El meu veí, segur que no té les mateixes condicions, perquè està a l'atur, no rep cap prestació econòmica i té una família per mantenir. I l'altre que l'han fet fora de casa? i aquella família que viuen en una habitació tots quatre? Tenim molt recorregut a fer abans no puguem assegurar que tots estem en igualtat de condicions. Això a casa, no diguem què passa més enllà.

L'escola bressol, un luxe

2011-12-24T19:45:00.000+01:00

Des de fa molts anys els ajuntaments s'han vingut queixant del mal finançament de l'administració local. S'han queixat dels molts serveis que donaven sense tenir-ne competència, ni encara menys finançament. Hi havia qui deia que els ajuntaments havien de donar els serveis que eren de la seva competència i deixar de donar aquells pels quals no tenia finançament ni els corresponien.

Ja se sap que l'administració local és la més propera a la ciutadania, i per tant la que rep més aviat i directa les reclamacions i peticions que la gent fa. És al poble o la ciutat on es generen les necessitats i sol·licitud de serveis, i es fa molt difícil dir que no, ja sigui per electoralisme o per coneixença. Tot això funciona amb penes i treballs en temps de vaques grasses, però no passa el mateix quan arriba la crisi, sobretot la que estem patint aquests anys.

Avui el president de la Diputació de Barcelona advertia que hi ha serveis que havien de deixar de ser subvencionats o bé s'haurien de tancar, i posava l'exemple de l'escola bressol. L'ensenyament de 0 a 3 anys és optatiu i per tant no hi ha cap obligació de subvencionar-lo. Ho entenem tots així?

Ens hem acostumat que serveis com l'escola bressol, o l'escola de música vinguin subvencionats per recursos públics, que no deixa de ser un tirar de la bossa comú per a uns serveis que inicialment no hi ha cap obligació d'atendre. És per això que parlant d'escoles de música, surten detractors reclamant que qui vulgui estudiar música s'ho pagui, i no ho repercuteixi a tothom. El mateix es podria dir de les escoles bressol, però en tractar-se d'un servei de més abast, la crítica és mínima.

Abans en dèiem guarderies, perquè la principal feina que feien a la societat era guardar els fills de 0 a 3 anys mentre els pares, sobretot la mare, anava a la feina, i no haver de tirar tot el dia dels avis jubilats. Ara parlem d'escola bressol perquè hi incorporem el factor formació, però ningú em negarà que l'aspecte "guardar" hi és també molt present. Eliminar les escoles bressol, o bé apujar el preu per igualar costos, aniria en detriment de la disponibilitat dels pares de complir amb el seu horari de feina.

És l'escola bressol un luxe? Els seus beneficiaris han d'assumir el seu cost? L'administració local, que no en té competència o obligació, n'ha de continuar assumint part dels costos? La resposta no és fàcil i ens porta a la gran pregunta de la nostra societat: Quina societat del benestar podem assegurar a la nostra societat, perquè sigui realitzable i econòmicament sostenible? Si som capaços de trobar resposta i acceptar les limitacions que se'n puguin derivar, aconseguirem assegurar els serveis mínims per a un món més just. Si retallem més del compte, s'accentuaran les diferències entre les persones, si exigim més serveis dels assumibles, no podrem superar situacions de crisi com l'actual. De les primeres definicions que t'ensenyen en Economia és la limitació dels recursos i la necessitat de prioritzar. En societat cal prioritzar i això vol dir renunciar, i això no és fàcil ni agradable, però és el que toca. Bon Nadal!

L'etiqueta als ministres

2011-12-23T23:46:00.000+01:00

Una vegada hem conegut els noms dels nous ministres espanyols, ara es tracta de llegir la seva biografia i, d'alguna manera, etiquetar-los. Oi que es fa això? Aquest és així, i aquell és de l'altra manera... sembla ser que n'hi ha un que es defineix com a hooligan del Madrid. Poca broma! a més li agraden molt els toros. És el nou ministre d'Educació, Esports i Cultura.

L'altre és el ministre Cañete. Ja li han enxampat una d'aquelles frases que només es diuen perquè el subconscient treballa, i és més sincer que el conscient. Del ministre d'Economia el primer que s'ha comentat és el seu passat a Lehman Brothers fins que va fer fallida. Després tenim el venedor de míssils, que li han donat Defensa.

Per altra banda, també hi tenim un ministre, ex fiscal, ex president autonòmic i ex alcalde, a qui sempre se l'ha vist diferent als altres, diferent als altres polítics del seu partit. Si més no des de Catalunya. Hem jugat a contraposar-lo a polítics com Aznar, Aguirre, Camps... a veure'l menys de dretes, si més no de la dreta casposa que tan ens fastigueja.

Amb la composició del nou govern es parla de la quota catalana, la gallega (la majoria són madrilenys), i del fet que no n'hi ha cap de València. Tothom ho interpreta com un càstig a les disbauxes del PP valencià. Tampoc n'hi deu haver cap de ses illes, però això no és tan estrany.

Sigui com sigui, però, els nomenats són els que ens hauran de treure del clot, i la feina no és senzilla. Què preocupa més als catalans? Sortir del forat, o de l'estat? a tots el mateix? Duran diu que és un bon govern. Molt millor que els anteriors. No sé si només es refereix als del PSOE o també pensa en els governs d'Aznar. Tenen bon perfil? Com jugaran la majoria absoluta?

Guspires incendiàries a l'Administració

2011-12-22T21:46:00.000+01:00

Com si s'haguessin alineat els estels, els planetes o no sé què... en qüestió de poques hores hem estat testimonis d'un seguit de guspires i olor de socarrimat al voltant d'institucions públiques. Friccions, enrabiades, canvis de "terç"... He experimentat una sensació d'alliberament i pau, que no es pot imaginar si no ho vius.

El PP, que ha triomfat a Madrid, s'ha emprenyat a Barcelona per l'actitud del seu suposat company de guerrilles. El PSC ha canviat d'actitud, mentre Chacón ha culpat el seu propi govern de la desfeta del partit. Els partits minoritaris han protestat pel menyspreu dels grans, i tot plegat ha ocasionat guspires incendiàries. Més a prop, a casa nostra també s'ha viscut un daltabaix que ha fet obrir els ulls a més d'un, amb cara d'estranyesa.

De qualsevol situació en pots treure alguna lliçó o altra, i avui hi ha una colla de conceptes i valors que prenen protagonisme. Coherència, rigor, confiança, credibilitat, treball, humilitat, intel·ligència...

És important que ningú es cregui posseïdor de la veritat absoluta ni pensar que els altres, els que pensen diferent, ho fan per fer la punyeta. Els altres, poden tenir raó, oi?

El diàleg és molt important i la incapacitat per exercitar-lo és una dissort. Ens falta, ens resulta massa difícil, ens obsessionem en allò que volem, confonem la nostra opinió amb el que convé a tothom. Som incapaços de posar en dubte la nostra opinió i ho substituïm per insults als nostres adversaris, aquells que pensen el contrari.

Siguem capaços de diferenciar les formes del contingut. Les formes no es poden perdre mai. El contingut no és mai blanc o negre. Hem de saber matisar, emmotllar, adaptar, consensuar... I tinguem memòria històrica. Siguem capaços de mirar què passa a altres contrades. Potser, d'aquesta manera, ens adonarem que allò que ens sembla la panacea, és una opció obsoleta, sense futur, que a no trigar eliminarem.

Fernández Díaz, la quota catalana a Madrid

2011-12-21T20:42:00.000+01:00

Ja s'han fet públics els noms dels ministres de Rajoy. L'actual alcalde de Madrid, la Soraya, en Miguel Arias Cañete, l'Ana Pastor i en José Manuel Soria, eren noms que figuraven a les quinieles per ser nomenats ministres, i per tant no han provocat gaires sorpreses. Estava cantat que Rajoy escolliria un català per allò de la quota, i el nom de Jorge Fernández Díaz havia aparegut, després que no el nomenessin president del Congrés, tal com s'havia especulat. El diputat català és home de la màxima confiança de Rajoy, i no estranya gens que l'hagi premiat amb un ministeri, concretament el d'Interior.

Doncs, ja tenim ministre! i a Madrid, l'Ana Botella aconseguirà la seva alcaldia, un resultat que tothom donava per fet, i que farà un bon tàndem amb Esperanza Aguirre, la presidenta de la Comunitat. Dues dones de la dreta més descarada, per a una ciutat i comunitat que fa molts anys va abandonar l'esquerra, i que trigarà a tornar-hi, si això acaba passant.

Tenim els noms i algunes de les mesures que es pensen dur a terme, ara caldrà esperar que ens ho acabin d'explicar, per saber de quin mal hem de morir. El ministre d'Economia no el conec, però pels currículums que comencen a córrer, sembla que té molt clar que s'ha de reduir dràsticament la despesa pública i reformar el mercat del treball. M'agradaria pensar que se'n recorda del poder adquisitiu de les persones per poder accelerar l'economia i evitar la recessió.

Jorge Fernández Díaz assumeix una gran responsabilitat i s'haurà de valorar el fet que, després de molts anys, un ministre d'Interior no s'ha d'afrontar a ETA. Això farà que la seguretat ciutadana, que ha d'assegurar, li resulti menys complicada. Em fixaré amb una altra de les seves competències: l'estrangeria. El discurs que el Partit Popular català ha mantingut els darrers temps s'acosta molt a la xenofòbia, i per això caldrà veure en què es converteix tot plegat. Potser la seva actuació farà perdre volada a PxC, que en alguns municipis han anat de bracet, si més no en campanya.

Siguem respectuosos i dipositem en ells la confiança. El temps ens dirà si calia témer res o no.

En què es tradueixen les noves mesures?

2011-12-20T22:45:00.000+01:00

A Madrid i a Barcelona, avui hem pogut conèixer algunes de les mesures que adoptaran els corresponents governs, i que afectaran les nostres butxaques. El govern de la Generalitat pretén cobrar un euro per cada medicament prescrit. Una mesura recaptatòria i dissuasòria. Representa un increment dels ingressos i al mateix temps frena un mal ús dels medicaments.

Aquesta mesura pot considerar-se, d'entrada, una bona mesura perquè redueix la despesa innecessària al mateix temps que incrementa els ingressos públics. Tot i així m'agradaria veure la lletra petita per saber què passarà amb els malalts crònics. Què passarà amb aquelles persones que diàriament es prenen quatre o cinc medicaments diferents, els 365 dies de l'any. Hauran de pagar un euro per cadascuna de les capses expedides? Fins i tot d'aquells medicaments que el preu de venda, sense descompte, és inferior a l euro? Han estudiat totes les casuístiques?

Gravar amb un, dos o tres euros les nits que passen al nostre país els visitants estrangers, és senzill i el percentatge sobre el cost total és correcte, però amb els medicaments, el fet de gravar-ho amb un import fix, el percentatge pot suposar, per alguns, una xifra desorbitada. Si interpretem al peu de la lletra la informació que els mitjans de comunicació ens han transmès, la mesura pot resultar, en alguns casos, injusta i criticable. Caldrà esperar a conèixer bé la seva aplicació.

Quant al pacte fiscal, tot fa pensar que ho tenim molt magre. L'actitud del Partit Popular en els primers moments de la legislatura no és massa afalagadora. No permetre que Amaiur tingui grup propi, evidencia que el PP no està per gaires contemplacions i prepara el terreny per a les baralles de la legislatura. No crec que els catalans en puguem treure gaire res. Posem-ho en quarantena?

Convidat de la Pilarín

2011-12-19T23:55:00.000+01:00

Avui hauria de parlar del discurs del futur nou president del govern espanyol, o dels espectaculars canvis de la "nova" junta executiva del PSC, però he arribat tard a casa i no he pogut fer una lectura del que ha passat avui a Madrid, ni tampoc he llegit els comentaris sobre el congrés del PSC d'aquest passat cap de setmana. Sí que he sentit per ràdio, venint des de Mataró, que el Papa ha reconegut un miracle a Carme Sallés i per tant podrà ser canonitzada.
Carme Sallés i Barangueras va néixer a Vic el 1848, i el 1892 va fundar l'ordre de les Religioses Concepcionistes Missioneres de l'Ensenyament. A Arenys de Mar aquesta congregació gestiona el col·legi La Presentació on hi treballa la M. Àngels i hi estudien els meus fills. Una relació Vic-Arenys, com la que he viscut des de la meva sortida de Vic per venir a viure a Arenys. El pis on vaig viure-hi uns 10 anys, el vaig vendre a una parella que ell era de Vic i ella d'Arenys. Casualitats.
Aquest vespre l'Albert Om és el convidat de la Pilarín. En Joan Maria, el seu home, és cosí germà meu i m'ha fet il·lusió seguir el programa que, tot sigui dit, acostumo a veure i m'agrada. He vist un carro de joguina que hi havia jugat a Cantonigròs quan el tenien allà dalt. Unes fotografies del casament on hi sortia el tiet Rafel, el meu padrí, i la tieta Annita, la germana gran de la meva mare. Imatges de Vic vistes des d'Arenys.
Ja em disculpareu que m'hagi posat una mica nostàlgic, però per més bé que estigui a la meva vila d'adopció, que hi estic, no puc oblidar els meus orígens, la meva ciutat natal, on hi tinc tota la meva família, començant pel pare, amb qui compartirem, un any més, el dinar de Nadal.
D'en Rajoy en continuarem parlant, també de l'executiva del PSC, per si uns i altres són capaços de reflotar les naus que han heretat, i també de la Pilarín, incansable, generosa i estimada.

Siguem solidaris amb la Marató

2011-12-18T20:17:00.000+01:00

Avui és el dia de la Marató de TV3. De fet és la Marató de Catalunya perquè la seva incidència supera el nombre de seguidors de la cadena i mobilitza una bona part de la població catalana. Molts a través dels donatius i, d'altres sensibilitzats pels protagonistes de la moguda.

Enguany la generositat que acostuma ser la protagonista de la diada ho és per partida doble. Ho és perquè els catalans aporten diners i col·laboració per recaptar el màxim de diners possibles, però també és solidària perquè es tracta de la donació d'òrgans vitals per salvar la vida dels altres. Donació després de la mort i també donació en viu. Avui, doncs, es demana diners per seguir investigant sobre els transplantaments, però al mateix temps se'ns demana generositat per cedir els nostres òrgans quan no ens siguin necessaris o, en vida, siguin prescindibles, com pot ser un ronyó o part del fetge.

El repte d'aquest any és organitzar un acte solidari com aquest, en un moment de crisi econòmica en que moltes famílies tenen problemes per acabar el mes. No hi ha dubte que en aquests moments seria gairebé impensable iniciar un projecte com el de la Marató, però Catalunya és solidària des de fa vint anys, i això no es perd fàcilment. Veurem si el creixement sostingut any rere any es veu estroncat per la situació econòmica actual, però sigui quina sigui la suma final recaptada, no hi ha dubte que cal fer un agraïment a tota la ciutadania solidària que creu en les persones i creu en aquest gran país que és Catalunya.

En Pep Quintana fa petita la Biblioteca

2011-12-17T20:36:00.000+01:00

Ho ha dit la Carme Ruscalleda. A en Pep no li pots dir que no. Tots els que el coneixem i que l'hem tractat li tenim una alta estima. Si algú no n'arriba a parlar bé d'ell és perquè no l'ha tractat ni el coneix bé. En Pep a la distància pot despertar enveja perquè sembla que sense fer res es posa tothom a la butxaca, però no és cert. En Pep treballa molt qualsevol cosa de les que fa, però ho fa amb naturalitat, com si no li requerís esforç. Això és el que meravella.

Tots tenim algun record de temps compartit amb en Pep. La nostra família recorda molt bé els quinze dies al Marroc, un Nadal d'ara farà tres anys. Va ser un viatge que no oblidarem mai. Tot va sortir bé, i en Pep es va abocar a nosaltres. Diuen que si no ho sap s'ho inventa, però en Pep té molta cultura acumulada que la deixa anar lentament, sense immutar-se i t'arriba a impregnar.

La Clara, hi havia moments que hi patia. No acabava de desxifrar on acabava la broma i comença la realitat. Era massa jove per entreveure que els passos que feia en Pep estaven perfectament mil·limetrats. L'Ignasi ja el tenia clissat, però no vol dir que no el deixés de sorprendre. En Pep, no ens deixarà mai de sorprendre.

És per això que avui la sala d'actes de la Biblioteca estava plena de gom a gom. No hi podíem ser tots els amics, perquè la sala no dóna per a tant, però tots els que hi érem ens hi unia alguna cosa. Avui en Pep ens presentava el seu darrer llibre: "La ratafia dels raiers. Història d'un licor pirinenc". El llibre era una excusa per compartir una estona amb en Pep, però una excusa ben treballada, en què s'hi ha vist implicades més persones. En Raimon de l'Hispània i la Carme del Sant Pau, però també la família Portet, del Pallars, fabricants de la ratafia, l'Ignasi Massaguer, amic i col·laborador habitual en el món de la literatura...

L'acte ha acabat amb un tast de ratafia del Pallars i algun altre licor de la família Portet. En Pep, avui, ha col·locat una fitxa més de la història de la nostra vila, que estarà amatent a l'espera de què ve ara. Gràcies Pep i felicitats!

Rahola i els testimonis d’ICV

2011-12-16T23:30:00.000+01:00

Estic completament d'acord amb l'escrit de Pilar Rahola, avui a La Vanguardia, i no cal dir que m'ha fet molta gràcia llegir a l'ARA, que el jutge Eloy Velasco ha multat el diputat Milà i el fa anar a Madrid a declarar, com a testimoni dels actes del 15 de juny a les portes del Parlament. Hi ha actituds d'alguns polítics que m'avergonyeixen i entenc per què els polítics estan tan mal considerats.

Estic d'acord en què la decisió de no declarar no hauria estat la mateixa si l'agressió hagués vingut per part de l'extrema dreta. A què juguen els dos diputats d'ICV? a fer-se els simpàtics davant el 15-M, per veure si se'ls fan seus? Els actes s'han de considerar de manera diferent en funció de qui els realitza?

Jo puc entendre que tinguin més simpatia per un col·lectiu que un altre, però el que no es justifica és negar l'evidència perquè no t'interessa declarar contra ells. A més, el moviment del 15-M va tenir moments molt interessants, i fins i tot va fer reflexionar a molta gent. També és cert que no va tenir cap efecte rellevant en els resultats electorals. L'actuació davant del Parlament va ser un error. Probablement la convocatòria ja era un error, però a més s'hi va afegir persones interessades a fer mal, i a perjudicar el propi moviment de protesta.

Els demanaria coherència i rigor en la seva actuació. No cal que criminalitzin ningú, sinó explicar els fets tal com varen succeir i ja els jutjarà qui li correspongui. Negar l'evidència és una estupidesa, i això es paga. M'imagino que el viatge a Madrid no l'haurem de pagar tots nosaltres, o els militants del seu partit. Cadascú ha de responsabilitzar-se dels seus actes, i les persones públiques encara més.

Amaiur no tindrà grup propi al Congrés

2011-12-16T00:10:00.000+01:00

La mesa del Congrés ha denegat la possibilitat que Amaiur pugui formar grup parlamentari al Congrés. M'agradaria pensar que la negativa s'ajusta a dret i que tothom passa pel mateix filtre i es respecta la lletra de la norma que regula la institució. La ciutadania ha de respectar la decisió, perquè no es tracta de cap judici subjectiu, sinó de fer complir escrupolosament la llei.

El problema sorgeix al moment que malpenses; que no t'acabes de creure que sempre es faci complir la norma, al marge de les simpaties que un partit o un altre puguin despertar. Ningú pot al·legar desconèixer l'animadversió que Amaiur provoca a partits com el PP i UPyD. El titular de l'ARA diu "El PP deixa Amaiur sense grup propi", però... no ens equivoquem! el PSOE i CIU s'han abstingut. No entenc l'abstenció, perquè si s'ajusta a dret, havien de votar en contra, i si la normativa els ho permet, hi havien de votar a favor. L'abstenció només vol dir, o bé rentar-se les mans, o bé que reconeixen que en altres ocasions s'ha fet favors a partits perquè poguessin formar grup propi. Tots sabem que si.

No m'agrada. No comencem bé, com tampoc ha acabat bé l'actual govern en funcions. Pinten bastos i tenim molts números perquè ens toqui el rebre. Rajoy ja ens ha posat en estat d'alerta.

Per cert, i canviant de tema, Iceta ha llançat la tovallola i ha avançat a qui donava suport (al candidat Pere Navarro, a qui es defineix com a preferit per la cúpula del partit). És Pere Navarro qui tothom preveu que serà el clar guanyador, i ara jo voldria fer una porra: Iceta formarà part del nou executiu del partit. Cares noves i canvi. Tothom ho veu a la seva manera.

Reclamem honestedat i navegar junts

2011-12-14T23:50:00.001+01:00

Si ens agrada nedar en abundància de notícies, aquests dies podem gaudir-ne. Parlar de retallades ja cansa una miqueta, però no les seves conseqüències. La manifestació d'aquesta tarda-vespre a la plaça Sant Jaume, contra la rebaixa de sous dels funcionaris ha estat portada de telenotícies, però també els darrers incompliments d'un govern espanyol que ha perdut tota la seva dignitat, que impedirà que surti amb la cara ben alta, com hauria estat bé. Fins i tot els seus socis catalans, que li han estat fidels en tot hora, s'han manifestat avergonyits de com ha acabat tot.

La dignitat no s'hauria de perdre mai, sigui quina sigui la situació en què ens puguem trobar. Una dignitat que sovint és absent en alternances de govern, en que des de l'oposició només es busca fer mal a qui governa, encara que sigui criticant les mesures correctores d'allò que ells mateixos han fet malament. I això passa, i està passant.

Tan fàcil que seria reconèixer els errors, defensar els encerts i exigir simplement coherència, honestedat i esperit de servei. Per què aquestes ganes de ridiculitzar l'adversari, sense pensar en el ridícul en què s'està caient? La ciutadania no és imbècil i sap veure qui diu les coses i per què les diu.

Aquests dies sorgeix un dilema entre solidaritat i ser l'ase dels cops. No és bo veure com es perden llocs de treball i cada vegada hi ha més famílies amb problemes de subsistència. Famílies sense ingressos que no poden fer front a l'hipoteca, l'alimentació dels fills... Tot això mentre uns pocs s'embutxaquen diners, perquè el sistema ho permet, perquè la societat que hem construït ha esdevingut injusta.

Davant de tot això com cal actuar? ens estrenyem el cinturó, sabent que uns quants es faran un tip de riure a costa nostra? o neguem el pa al més necessitat, esperant que l'acaparador faci el gest, posant en perill la vida del primer?

Hi ha actituds que em remouen l'estómac, encara que es tracti de persones properes o amb qui pugui tenir quelcom en comú. Ara és hora de treballar plegats per aconseguir grans objectius. Les discrepàncies no són un problema sempre i quan les sapiguem tractar amb rigor, sentit comú i honestedat. Ensorrar l'altre és una mala pràctica que et decanta de qui dius servir.

Quan la televisió comarcal no és una prioritat

2011-12-13T20:45:00.000+01:00

Governar vol dir prendre decisions, i qui té boca s'equivoca. Amb això no vull dir que s'hagi de ser un temerari, sinó tot el contrari, però no es pot estar governant un país o un municipi, sense donar la cara i actuar d'acord amb els principis i compromís assumit. Malauradament, la història ens ensenya que són molts els passos en fals que s'han fet, i que malgrat tot, no n'acabem d'aprendre.

Arran de la notícia que llegia al Capgròs digital, sobre la renúncia de tres nous municipis del Maresme a formar part del Consorci Digital Mataró-Maresme, he recordat una vegada més la pressió que, en la nostra època al govern municipal d'Arenys de Mar, vam rebre per part dels promotors del Consorci perquè ens hi apuntéssim. Qualsevol estratègia era bona per arribar a oïdes del nostre alcalde, gairebé forçant-lo a donar el pas.

No ens trobàvem al bell mig de la crisi, però s'intuïa alguna cosa, i amb responsabilitat i consens a govern, vàrem entendre que la vila tenia altres prioritats que aventurar-se a crear un canal de televisió. El control de la despesa del nostre ajuntament ha estat una pràctica habitual per part dels diferents governs municipals que, de color diferent, s'han anat alternant cada quatre anys. La seriositat de complir amb les nostres obligacions no ens permetia fer un pas en fals que ens n'haguéssim de penedir.

El resultat ha portat a la supressió del segon canal de televisió, amb municipis amb tradició televisiva com són Arenys de Munt i Calella, i les baixes esglaonades de diferents municipis de la comarca, com els que s'anuncien per aquests propers mesos: Cabrils, Teià i Sant Andreu de Llavaneres, o el que encara és pitjor, els ajuntaments que, sense donar-se de baixa, han deixat de pagar la quota, per un import calculat de 200.000 euros.

Hem de ser rigorosos i coherents. Si critiquem les retallades a serveis bàsics, no podem defensar ni malgastar diners amb temes prescindibles. No és un atac a la televisió comarcal, sinó en tot cas, a destinar diner públic per un projecte que, en època de recursos escassos, hauria de buscar la manera d'autofinançar-se, deixant que el diner de tots pugui destinar-se a serveis essencials com són l'educació, la salut i l'habitatge.

La crisi econòmica és una oportunitat per valorar tot allò que hem fet malament, i retenir-ho en la memòria per no tornar-hi a caure. És millor assumir els errors, que dissimular-los, perquè al final les conseqüències són pitjors.

La Padània es farà la seva pròpia moneda

2011-12-12T23:30:00.000+01:00

La Lliga Nord dóna per fet la caiguda de l'euro i assegura que crearà la seva pròpia moneda. Ha partit peres amb Berlusconi a qui acusa d'estar junt amb els comunistes, pel fet que hagi donat suport, com els partits de centreesquerra, al govern de Monti. Ara, Umberto Bossi es fa el fort, quan se li ha girat la truita i aquell amb qui va pujar al capdamunt, ha quedat amb les potes enlaire.

Veurem en què queden les seves paraules independentistes, atacant el sud d'Itàlia i renegant del passat. El seguirem de prop per veure què en podem treure de bo, però no crec que sigui un model a seguir. El menyspreu que manifesta és molt proper a pensaments nazis, un nacionalisme perillós que no el voldria per a casa nostra, encara que hi ha alguns elements que també els tenim, però són pura anècdota, encara que no ho sàpiguen.

Nosaltres encara ens refiem que Europa ens salvarà, tot i que no té res a veure amb l'Europa que somiàvem ara fa 30 anys. Tots plegats ho hem fet força malament i ara en paguem les conseqüències. D'aquí a culpar els altres de la nostra desgràcia n'hi ha un bon tros, i és precisament això el que Bossi no sap veure ni vol entendre.

Nosaltres mirem de reüll els britànics i ens sap greu que s'allunyin, perquè ens agradaria ser més forts, tots plegats, no sols. La nostra identitat no es posa en dubte ni es qüestiona perquè ens agradi anar de bracet en el projecte europeu. És per això que no aspirem a retornar a la pesseta, ni a la moneda que poguéssim crear els catalans. Encara creiem que l'euro té recorregut, i desitgem que el futur ens doni la raó.

Iceta no es desenganxa de la mamella

2011-12-11T17:00:00.001+01:00

Del PSC i el seu futur immediat se n'ha de parlar perquè ha de jugar un paper important al nostre país. La seva desinflada ha estat important, però ara cal recuperar l'espai perdut i treballar per un país de progrés, i assegurar un nivell de benestar d'abast general, prioritzant l'esforç per a les persones menys afavorides. És per això que els diaris van plens de la campanya promocional de cinc polítics per presidir el partit a partir del proper cap de setmana.

Segons es desprèn dels diaris, el meu escrit d'unes setmanes enrere, en què afirmava que Ros ho tenia difícil, pel fet de ser de Lleida, lluny de l'àrea metropolitana barcelonina, no anava gens desencaminat, i tot fa pensar que l'alcalde de Terrassa, Pere Navarro, és qui més suport té en aquests moments. Iceta entretant, tot i presentar-se amb la condició de ser l'única llista, no ha decidit retirar-se, i ens farà esperar fins al darrer moment per saber què pensa fer. Com ja he dit altres vegades, Iceta no vol desenganxar-se de la mamella i farà tot el possible i impossible per aconseguir estar a dalt de tot.

L'actitud d'Iceta és la que provoca rebuig de moltes persones cap als polítics de casa nostra. La seva incapacitat de reconèixer el fracàs i retirar-se a temps. Pocs són els polítics que ho han sabut fer, i això és una llàstima. Iceta, que ha estat un dels causants del fracàs recent del PSC, no ho vol admetre i continua lluitant per assegurar-se un lloc i continuar vivint de la política. Mentre quedin polítics com ell, el país no pot anar bé, ni la ciutadania acceptarà i respectarà els polítics.

Per altra banda, si llegim les respostes dels quatre candidats socialistes, a l'enquesta publicada a l'ARA d'avui diumenge, arribes a la conclusió que poques diferències hi ha entre ells i, en el cas del més ben posicionat, Pere Navarro, el canvi no es veu per enlloc, només s'aprecia el canvi de noms, d'alguns noms segurament, però no de mentalitat, per la qual cosa els socialistes de base continuaran estan marginats de la cúpula del partit. És una llàstima, ara que necessitem un PSC fort. C'est la vie!

Una mort inútil?

2011-12-10T22:06:00.001+01:00

Arran dels fets de Montblanc i sense voler fer demagògia ni populisme, em vénen a la memòria les crítiques que s'escolten sobre la inutilitat d'enxampar els delinqüents, que entren a comissaria per una porta i en surten per l'altra. Que es deixen de fer denúncies perquè saben que no serveixen per a res. Que es té tan poca confiança amb la justícia. Ara, però, tenim que un mosso d'esquadra ha mort. Va esforçar-se per atrapar el delinqüent i ha perdut la seva vida. Comentem que els policies no s'hi fan perquè els veuen sortir de la comissaria abans que ells, però ha quedat comprovat que el mosso d'esquadra feia la seva feina, al marge de què pogués passar un cop detingut.

No sé què passarà amb el detingut, si se'l jutjarà per l'acte delictiu, ni si les conseqüències es tindran en compte, fet que no tindria sentit, però que fa molta ràbia per a la família del difunt. La professionalitat dels policies farà que el malaurat succés no tingui conseqüències, i que el mossos d'esquadra continuïn fent la seva feina, però la veu popular tornarà a recriminar que qui delinqueix, ho fa reiteradament i sumant víctimes.

Penso que ens cal una reforma de les lleis, que eviti que els detinguts ho siguin per innombrables vegades. Evitar que la ciutadania desconfiï de la llei i l'ordre, es vegi impotent i insegura. Evitar que l'incívic i el delinqüent se'n surti amb la seva, i que qui acata la llei i es comporta, sigui la víctima indefensa. El mosso d'esquadra de la comissaria de Montblanc, va morir intentant detenir un delinqüent, com moltes altres vegades hauria fet, i segur que també es queixava que feta la feina, el detingut sortia lliure de la comissaria. Malgrat tot, el mosso d'esquadra va donar la vida per exercir el seu deure, amb professionalitat i entrega. El meu respecte i condol per al nostre policia.

Gràcies Ferran

2011-12-09T19:42:00.001+01:00

Aquesta tarda hem acomiadat Ferran Soler, arenyenc d'adopció que ha estimat la vila i ha participat de la seva vida social i cultural fins als darrers dies. Ferran Soler és d'aquelles persones que tothom que té les orelles atentes a la vida ciutadana, l'ha conegut o n'ha sentit a parlar, perquè ha estat una persona activa en diferents àmbits, sempre de manera positiva i aportant el seu gra de sorra a la comunitat.

Políticament, culturalment, empresarialment i socialment, s'ha fet un lloc a la vila, educant amb el seu exemple i les seves ganes d'aprendre i ampliar el seu coneixement. Persona inquieta, que a qualsevol tertúlia, debat o conferència, hi participava amb la seva opinió o les seves preguntes. Una persona que ha deixat petja i que a partir d'avui és part de la història de la nostra vila.

El meu condol a tota la seva família, la seva esposa que és un exemple d'amabilitat, exquisidesa i generositat, i els seus fills, amb alguns dels quals he compartit temps difícils, però engrescadors. La Blanca, a l'Escola de Música, durant deu anys ajudant-la a fer-la crèixer, i ara com a pare d'una seva alumna. En Marc, a l'Ajuntament de la vila, quatre anys plens de dificultats, però amb la il·lusió de posar el nostre gra de sorra.

L'Aula d'Extensió Universitària de la gent gran ha perdut un alumne avantatjat, i un treballador incansable de la seva Junta directiva. La Joventut Seràfica, també en guarden un gran record, i en general tota la vila d'Arenys que avui ha omplert l'església parroquial per donar-li l'últim adéu. Gràcies Ferran.

Salvem l'Euro

2011-12-08T21:41:00.001+01:00

Salvem l'Euro o bé salvem Europa? Sense euro, Europa se'n va en orris? Va ser una bona idea instaurar la moneda única? Què ens beneficia més? Aquestes són unes quantes preguntes que ens fem els que no hi entenem, però que també es fa la gent entesa. No tothom pensa el mateix, ni tothom confia en què Europa surti ben parada d'aquesta situació.

Ho hem llegit en diferents entrevistes, una d'elles a la Contra de la Vanguardia de divendres passat. Hi ha qui creu que el somni europeu s'ha acabat. Aquell somni que teníem molts catalans que patíem l'ofec del franquisme. Aquelles ganes de deslliurar-nos de la dictadura espanyola, per poder nadar en les aigües democràtiques d'Europa. Una Europa que ara es penedeix d'haver-nos deixat entrar a grecs, portuguesos i espanyols.

Aquest cap de setmana Europa discuteix a fons quin podrà ser el nostre futur, i Rajoy ja ha deixat clar que Espanya anirà a totes, per poder estar al davant d'Europa, a la primera divisió. Tremosa ahir deia que sense l'euro, el nostre país ja hauria patit el "corralito". Però l'euro va inflar els preus i el nostre poder adquisitiu va quedar tocat. Molts no ens hem recuperat encara, però no s'ha acabat, sinó que caldrà més sacrificis.

La Gran Bretanya sempre ha considerat que va ser molt bona idea no entrar a la zona euro, a qui culpa de tots els mals i voldria, fins i tot, que desaparegués. Què passaria? Ens ajudaria a millorar l'exportació, però també la producció? aquest és el nostre problema.

Algú parlava dels Estats Units d'Europa, però s'ha vist que hi ha massa protagonisme per part dels diferents estats i que difícilment es podrà aconseguir, i és per això que es critica que s'unifiqués la moneda, quan les polítiques fiscals són tan diferents. Ara es demana unificar criteris, una mica com començar la casa per la teulada. Però som aquí, i no hi ha volta de full, o ho deixem córrer, o bé intentem sortir-nos-en plegats. Jo sóc dels que pensen que hem de tirar endavant amb l'euro. Potser d'aquí a un temps em faran veure que estava equivocat. El que és segur, però, és que ens cal estrènyer més el cinturó, encara que ens faci mal.

PSC i ERC es deixen estimar

2011-12-07T20:05:00.001+01:00

En la negociació dels pressupostos del 2012, CIU parla amb els diferents partits polítics per sondejar qui li facilitarà el camí del pressupost de l'any vinent. Si fins ara ha anat de bracet del PP, ara sembla que PSC i ERC estan gelosos i voldrien fer parella amb CIU. Els dos partits ja han dit que amb el PP no se'n van al llit.

El PP ha assegurat la governabilitat de CIU i reclama una compensació. Aquesta podria passar per entrar al govern, amb algun càrrec de conseller. CIU, però no hi té massa interès, i fins ara ha anat marejant la perdiu, amb un discurs i actitud ambigua que li permetés tenir el PP al seu costat, sense donar-li el que ara li reclama.

ERC que encara no sap on balla, li agradaria que CIU es fixés amb ells i trobessin qualsevol excusa per justificar que ara sí que hi poden pactar. El principal problema és el PP, perquè amb ells no hi hauria cap excusa, però CIU no vol enfadar el PP, perquè creu que a la llarga s'haurà de refiar d'ells. L'experiència amb ERC és prou evident.

I el PSC? doncs el PSC una mica del mateix. Ells encara estan més despistats, sense conèixer qui serà el nou secretari general. Dels quatre candidats ningú vol baixar del burro, encara que en aquests moments tot apunta a que Navarro té més probabilitats que els altres, sense oblidar-nos dels poders ocults d'Iceta per aconseguir allò que vol.

El PP condiciona el pacte a què no s'apugin els impostos, i aquí hi ha, al meu entendre, la clau de l'èxit. La situació del nostre país, com bastant a tot arreu, no permet gaires retallades més, i s'ha de començar a mirar els ingressos. Una aplicació d'impostos directes i progressius en funció de la renda, seria un bon remei per eixugar una mica el dèficit. Serà capaç CIU de posar-ho en pràctica? Si no ho ha fet el govern d'esquerres, ho farà un de dretes? Serà aquesta l'excusa de PSC i ERC?

Artur Mas ho va dir molt clarament: si no hi ha possibilitat de governar, s'haurà de convocar eleccions avançades. Hi ha molt terreny a recórrer, però convé no fer passos en fals. Seria bo que els partits polítics pensessin més en el país, que no pas en la seva quota d'electors. Ara cal anar junts per sortir del pou, i aplicar les polítiques més encertades, siguin de dretes o d'esquerres. Un pas en fals no els ho perdonarem.

Constitu... què?

2011-12-06T19:32:00.001+01:00

Avui celebrem el dia de la Constitució. Sembla serque és com la Bíblia dels cristians, i representa que tots venerem i respectemperquè és el que ens fa forts democràticament. És la mare de totes les lleis.Aquella que no es pot modificar així com així, o sí?

Els espanyols hem d’estar orgullosos de la nostraConstitució i l’hem de respectar i obeir per sobre de qualsevol altra llei oobligació. És la llei que ens fa més grans, o... potser ens escanya? Serà queno som bons espanyols si la Constitució no ens fa girar? Perquè... aquestaConstitució defensa el dret d’autodeterminació dels pobles? No? Llavors a quidefensa?

Es tracta d’una Constitució restrictiva de drets? Siés així, per què l’hem de respectar i lloar? Si no ens fa sentir lliures, notenim cap obligació de creure-hi. Personalment li he hagut de prometre respectei obediència més d’una vegada, però sempre ho he fet per imperatiu legal, perquèno és la Constitució que jo voldria, aquella que ens fa lliures i per tant, mésgrans.

El pitjor de tot és que es tracta d’una Constitucióque hi ha qui la remena al seu gust. Enguany ho han fet PSOE i PP. UnaConstitució manipulable en funció del nombre de vots. És, doncs, la Constitucióde la majoria, però no la de tothom. Si no és la meva, per què me laplantifiquen pels morros?

Avui no he celebrat cap festa, simplement he deixat d’anara treballar, però ho he fet des de casa. A més, varen tenir tanta traça que laseva festa fa anar de corcoll a tot un país, perquè ha provocat que el mes dedesembre sigui inhàbil amb tantes festes. Ni en això es fa respectable.

Ciutadans pel Canvi, final de trajecte

2011-12-05T21:28:00.001+01:00

El dia de Santa Llúcia, el 13 de desembre, Ciutadans pel Canvi ha convocat l'assemblea per a la dissolució de l'entitat. A la darrera convenció del mes de novembre es va prendre aquesta decisió que haurà d'aprovar l'assemblea. Dotze anys d'existència per aconseguir dos objectius: portar Maragall a la presidència de la Generalitat, i canviar la manera de fer política. El primer objectiu es va assolir, amb els resultats que tots coneixem, però el segon continua pendent.

Va ser precisament aquest segon objectiu el que em va animar a formar part de Cpc. No m'agradava la manera de fer política i creia que podíem contribuir a sensibilitzar els polítics que calia canviar l'estil, la manera de fer. La ciutadania demanava transparència i participació. Cada vegada el distanciament de la classe política era més gran, i s'estava governant d'esquena al poble que els havia escollit.

L'actual crisi és culpable de molt, però els partits polítics no han treballat suficientment per aconseguir aquest canvi que la societat demana. El PSC, amb qui es treballava més a prop, encara viu amb problemes per la seva ceguesa i incapacitat pel canvi. Un PSC que va voler prescindir de Cpc i tot el seu missatge, i va caure estrepitosament. El final estava sentenciat, i tampoc l'haguéssim salvat de la derrota, però ho va fer sol, desemparat, i així continua.

La decisió del proper dimarts és l'única sortida que en aquests moments es pot prendre. La reconversió de l'entitat no ha acabat de quallar, i seria bo fer-ne una petita anàlisi. Han estat uns anys en què s'ha intentat redirigir l'entitat, sense aconseguir-ho. L'acte de dimarts l'hem d'entendre com un final de trajecte. Un bon grapat de persones, amb més il·lusió, potser, que no pas encert, hem intentat contribuir a canviar la manera de fer política al nostre país, i ens haurem d'acontentar en ser una referència i un toc d'alarma per a qui no ho té clar, i insisteix a caminar amb els ulls clucs, ignorant els altres, amb un aire d'autosuficiència que l'ha de portar al fracàs.

Es podrà opinar de moltes maneres, però ningú podrà negar que l'intent de Ciutadans pel Canvi era positiu, i de ben segur que algun efecte va tenir i va ajudar a tirar endavant el nostre poble. Voldria pensar que des dels partits polítics i de l'anomenada societat civil, s'intentarà redreçar la manera de fer política, i a veure si entre tots ho fem possible. El futur del nostre poble està en joc.

José Montilla, senador

2011-12-04T23:54:00.001+01:00

Podria parlar de la Cerdanya, perquè hi he tret el cap aquesta tarda, o de la manca de neu que va de bracet amb la crisi, sobretot per als que en viuen, o de com ha canviat el trajecte entre Ripoll i Vic. No té res a veure de com s'hi anava abans. Parlaré, però, de la decisió del president Montilla d'anar al Senat, i dels comentaris que ha suscitat.

No és el primer president autonòmic que després d'exercir com a tal, ha anat al Senat que, per a molts, és una institució inútil, cementiri d'elefants. El fet que ho faci un president de Catalunya sembla que no té la mateixa importància, sinó més. Montilla, a judici d'alguns, va fer un gran pas quan va renunciar de ministre per presentar-se a president del nostre país, i ara ha tirat per terra tot el que se li havia valorat.

Podem discutir si un president té dret a continuar en la política quan deixa de ser president, o s'ha d'acontentar en dirigir el despatx al passeig de Gràcia. O fins i tot, si després de presidir la Generalitat ha de tenir un tracte diferenciat. En què se sustenta? Una persona que dedica uns anys a la política i assumeix responsabilitats de govern, queda marcat per a tota la vida? No pot recuperar la seva intimitat i passar a ser una persona normal com les altres?

Si ens hi fixem una mica, tota la nostra vida es mou amb aquests prejudicis. Posem l'exemple de la nostra feina. Un treballador que ha estat cap de secció, amb personal al seu càrrec, pot, amb el temps, passar a ser un simple treballador? Oi que no ho entendríem? Per què? El senyor Zapatero, un cop s'hagi produït el relleu al capdavant del govern espanyol, passarà a ser un simple militant socialista?

És per això que la crítica que rep Montilla és en dos sentits diferents. Per una banda se'l critica perquè passar de president de la Generalitat a senador espanyol, és per alguns un menyspreu al símbol que representa la presidència de la Generalitat. No hi pot haver res més gran, i per tant, per què es rebaixa d'aquesta manera? per què rebaixa la consideració de president de la Generalitat?

La segona crítica ve d'aquells que consideren que la política no és una professió, sinó un servei a la ciutadania, amb data de caducitat. Per aquests, perpetuar-se en la política és negatiu i és vist com una manera de viure a costa dels altres. Montilla, no vol deixar la política i se'n va al Senat, encara que sap que no serveix per a res, ni farà cap favor a ningú.

Sigui per una qüestió o per l'altra, el que és cert és que Montilla ha rebut moltes crítiques, fins i tot de dins el seu partit. No tothom ho veu bé. A mi, si em permeteu, em molesta pels dos motius exposats. A les comunitats religioses (monges i frares) els superiors ho són per un temps, i després passen a ser simples monges o frares. Són un model d'exemple, que valdria la pena seguir.

Joaquim Cassà i la família Sala, artistes del vidre

2011-12-03T20:29:00.001+01:00

Ahir vaig assistir a la presentació del llibre de Joaquim Cassà, Els Sala, senyors del foc, amb la presència de descendents de la família Sala, que varen fer el lliurament de dues peces de la seva col·lecció de l'art del vidre bufat, a la població d'Arenys que els va veure néixer.

La sala d'actes de la Biblioteca estava plena de gom a gom, i penso que valia la pena. El treball que ha fet Joaquim Cassà és molt interessant i ha permès descobrir uns artistes a qui desconeixíem i que ens fan sentir orgullosos com a poble.

Joaquim Cassà, de 91 anys, es porta sis dies amb el meu pare. Són de la quinta de biberó, la qual cosa ens fa entendre que la seva vida no ha estat fàcil. Ara que patim pel futur dels nostres fills, reconeixem que la nostra vida ha estat una bassa d'oli en comparació a la dels nostres pares, que varen patir i participar en un guerra fratricida.

Joaquim Cassà ha demostrat al llarg de la seva vida, tenir una vitalitat remarcable, i unes ganes enormes d'investigar i descobrir facetes de la nostra història, que aconsegueixen enriquir el nostre patrimoni cultural. L'agraïment manifestat ahir amb l'extraordinària assistència de vilatans, és una clara demostració de l'afecte que sentim per aquest convilatà, que amb humilitat i bonhomia, ha contribuït a fer gran la nostra vila.

L'acte va començar amb una introducció de la sempre admirada Pilar Vélez, que té la virtut de convertir en or tot allò que toca, il·lustrant-nos, una vegada més, amb el seu coneixement de l'art i la seva història. El protagonista, el senyor Joaquim Cassà, va presentar-nos la família Sala, amb rigor, però també amb traces d'humor i fins i tot amb prec al senyor alcalde, que va cloure l'acte, demanant-li el canvi del nom de la plaça Montserrat, en record de la família Sala.

Un oasi entremig del desert de l'angoixa que ens provoca la crisi financera, que tots vàrem saber agrair. La vida continua i els problemes que ens afecten no ens poden impedir d'alimentar-nos culturalment per continuar essent una vila capdavantera en cultura i societat.

El llibre ha estat possible gràcies al suport de l'Ajuntament i del Centre d'Estudis Josep Baralt, que amb aquest acte i inversió, dóna per acabada una etapa fructífera de la seva existència. L'Alcalde, a la cloenda de l'acte va desitjar que es tractés només d'una pausa en el camí, a l'espera que es pugui reemprendre la bona tasca de l'entitat.

El futur del 15-M

2011-12-02T18:22:00.001+01:00

Any rere any ens trobem amb una o més convocatòries electorals, en quèse’ns demana el vot a una opció política a qui confiem que resolgui els moltsproblemes que sorgeixen contínuament. El nostre sistema polític, basat en elspartits, que es presenten amb llistes tancades, provoca que no sempre tothom estrobi còmode a l’hora d’emetre el vot. Els noms els escull la direcció de cadapartit i alguns pensem que no sempre figuren en els primers llocs les personesmés capacitades, sinó les més ben vistes per les cúpules dels partits.

De manera progressiva els resultats electorals ens donen un creixementde l’abstenció, que justifiquem per la desafecció de la ciutadania i la pocacredibilitat dels partits polítics i les persones que els integren. Acostumem apressionar els abstencionistes i exigir-los implicació i responsabilitatdemocràtica. Deixar d’acudir a les urnes és per a molts, sinònimd’irresponsabilitat i insolidaritat.

A mitjan d’octubre s’ha complert sis mesos des que un colla de persones,majoritàriament joves, es manifestessin indignades per la situació política isocial, i es plantessin a les principals places de les poblacions del mónoccidental. El moviment conegut per 15-M, ha plantat cara a la classe políticai a la ciutadania més conformista, reclamant un canvi en la manera de ferpolítica, exigint criteris de justícia social, més participació de tots al’hora de prendre decisions que afecten la majoria, i transparència iseriositat a la classe política.

De cop i volta, persones que teníem col·locades estadísticament a laparcel·la passiva de l’abstencionisme, ens han donat una lliçó als quereligiosament hem anat a votar a cada convocatòria, però amb això donem perclosa la nostra activitat, el nostre compromís. Hem protestat amb sordina, iens hem queixat com a reacció a decisions polítiques que no ens han agradat,però hem acceptat implícitament les decisions preses pels polítics a quilegítimament hem delegat la nostra representativitat cada quatre anys.

Hem exigit un comportament modèlic al moviment 15-M, i una coherènciaabsoluta amb el seu missatge. Els hem exigit molt més que a la classe políticaa qui amb més o menys recança, cada quatre anys els hem renovat la confiança.

Es fa difícil preveure les conseqüències del moviment 15-M, ifàcilment poden quedar obsoletes les paraules i opinions fetes quinze diesabans de ser llegides, però de ben segur que davant les eleccions generals del20N, la lectura del moviment d’indignats i la reflexió que nosaltres podem ferde la situació en què ens trobem, el nostre compromís i decisió política potcanviar respecte a les expectatives anunciades des de fa mesos.

Els catalans arribem al mes de novembre amb dos interrogantstranscendentals. Per una banda hem de decidir com volem continuar la nostrareivindicació dels drets com a poble sobirà, evitant més espoli fiscal iaconseguint més parcel·la sobiranista, i per l’altra decidir qui ens potassegurar un canvi en la manera de fer política, que signifiqui més justíciasocial. Un tercer interrogant, no menys important, seria valorar quinaprioritat tenim davant els dos posicionaments esmentats, de manera que agrupimés persones per aconseguir més força a l’hora de reivindicar el canvi depolítica.

El sistema democràtic no ha variat, i les eleccions generals se’nspresenten amb unes forces polítiques, amb llistes tancades, demanant el mateixde sempre i esperant aconseguir la majoria per governar l’estat. La reacciódels indignats difícilment es traduirà en més participació electoral, i en totcas caldrà valorar la legitimitat dels resultats, si l’abstenció creixdesmesuradament. El que no podrem posar en dubte serà la legalitat delsresultats, i ens haurem d’acontentar amb el govern sortint per a un mínim dequatre anys.

Què podem aprendre del movimentdel 15-M? De què ens pot servir? Si només hi reflexionem nosaltres i la classepolítica en viu al marge, probablement no haurà servit de res. De quina manerapot afectar els polítics? Som moltes les persones indignades, però fins araningú no havia sortit al carrer. Fa molt temps que estem reclamant méstransparència i participació en la vida democràtica, i no hem aconseguit capcanvi ni millora. Hi ha qui confia en aquest moviment del 15-M per fer méspressió i treure’n rèdits, però les opinions que han manifestat polítics delsdos grans partits espanyols no són cap auguri que s’hagi après la lliçó ni quees prengui seriosament el moviment. Titllar-los d’antisistema no és la millormanera d’apropar-se a ells, perquè participin de la reconstrucció democràtica.Una participació que és bàsica per al futur de la nostra societat. La Històriaens ho demostrarà.

Article publicat a l'Ametlla d'Arenys de Mar aquest mes de novembre

López Tena, un diputat que provoca menyspreu

2011-12-01T20:02:00.001+01:00

Aquest senyor no em mereix cap respecte. És així com treballa per la independència de Catalunya? Si el futur de la Catalunya independent ha d'anar de la mà de persones com l'esmentat diputat, que no em moguin!

Sempre he manifestat el meu sentiment independentista, encara que m'hagi causat alguna crítica, sobretot quan vaig estar treballant per al meu poble, amb els meus companys socialistes, però també sempre he dit que hi ha catalans amb qui m'entenc molt menys que amb molts espanyols, i una bona mostra és el senyor López Tena, que sembla que hagi perdut els estreps.

La manca de respecte és intolerable i demostra la poca categoria de qui ho practica. Quan es tracta d'una persona pública, a qui han escollit per representar en una institució pública, el mal és majúscul i em provoca vergonya aliena. Si el senyor López Tena fos honest, hauria de presentar la seva dimissió irrevocable i anar-se'n a casa. La seva credibilitat, si encara en tenia, està per sota terra, i difícilment podrem confiar en la seva paraula i actuacions, a partir d'ara.

L'insult es rebutjable de totes totes, però si es dirigeix cap a un alt càrrec d'una institució del nostre país, com és la presidenta del Parlament català, mereix la reprovació de la pròpia institució, però també de la societat catalana que hi és representada. No hi ha cap tipus de justificació per faltar a l'honor de qui ocupa el segon lloc en rang d'autoritat de Catalunya. Quina Catalunya defensa el senyor López Tena? La Catalunya del treball, el respecte i la cohesió, o bé la Catalunya de les rates de claveguera?

Estic indignat, i el pitjor és que no penso que aquesta sigui la darrera vegada que el diputat utilitzarà la seva posició política, per insultar i menysprear qui no pensa com ell. Amb persones com López Tena no aconseguirem la Catalunya que la majoria de catalans volem. Senyor López Tena, retiris!

El conseller Boi Ruíz, un inconscient?

2011-11-30T18:07:00.001+01:00

Des del primer dia, el conseller de sanitat de la Generalitat s'ha dedicat a posar nerviosa la ciutadania. Hi ha qui pensa que és aficionat als globus sonda, que li agrada analitzar les respostes de la gent als seus discursos, o més aviat titulars. D'altres pensen que és un bocamoll, que diu tot el que sent a dir, i es queda amb la part més sensacionalista, aquella que crida més l'atenció. Finalment hi ha qui el considera un inconscient, que és incapaç de valorar el mal que provoca i la sensació de provisionalitat a tot el que toca, fins i tot, per a la resta del govern.

Les darreres declaracions on apuntava la idea d'exigir una pòlissa d'assegurança privada en funció del nivell de la renda de les persones, ha provocat malestar pel que significaria de pèrdua del sentit universal de la sanitat pública. El portaveu del govern ha sortit a desmentir la possibilitat comentada pel conseller. El que ha quedat clar, però, ha estat que el conseller hi estaria d'acord, encara que aquesta no sigui l'opció del govern.

Tenim, doncs, un conseller que si pogués decidir la política sanitària a seguir, hauria tirat pel dret en més d'una ocasió, i el model sanitari del nostre país no tindria res a veure amb l'actual. No sé si seria un model millor o pitjor, però de ben segur que seria un model de sanitat privada, amb una pèrdua dels drets de la ciutadania, posant en perill el benestar de les classes menys afavorides. Potser seria el típic model d'un partit de dretes, però això, per ara, sembla que a Catalunya no té la majoria suficient.

El conseller Ruíz pot ser un bon professional de la medicina, però no pas un bon polític, perquè no ha entès que no pot destriar la seva persona i professió, de la figura i representativitat d'un conseller, membre del govern de la nació. Segons quins comentaris només es poden interpretar com a resultat d'una inconsciència política que no es mereix estar al capdavant d'una conselleria, i que el president faria molt bé de cessar.

Les retallades a TV3

2011-11-29T20:08:00.001+01:00

Sóc espectador de TV3. A casa hi ha sintonitzat algun o altre canal de la Corporació catalana, i l'excepció és sintonitzar els altres canals, privats o públics. M'agrada TV3 i m'identifico en la seva filosofia, i estic d'acord amb la majoria dels programes que emeten. Dit això, penso que la reacció davant l'anunci de retallades, ha estat exagerada i fins i tot equivocada.

Ningú podrà negar el gran paper que TV3, des de la seva creació, ha realitzar per a la normalització lingüística del català, i la cohesió social i cultural d'un país. Només els enemics de la nostra nació en poden dir pestes, perquè només l'enveja i el menyspreu ho podria justificar. Però no tot s'ha fet bé a TV3. L'interès i il·lusió per crear una televisió potent i líder a casa nostra, tenint en compte la gran competència que té, sobretot arran de l'entrada en funcionament de la televisió privada, pot haver causat passes en fals i errònies que, ara en temps de vaques flaques, en patim les conseqüències.

L'excés de plantilla, sumat a l'alt nivell d'externalització de treballs a productores privades, fa que es tinguin pocs arguments per defensar el seu encert, i s'hagi de buscar la manera d'aprimar la despesa de capítol I (sous i salaris), per fer viable el projecte en temps de retallades.

No sé si TV3 ha de tenir sis canals o bé amb quatre ja en té prou. Sí que és cert que en un moment en què es retallen prestacions essencials i bàsiques, com són les sanitàries, té una clara justificació que també es busqui reduir despeses a la Corporació. Tant a Sanitat com a TV3, les retallades s'han de raonar i limitar-les al màxim possible, sense afectar els drets fonamentals de la persona, però ajustant tot allò que sigui ajustable i que ha crescut desmesuradament.

L'obsessió és un error en el qual caiem fàcilment. Aquests dies he llegit crítiques contra les retallades a TV3, que m'han semblat forassenyades i tretes a fora de context. La possible reducció de plantilla és un problema, però també ho és anar malgastant diners públics de què no es disposa, augmentant el dèficit que posa en perill el futur del nostre país.

Hi ha qui viu de les subvencions

2011-11-28T19:30:00.001+01:00

Arran de la convocatòria de subvencions de l'Ajuntament d'Arenys he pensat que podríem fer una petita reflexió i prendre consciència de què significa que una entitat, sense ànim de lucre, rebi una subvenció d'una institució pública, que juga amb els diners de tots.

En primer lloc hauríem de partir de que no totes les associacions i entitats són iguals, i per tant la seva definició d'objectius i raó de ser, pot condicionar la legitimitat de rebre subvenció d'un ens públic. Quan s'atorga una subvenció a una entitat, què s'està fent? s'està lliurant diner públic a unes persones que s'han constituït en entitat i persegueixen uns objectius determinats. Són aquests objectius beneficiosos per al conjunt de la societat? Té sentit que l'administració pública els hi atorgui els diners?

Estem parlant d'una entitat que supleix l'administració en la realització d'unes activitats interessants per a la comunitat, o bé estem parlant d'una colla d'amics que es troba per fer una activitat? Tenen ambdues associacions el mateix dret a rebre diner públic?

I què hi posen de la butxaca? perquè ens trobem amb associacions que només viuen de la subvenció. S'ha de subvencionar per al total de la despesa?

En temps de vaques grasses, ens hem acostumat, o jo diria, hem viciat les entitats, o moltes d'elles, que han arribat a creure's que la seva actuació requereix la subvenció del 100% Podem prescindir de la seva activitat? Sí, ja sé que tot fa que la vida sigui més alegre, però... podem prescindir de la seva activitat? si no la fa l'entitat, caldrà que l'administració la faci?

Si ens hi fixem, han sortit alguns criteris a tenir en compte a l'hora d'atorgar subvencions. Sobretot ara que el diner escasseja i molts ajuntaments fan aigua. L'administració, i els polítics que gestionen el bé públic, han de fer molta pedagogia perquè les entitats entenguin que no es pot viure del diner públic. Tot té un cost, i l'activitat pròpia, també. El tema queda obert, però la línia és ben clara.

Els resultats electorals tenen una raó de ser

2011-11-27T20:16:00.001+01:00

Arran de la reflexió que fa Iu Forn, en el seuarticle de l’ARA, voldria insistir en el tema que vaig apuntar temps enrere, enrelació als resultats electorals i les valoracions que es fan massa a lalleugera. Iu Forn parla dels que dubten de l’encert o no d’haver votat unpartit com el PP, i jo em refereixo als votants de Plataforma per Catalunya.

Recordo que durant la campanya de les eleccionsmunicipals passades, i sobretot després de conèixer els resultats i comprovarque PxC havia entrat a una bona colla d’ajuntaments, hi va haver molt d’enrenoui fins i tot manifestacions i pancartes negant el dret de PxC de formar partdels consistoris respectius.

Aquesta no és la reacció lògica, la que ha de ser.Podem estar empipats i molestos perquè un partit amb les consignes de PxCobtingui suficients vots per tenir representació a l’ajuntament, però ensequivoquem si ataquem els escollits i fins i tot qui els ha votat. Si hansortit escollits és perquè alguna cosa falla. Alguna cosa hem estat fentmalament.

Si a la nostra societat hi ha actituds queconsiderem racistes, hem de comprovar quins són els motius. Què tenim descuidati què provoca el malestar i una fractura social. Es tracta d’unaresponsabilitat dels poders polítics que exerceixen, però també de tota lasocietat de la qual formem part.

Probablement ens hem dedicat més a ensenyar lescoses amables i ens hem oblidat d’analitzar i treballar la convivència. Siaquesta ocasiona problemes, els hem d’afrontar i, entre tots, procurarresoldre. Hem de ser capaços de posar-nos a la pell dels altres i deixar de fervaloracions genèriques, tant si són positives com no. Oi que viure en parellano és fàcil? Compartir habitatge, barri i ciutat, tampoc ho és. Cal l’esforç detots, i els governs locals han de treballar la prevenció del conflicte isaber-lo resoldre de manera contundent.

El Centre d'Estudis Josep Baralt és història

2011-11-26T20:32:00.001+01:00

Aquesta tarda he assistit a la darrera Assemblea de socis del Centre d'Estudis Josep Baralt. Dic la darrera perquè en un dels punts de l'ordre del dia hi havia la dissolució de l'entitat. De fet l'anterior assemblea va ser l'any 2005, tot i que durant aquests sis anys, o millor dit, fins al 2010, s'han continuat fent activitats i editant la revista Salobre, amb molt bona resposta. Avui, però, els impulsors i ànimes de l'entitat han tirat la tovallola després que no trobessin relleu al capdavant del Centre.

No cal dir que és una llàstima que una entitat com aquesta abandoni l'activitat, perquè sense ser molt abundant, la qualitat era el segell i garantia. El seu darrer acte programat va ser la conferència a càrrec de Josep Maria Fradera, catedràtic d'Història Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra, "La pàtria dels catalans", el 24 d'abril de 2010. El proper i darrer acte serà divendres vinent, amb la presentació del llibre de Joaquim Cassà, "Els Sala, senyors del foc. Vidriers arenyencs a cavall de dos segles".

Segur que hi ha molts motius i causes per què l'entitat plegui. No és fàcil mantenir-se al capdavant d'un projecte, vint anys o més, amb l'única recompensa de la resposta de la gent. Una resposta que cada vegada ha estat més puntual, sense haver aconseguit créixer en socis i col·laboradors. Ens comentaven que ni els articulistes de la revista Salobre es volien fer socis. Tampoc havien aconseguit la suficient col·laboració de l'Arxiu municipal, i la possibilitat d'un relleu a la Junta era una quimera.

No recordo els anys que fa que en sóc soci, però sempre he considerat el Centre com un projecte interessant per Arenys. Potenciar la recerca i la publicació dels seus estudis, és un component cultural que defineix una vila i que no s'hauria de perdre. L'Ajuntament d'Arenys, per boca de la regidora de Cultura s'ha compromès a continuar publicant la revista Salobre, però m'agradaria que també des de l'Arxiu municipal es potenciés la difusió d'estudis i treballs de recerca dels arenyencs i arenyenques. Que el comiat del Centre d'estudis no sigui un punt i final a aquesta parcel·la de la cultura local.

Permeteu-me que públicament manifesti el meu agraïment a totes les persones que durant aquests anys han fet possible la realitat del Centre d'Estudis Josep Baralt. Que tinguin per segur que la seva tasca ha estat molt positiva, i que ens ha enriquit culturalment a tots. Gràcies per la feina ben feta.

El poder de seducció de Miquel Iceta

2011-11-25T20:27:00.001+01:00

Un cop passades les eleccions, als diferents partits se'ls ha girat feina. He vist que Carretero ja torna a marejar la perdiu i no em vindria res de nou que el pacte ERC-Rcat tingués els dies comptats. L'exconseller és com el cul d'en Jaumet, i quan no pot fer la seva, marxa. De moment sempre ha anat així.

CIU ha posat el llistó molt alt i ha presentat tot el conjunt de reformes i actuacions per reduir el dèficit, algunes de les quals fan mal a la butxaca i ja han obtingut resposta per part dels sindicats. El PPC ja està preparant la seva entrada al govern de l'ajuntament de Barcelona, i potser en algun altre, i també al govern de la Generalitat. L'èxit aconseguit a nivell d'Espanya els dóna ales.

El PSC, que ja tenia programat el seu congrés, està ultimant els detalls per aconseguir reunir un bon equip de persones que els faci sortir del clot on varen caure ara fa un any, i que encara s'hi han enfangat més. Tothom veu necessària la seva renovació, encara que hi ha discrepàncies en com s'ha de fer.

Miquel Iceta va prometre que després de les eleccions de diumenge passat, informaria de quines eren les seves intencions, i ahir ho va deixar clar, o no? A ningú va sorprendre la voluntat de presentar-se per a secretari general del partit, però sí amb el desvergonyiment amb què ho va fer. Iceta coneix el seu poder de seducció, i és conscient que fins ara l'ha utilitzat amb èxit. Ahir va anunciar que es presentaria si s'aconseguia una llista única, o sigui si es retiraven tots els seus possibles competidors. Més clar l'aigua: desistiu de presentar-vos, que ja seré jo!

Estic convençut que el PSC compta amb militants molt vàlids per liderar un nou projecte, i també crec en la necessitat d'impulsar un nou projecte, amb gent nova, amb l'experiència que tenen d'estar dins el partit durant uns anys, encara que a segona fila. La vella guàrdia del PSC ha de cedir el pas als més joves, perquè el partit necessita la renovació, i perquè els que han conduit el partit fins ara, han fracassat estrepitosament.

La supèrbia d'alguns és tan accentuada que són incapaços d'adonar-se que el seu temps polític ha finit, i que no cal que es passin tota la vida fent de polítics, sobretot quan l'experiència els ha portat al fons del pou. Però el PSC sembla que no vulgui aprendre dels errors, i avui ja ens anunciaven que Montilla seria nou senador en representació del Parlament català.

Tant de bo que el poder de seducció de Miquel Iceta s'evapori, i el congrés del partit elegeixi una candidatura de renovació per portar el PSC on es mereix dins el món polític català.

La manca de respecte del PP

2011-11-24T20:11:00.001+01:00

Em sap greu haver de donar la raó a aquells que tot el dia carreguen contra els polítics. No estic d'acord en que tots siguin iguals i els puguem posar en el mateix sac, però hi ha evidències que no saps com dissimular, i acabes acceptant que els crítics compulsius tenen bona part de raó.

El Partit Popular, en veu del candidat per la circumscripció de Barcelona, acaba d'ofendre els seus votants, en particular, i a tots els catalans en general. L'ofensa més gran és l'engany, i la demagògia política. No cal que passin dos anys, sinó que amb dos o tres dies ja es descobreix la falsedat dels missatges i actituds polítiques, deixant els ciutadans com una colla de babaus que tot s'ho empassen.

El Partit Popular es va posar del costat de CIU i del president català, exigint al govern socialista de Madrid, el pagament avançat del fons de competitivitat. Fins i tot varen arribar a votar una moció de CIU, al Congrés de Diputats, demanant el traspàs del fons a la Generalitat. Una posició que varen defensar durant la campanya electoral, i que utilitzaren per atacar al PSOE. Doncs ara, tres dies després de les eleccions el senyor Jorge Fernández afirma que no està per bromes, i que això d'avançar els diners del fons, res de res.

No discutiré la idoneïtat d'aquest avançament, ni la legitimitat de no fer-ho. Em limito a denunciar la manca de respecte vers la ciutadania, a qui s'enganya amb total impunitat. Aquí caldria canviar les lleis, i castigar qui enganya de manera flagrant. Una cosa és equivocar-se i l'altra obrar de mala fe.

Del senyor Jorge Fernández no en tenia res a dir. Em semblava un polític honest, que defensava els seus plantejaments ideològics, i era respectuós i molt més tolerant que altres personatges del seu mateix partit polític. Ara, però, amb aquesta sortida d'estudi, tot el meu respecte i reconeixement se'n va en orris, i el col·loco al piló de mals polítics, que provoquen la desafecció i el menyspreu de la societat vers les persones que es dediquen a la política. El seu germà, regidor a l'ajuntament de Barcelona, avui ja es veia futur regidor de govern de la capital catalana, i veia com a cosa de poc temps, d'entrar al govern de la Generalitat. Potser acabarà d'aquesta manera, però avui el seu germà m'ha demostrat poca categoria política i un menyspreu a totes les persones que encara confiem amb els polítics, perquè facin avançar el nostre país.

L'Alternativa de Jesús, a Arenys

2011-11-23T20:58:00.001+01:00

Mentre m'acostava a la sala d'actes del col·legi La Presentació, intentava recordar la darrera vegada que havia sortit al carrer per assistir a algun acte. Pensava que tenia mèrit el rector, que el diumenge em va convidar a la conferència del teòleg José Antonio Pagola, doncs havia aconseguit treure'm de casa.

El teatre del col·legi feia goig de veure. Un dimarts al vespre del mes de novembre, força ventós, després d'uns dies de pluja intensa, no convidava massa a sortir pels carrers d'Arenys, però l'oportunitat s'ho valia. Es tractava d'aprofitar la seva estada a Arenys, per escoltar les seves paraules. El títol de la xerrada: L'alternativa de Jesús.

El públic assistent, majoritàriament gent gran, però amb alguns joves. La comunitat dels caputxins i representants de diferents ordres religioses, acabaven d'omplir la sala. Molta atenció a les paraules del conferenciant i lleugers somriures quan intuíem allò que volíem sentir: una crítica a la jerarquia eclesiàstica.

Pagola, un estudiós de Jesús, ens el presentava com la gran figura que no pretenia crear cap religió, sinó que venia amb un projecte innovador. Convivia amb els pobres, amb els indigents i prostitutes, a qui venia a perdonar i no pas a jutjar. No es feia amb els grans sacerdots ni els rics, sinó amb aquells que necessitaven compassió.

Pagola ens demanava humanitzar el nostre entorn, a la família, a la feina, al lleure. No jutjar, per això donava entendre que la jerarquia eclesiàstica encara no ho havia entès. Ens va recordar que la crisi que estem patint encara durarà uns quants anys, amb famílies en situació molt precària. Seguint l'exemple de Jesús, ens animava a organitzar la nostra vida cap a les persones més pobres, amb menys recursos, amb més dificultats per sobreviure. S'escandalitzava veient què estava fent la nostra societat occidental.

No cal dir que el públic assistent va agrair les paraules del conferenciant, i es felicitava per haver assistit a la trobada. Tots, per dintre, segur que en algun moment o altre ens havia vingut al cap monsenyor Rouco Varela, o fins i tot algun bisbe més pròxim. La comunitat de base, sovint necessita reconfortar-se escoltant alguna persona amb criteri i crític cap als que marquen el camí de l'església institució, però Pagola ens descrivia el "number one" de la nostra història. La paraula de Jesús era escoltada pels més humils, els que tenen assegurat el regne de Déu.

Mas s’avança a Rajoy

2011-11-22T19:11:00.001+01:00

Des de feia dies comentàvem que a partir del 21 de novembre ens caurien a sobre noves retallades, per ajudar a rebaixar el deute. Bé, no ha estat el 21, sinó el 22 de novembre, dos dies després de les eleccions, i no des de Madrid, sinó des del govern català, que s'ha anunciat un pla d'actuacions per reduir el dèficit que passa per rebaixar novament el sou dels salaris i incrementar algunes taxes, com les universitàries, l'aigua o els carburants.

La Generalitat no pot avançar gaire més en la reducció de despeses als camps social, sanitari i educatiu, i ha de recórrer a augmentar els ingressos i reduir despeses als sous del personal públic. Totes les mesures que el president ha anunciat avui, estan dins de la lògica, encara que a alguns ens pugui afectar la butxaca. El nostre tarannà i nivell de vida, ha estat, de manera global, per sobre de les nostres possibilitats, i ara ho estem pagant.

El problema que passa en aquests casos, és que a vegades paguen justos per pecadors, i al nostre país encara hi ha una gran assignatura pendent, que és eliminar el frau fiscal i aconseguir que tothom pagui d'acord amb les seves possibilitats. Un sistema impositiu que gravi a qui més té, vigilant que ningú es passi de llest. Actualment qui té les de rebre és qui cobra la nòmina mensual, perquè no té manera de dissimular els ingressos, encara que, amb cinc milions d'aturats, qui realment ho té fotut és qui no pot declarar cap ingrés, si no és el de subsistència.

Caldrà esperar les decisions del futur president del govern espanyol, que després d'una campanya electoral i d'haver aconseguit guanyar-la, encara és hora que ens expliqui què pensa fer. El president Mas ja ha avançat que en funció de les decisions de Madrid, variarà la seva proposta, per evitar carregar dues vegades per un mateix concepte.

Tenim crisi per estona, i encara veurem més canvis i mesures correctores, que no són bones per a ningú, individualment parlant, però que el país necessita suportar, per continuar vius.

La cara dura d'alguns polítics

2011-11-21T20:06:00.001+01:00

Avui és el dia de llegir totes les valoracions que fan els protagonistes d'ahir. Els polítics que han guanyat i els que han perdut. És el dia d'adonar-se de qui és un barrut o cregut, i qui és honest i sap reconèixer les pròpies misèries. Entenc que a ICV estiguin contents per haver triplicat el nombre de representants al Congrés. Ja sé que passar d'1 a 3 no és res de l'altre món, quan el grup majoritari té 186 diputats, o el gran perdedor s'ha quedat amb 110, però cadascú posa el llistó on creu convenient i s'anima per pair millor les penes.

També ERC s'ha felicitat pel resultat. Per fer-ho parteixen de la possibilitat de quedar fora del Congrés. Si això ho pensés CIU, ara haurien d'estar immensament contents, però CIU parteix dels 10 diputats que tenia, i ERC hauria de fer el mateix, amb els seus 3 diputats. ERC ha perdut vots, i ha aconseguit, amb penes i treballs aguantar els mateixos diputats. Potser no recorden que anys enrere n'eren uns quants més. Sí, quan els liderava algú que han fet fora, com acostuma a fer aquest partit. El que em treu de polleguera és que ara surti el seu secretari general i vulgui donar lliçons a CIU. Pujol li contestaria: Però qui s'han cregut que són aquests!

Tot plegat una falta de respecte a la ciutadania. Quan els resultats no ens agraden, menystenim la decisió dels electors, i creiem que s'han equivocat. Potser caldria reflexionar a fons i s'adonarien que aconseguir la independència de Catalunya amb 3 diputats no és la cosa més fàcil, i encara menys si s'ataca a qui ha guanyat les eleccions i té la màxima representació del país al Congrés de Madrid. I si no hi creuen... haver fet com la CUP!

Falta humilitat i bons polítics. Estem travessant el desert, en busca de temps millors i persones capaces d'adreçar el camí que se'ns ha fet costerut. El PSC ho ha entès i s'ha de posar a treballar de valent. Catalunya necessita un partit socialista fort, amb les idees clares i que defensi una política d'esquerres, catalana i oberta al món. El PSC és l'únic partit que ho pot aconseguir, però necessita fer molts canvis interns, de persones, però també d'estratègia. Ha d'analitzar a fons quins són els objectius a què vol arribar i la seva relació amb Espanya. Cal un nou lideratge i jubilar els que fins ara han conduit el partit. No pot ser que polítics com Iceta, que han fracassat estrepitosament, pretenguin continuar al capdavant del partit. Hi ha més gent a dins per renéixer i aconseguir col·locar el PSC al lloc que es mereix i que Catalunya necessita.

La ciutadania, després de votar i observar els resultats, ens agradaria veure com els nostres polítics es posen a treballar per aconseguir tot allò que els hem demanat i que ens han promès durant la campanya. Volem un pacte fiscal pel simple fet que estem farts d'injustícia fiscal. Volem decidir el nostre futur i l'hem de poder treballar entre tots. Si arribem a la conclusió que és la independència, doncs endavant, i si ens serveix una altra fórmula, també l'acceptarem. El poble és sobirà, però necessita dels polítics escaients, i no rebutjar ningú. Tots som necessaris i ningú és més bo que l'altre. Ens queda molt per aprendre!

CIU també és la primera força a Catalunya

2011-11-20T22:01:00.001+01:00

Aquesta nit toca mirar les dades de l'escrutini de les eleccions generals, i fer alguna primera valoració amb el risc de no tenir-ho prou pensat ni ponderat. Ha passat el temps en què tothom guanyava i sobretot hi ha una força política que està acumulant pèrdues significatives des de fa un parell d'anys. Malgrat tot, segur que escoltarem declaracions de partits que buscaran qualsevol excusa per afirmar que han guanyat. El problema rau en què per liderar un projecte, cal ser una bona colla, i no quatre arreplegats que, a més, es dediquen a criticar els possibles companys de lluita.

Si es confirmen les dades de què disposo en aquests moments (escrutini del 78%), la victòria de CIU a Catalunya és el fet més remarcable de la nit, en clau catalana, junt amb la davallada del PSC. També és important fer constar el creixement d'ICV, que triplica la seva representació a Madrid, encara que estiguem parlant de 3 escons.

Convergència i Unió s'ha refet totalment de la seva època desèrtica, en què va perdre el govern de la Generalitat, i ha aconseguit guanyar a totes les darreres eleccions, esdevenint la primera força de Catalunya. CIU, a qui, després de perdre el govern de la Generalitat, molts avançaven la seva desaparició, ha treballat fortament i ha assolit el lideratge polític català.

El paper que podran fer els diputats catalans a Madrid és una incògnita, sobretot davant una força amb poder absolut al Congrés, i suposo que també al Senat. Potser serà la manera que es posin d'acord i els 47 vagin de la mà defensant els nostres interessos, o si més no els 36 (un cop restats els 11 del PPC). Si no ho han sabut fins ara, però, em costa creure que ara ho faran.

A Arenys de Mar, la primera força ha estat CIU que ha doblat en percentatge els resultats del PSC. Cal recordar que a les anteriors eleccions generals, el PSC va guanyar amb 12 punts per sobre de CIU, la qual cosa significa que la davallada ha estat estrepitosa i que qui s'ha endut la victòria de manera contundent ha estat Convergència i Unió.

I podríem parlar del resultat a Espanya. Només Catalunya i el País Basc aconsegueixen treure el PP del primer lloc. Espanya ha donat la majoria absoluta al PP i s'adonarà, si vol, que Catalunya i el País Basc sí són comunitats autònomes en tots els sentits, sí són dues nacions diferenciades d'Espanya.

Aprenent a jugar i a conviure

2011-11-19T21:08:00.001+01:00

Avui han jugat el setè partit de la lliga, que està resultant molt entretinguda, i també amb bons resultats. Un partit empatat i un de perdut, els dóna setze punts i els col·loca al tercer lloc de la classificació. L'Ignasi, per segona jornada consecutiva, ha marcat dos gols. No cal dir que els pares n'estem molt orgullosos, i ell està content que no s'hi veu.

La formació dels joves passa per l'escola, però també pel lleure, i en el cas de l'Ignasi, pel futbol. El que demanem els pares és que els ensenyin a jugar, però sobretot a conviure, a participar, a treballar en equip. A respectar-se i estimar-se, i aconseguir un bon ambient. Els resultats compten, però sempre per sota de l'actitud i l'educació. Qui no ho veu així, és sobrer.

Al llarg de tots aquests anys, l'Ignasi ha tingut bons preparadors, que han prioritzat l'educació i formació integral dels jugadors, als resultats i efectivitat en el futbol. Només això justifica l'esforç que significa seguir una temporada rere l'altra. Veure que el teu fill està content, i que a part de millorar esportivament, també creix personalment.

Sempre penso en la importància del que sembres. A vegades som inconscients, però la feina ben feta t'acaba recompensant. Tot el que puguin aprendre els servirà per demà, i les amistats que conreen són el coixí que moltes persones enyoren quan es troben en situacions complicades.

Cal agrair el club de futbol Arenys la seva feina formadora i desitjar-li sort en alguns dels reptes que té, el més urgent i complicat és reconstruir les grades, que s'han esllavissat amb les pluges d'aquests dies. Es tracta d'una obra complexa i costosa. Al final haurà estat l'excusa per aconseguir unes grades que no alarmin els visitants. La llàstima si s'ha de fer a mitja lliga i obliga tancar el camp unes setmanes.

Pugna entre periodistes i la Junta Electoral

2011-11-18T20:26:00.001+01:00

La notícia del dia, a l'entorn de la campanya electoral, és la suspensió del debat previst a 8tv, amb els cinc caps de llistes per Barcelona a les eleccions generals de diumenge. Una decisió presa per la cadena de televisió, davant la resolució, per part de la Junta Electoral Provincial, del recurs del PSC perquè pogués participar en el debat el número 2 de la seva llista, i no es deixés la cadira buida, tal com pensava fer el presentador i director del programa, en Josep Cuní, al no assistir-hi Carmen Chacón.

Sembla ser que Cuní també ha rebut alguna pressió d'algun cap de llista, de negar-se a participar en el debat si es feia amb el número dos del PSC. Sigui com sigui, la polèmica està en marxa i tothom hi pot dir la seva, contra la decisió de 8tv, contra la resolució de la Junta Electoral, o bé contra la decisió del PSC de no enviar-hi Carmen Chacón.

No és aquesta l'única desavinença entre els periodistes i la Junta Electoral, sinó que des de fa moltes eleccions, els primers es queixen de la Junta que els condicioni la durada de la informació de cada formació política, posant per davant la proporcionalitat dels resultats electorals, a l'interès que pugui despertar la notícia.

És legítim aquest control de la Junta Electoral sobre els debats televisius i la crònica informativa? Què passaria si no es realitzés el control? Quins criteris es farien servir? No hi ha dubte que la Junta Electoral persegueix l'objectivitat del periodisme, i entén que sense el seu control, l'actuació seria subjectiva i perjudicial per alguna formació política.

Puc entendre aquest perill, però tot plegat dóna la impressió que a la ciutadania se'ns sobreprotegeix massa, i mai podrem arribar a ser adults, si més no políticament. Aquests dies tampoc miro els programes televisius de cadenes privades clarament interessades, però m'imagino que no han canviat el tarannà, i per tant continuen parcials, i a més injustos. La nostra capacitat de diferenciar la notícia de la propaganda és el que ens fa adults i quant més adults menys necessitem la tutela de la Junta Electoral.

Per què no fem la prova? Que ens deixin una convocatòria electoral sense aquest control exhaustiu de la Junta Electoral. Després podrem valorar la idoneïtat del seu treball i la professionalitat dels periodistes.

Rahola i "La Noria"

2011-11-17T20:04:00.001+01:00

Aquesta vegada discrepo totalment de la Pilar Rahola, en el seu article d'avui a La Vanguardia. No és que la seva opinió en els altres articles coincideixi amb la meva, però la puc entendre. En aquesta ocasió penso que està equivocada i que la denúncia sobre un mal ús de la televisió, és bo per ajudar a sanejar un mitjà que entre tots hem anat empastifant.

Ja sé que a la Pilar Rahola li agrada participar en aquests programes brossa, i que s'ho passa molt bé discutint d'una manera que gairebé no s'entén què diuen, escridassant-se i dient-se el nom del porc, però per mi aquests programes, encara que tinguin rècords d'audiència, formen part del pou de brutícia que ens corromp i ens fa perdre els valors més bàsics de convivència i cohesió social.

No podem confondre prohibir l'emissió d'un programa amb animar les empreses a que no publicitin els seus productes amb connivència amb aquests programes. Una cosa és prohibir i l'altra promoure o potenciar-ho econòmicament. És per això que considero bona la resposta dels anunciants.

La senyora Rahola és molt crítica amb Internet, i penso que tan equivocat és veure-hi tots els mals, com pretendre creure que Internet és una meravella sense servituds ni mals usos. La manera de comunicar-nos actualment, no és la mateixa que el segle passat, ni de fa cinc-cents anys. No és ni millor ni pitjor, sinó que és el que és, i la bondat o maldat està en el seu ús.

Personalment celebraria que les persones fóssim contràries a perdre el temps observant com quatre o cinc personatges s'estiren del monyo, s'insulten i són incapaços d'escoltar i aportar alguna cosa en positiu. També m'agradaria que no utilitzéssim la televisió per recrear-nos en la violència, la injustícia i la grolleria. La senyora Rahola defensarà la seva opinió i declaracions amb arguments creïbles, però aquesta dèria per assistir en aquests programes televisius, tipus La Noria, no li fa cap bé, encara que li pugui reportar diners.

Intoxicar la campanya electoral

2011-11-16T22:09:00.001+01:00

Ho hem sentit a dir. Hi ha persones o partits polítics que es dediquen a intoxicar la campanya electoral. Per què ho diuen? perquè algú es dedica a treure els drapets al sol. I això està mal vist? Creieu que és il·lícit? o poc ètic?

Les persones, i els polítics ho són, viuen i actuen, i deixen petjada. Es pot viure amb coherència o bé actuar segons bufa el vent. Si pretens tenir credibilitat, els teus actes han de tenir sentit, la qual cosa no vol dir que al llarg del temps no puguis canviar, perquè vivim en un entorn que ens afecta i que al mateix temps afectem, però una cosa és l'evolució de la manera de fer i l'altra la incongruència, les contradiccions.

És bo que la campanya electoral que puguin fer els partits, es basi en projectes i promeses viables, en positiu, i no tant en espantar l'electorat davant el perill que guanyi l'adversari. Això no treu, però, la legitimitat de recordar als electors què ha fet el seu adversari, quina manera de pensar té, quines lleis poden derogar-se o aprovar-se. Si tot això ho considerem intoxicació, estem equivocats.

La intoxicació sorgeix en el moment que es menteix deliberadament per ensorrar l'adversari polític. Quan es fan afirmacions inexactes o falses que poden perjudicar el contrincant. Si jo afirmo que amb el PP amb majoria absoluta perilla la progressivitat del sistema impositiu, no estic intoxicant, sinó que exposo un fet constatable dels partits de la dreta. El que passa és que estaria amagant que el govern socialista espanyol tampoc ha destacat per aplicar progressivitat impositiva, sinó que en aquests anys de govern socialista s'ha incrementat l'IVA i s'ha renunciat a incrementar l'IRPF per a les classes més altes, en un moment que calien més ingressos. Jo no hauré intoxicat, i en tot cas es tractarà que el PP es defensi amb l'evidència que acabo d'esmentar.

La ignorància dels votants

2011-11-15T17:37:00.001+01:00

Salvador Cardús, en el seu article al diari ARA, parlava de "la incultura política del ciutadà" i especificava, "no només en els estrats socials més modestos", i ho argumentava amb exemples. Al mateix diari, el columnista Iu Forn reproduïa, amb sorna, el programa (concret) de Mariano Rajoy, amb els arguments (inexistents) que l'avalaven per treure'ns de la crisi. Rajoy ha dit que el dia 21 de novembre la prima de risc baixarà, però, com es comenta a l'editorial de l'ARA, els inversors ja donen per feta la victòria del PP, i en canvi la prima de risc ha continuat pujant.

Jo sí que he llegit algunes de les promeses de Rajoy, com ara la reducció dels impostos i l'augment de les pensions. Unes promeses que són molt agradables d'escoltar. Qui no s'anima a votar un partit polític que es compromet a abaixar els impostos i a augmentar les pensions? Es tracta però de dues mesures que sumades produeixen un increment del deute, i això és precisament el que no ens podem permetre. Llavors jo em pregunto: a qui vol enganyar?

La resposta és molt clara: la ciutadania que el votarà. Perquè som tots plegats uns ignorants de la política econòmica, i ens deixem enredar pel primer que es posa a davant nostre. Què passarà amb l'arribada de Rajoy al govern espanyol? doncs a part d'escanyar-nos més als catalans, políticament però també econòmicament, si vol mantenir-se ferm en no augmentar els impostos, haurà de fer retallades per eixugar el dèficit. No podrà incrementar les pensions, o haurà de reduir despesa social.

Ja fa massa temps que ho estic dient en aquest bloc, però haurem de repetir-ho una i mil vegades més: la solució passa per augmentar els impostos. L'estat necessita ingressos si vol eixugar definitivament el deute.

Per cert, ja que parlem de propaganda electoral, deixeu-me que recomani a ERC que amagui una setmana el seu secretari general, que no el deixi parlar durant uns dies, per estalviar-los un desencís més gran. Lo seu ja no és parlar a ignorants, sinó a babaus.

Tecnocràcia versus Democràcia

2011-11-14T19:46:00.001+01:00

Arran de la situació de la crisi i les dimissions dels primers ministres grec i italià, ha aparegut la discussió sobre la idoneïtat del relleu a canvi d'uns tecnòcrates. Hi ha qui diu que la decisió presa és un cop baix al sistema democràtic, perquè substitueix uns polítics que el poble ha votat, per unes persones escollides a dit. El compromís que s'estableix entre els governants i els governats, en un relleu com el que ha succeït als dos països, desapareix i per tant no hi ha cap obligació que els comprometi amb la ciutadania.

És cert que la situació europea actual, des del punt financer, és dramàtica, però si ens carreguem el sistema democràtic, podem posar en perill el nostre futur. El sistema democràtic occidental es basa en el principi de la representativitat política a l'hora de prendre decisions que ens afecten a tots. De manera periòdica, els ciutadans acudeixen a les urnes per escollir les persones que han de conduir el país, i ho fan en funció d'un programa i una ideologia, que sintonitza amb l'elector.

La incapacitat dels governs grec i italià, de fer sortir el seu país de la crisi profunda, ha provocat un canvi, al marge del procés electoral, l'únic acte en què l'elector hi pot dir la seva. Els defensors de l'alternativa, poden justificar-ho amb la interdependència que existeix entre els països europeus, i per tant, la repercussió que té sobre els altres països, una mala gestió econòmica d'un govern nacional.

De ben segur que s'han fet malament les coses, i algú s'ha passat de llest. Ara cal tapar els forats que s'han detectat, per intentar surar. Quan arribi la calma caldrà rectificar i, de ben segur, replantejar la unió europea, amb una política fiscal comú, que permeti regular l'especulació que ara resultat gairebé letal.

Confiarem amb els primers ministres a dit, amb l'esperança que la seva tasca sigui fructífera i de poca durada, per poder recuperar el model democràtic, que els ha de permetre escollir els seus representants.

L'independentisme no es veu per enlloc

2011-11-13T21:37:00.001+01:00

Les campanyes electorals incorporen les enquestes que d'alguna manera pretenen avançar resultats i, al meu entendre, ajuden a les majories. Perquè tots sabem que sempre ens agrada anar amb els guanyadors, i si les enquestes ens diuen que hi ha un clar guanyador, per què n'hem de votar un altre? a qui li agrada ser perdedor?

Si hem de fer cas a les enquestes d'avui, el PP guanyarà amb una exagerada majoria, i el partit en el govern obtindria els pitjors resultats de la seva història. Tothom ho veu normal i això encara reforça més els bons resultats del primer partit.

A Catalunya que juguem a cinc bandes, les coses estan més renyides, destacant el gran retrocés del PSC, encara que pugui conservar el primer lloc. La tendència del PP és impressionant i d'acord amb la tendència general, i CIU s'enforteix encara que no pugui arribar a ser decisiu a Madrid, per la majoria absoluta que es preveu del PP.

Hi ha un aspecte, que avui comentava Jordi Barbeta a La Vanguardia, que és el paper que jugarà l'independentisme en el resultat electoral. Si ens creiem les enquestes, l'independentisme a Catalunya traurà un resultat ridícul. La previsió és que ERC, que es ven com el partit independentista, podria perdre un dels tres escons que ha tingut durant la darrera legislatura. CIU, com a grup polític al Congrés, tampoc s'ha manifestat com a partit independentista, sinó que el seu objectiu és el pacte fiscal. Encara que col·loquéssim ICV a la part independentista, tot i el seu previsible creixement, la suma final és ben escassa.

Què vol dir tot això? doncs que els catalans som capaços de sortir al carrer a defensar el nostre dret a l'autodeterminació, però quan podem votar, no es veu per enlloc. Ens queixem dels nostres polítics, però resulta que nosaltres tampoc fem la feina. No n'hi ha prou de sortir un dia a passejar-nos pels carrers de Barcelona, sinó que després ho hem de demostrar votant opcions independentistes. El problema potser el tenim en què no confiem en les persones que configuren aquestes opcions independentistes. Penso amb en Tardà, que està molt bé a Polònia, però a Madrid...

Podríem pensar que amb el temps n'arribarem a aprendre, però jo hi confio poc. L'experiència ens diu que ens falten líders potents que sàpiguen configurar uns partits forts i cohesionats, amb les idees clares, i ens sobren líders amb massa ego, i poc sentit de la responsabilitat. A veure si d'aquí a quatre anys ho sabem fer millor.

No dèiem que poble és sobirà?

2011-11-12T22:56:00.001+01:00

Durant la campanya electoral Rajoy s'ha compromès a evitar que Navarra sigui d'Euskadi. D'entrada, un pot pensar que Mariano Rajoy treballarà perquè la gent de Navarra estigui d'acord, majoritàriament, a mantenir-se com ara, és a dir, sense formar part d'Euskadi. Diríem que cadascú ho veu de la seva manera i al final són els ciutadans els que tenen l'última paraula. O no?

El problema és que, llegint la notícia, t'adones que el compromís va més enllà i es tractaria d'eliminar, si reformés la Constitució, la disposició transitòria quarta que obre la porta a una possible absorció de Navarra per part d'Euskadi. O sigui ja no es tracta de convèncer els navarresos que es mantinguin fora d'Euskadi, sinó d'impedir legalment que hi puguin entrar.

Aquesta és la manera que tenen els nostres polítics d'entendre la sobirania popular. No és estrany que demanem una altra manera de fer política, perquè estan confonent servir el poble amb servir-se del poble. Hi ha temes que no poden estar en mans de partits polítics, encara que hagin guanyat les eleccions amb majoria absoluta. Hi ha temes que el poble ha d'opinar, i un d'ells és l'autodeterminació.

Hem de confiar en els nostres polítics, però els hem d'exigir transparència, i respecte als drets elementals. No hi ha excusa que els pugui menystenir.

Analitzant la bondat d'un 11/11/11

2011-11-11T22:29:00.001+01:00

Avui és el dia màgic, 11/11/11, en què l'ONCE, aprofitant l'avinentesa, ha fet l'agost tot fent viure d'il·lusió per uns dies, a l'espera que la sort entri a casa. Un dia que al conseller Recoder li ha tocat la grossa: el govern de Madrid crea el consell rector de l'aeroport del Prat, amb majoria de representants catalans (5) d'un total de 9. Els altres quatre representaran AENA. Però no ens equivoquéssim, perquè tindrem majoria, però no seran decisius, ja que els acords s'hauran de prendre per majoria de dos terços (6) i alguns acords necessitaran el suport de les tres quartes parts. O sigui que... potser el conseller s'ha precipitat dient que es tractava d'una jornada històrica. De fet, no podem esperar gaires regals de l'estat, no fos cas que ens convertíssim en un país normalitzat.

Un dia que tampoc no ha estat bo per al govern mexicà, amb la mort del seu ministre d'Interior en un accident d'helicòpter. No és la primera vegada que un membre del govern mexicà mor en accident d'aviació en els darrers anys. Ni tampoc per a Jordi González i el seu programa televisiu "La Noria", a qui el jutjat ha demanat saber quant va cobrar la mare de "el Cuco", per l'entrevista, i que un total de 36 empreses han retirat els anuncis publicitaris, la qual cosa ha suposat una pèrdua d'uns 228.000 euros, per a la cadena de televisió.

Els polítics catalans que es presenten a les eleccions generals han continuat la seva campanya i avui celebren un debat a TV3, un debat que no segueixo, tal com ja vaig avançar l'altre dia. Una campanya que s'ha caracteritzat per les relliscades o el mal gust a l'hora d'editar vídeos. Estic d'acord amb José Zaragoza, que el tipus de campanya no condicionen el vot més que la situació econòmica i social, però això no justifica campanyes de mal gust, i ja n'hem viscut més d'una.

Demà llegirem als diaris qui s'ha emportat el premi dels onze milions, i també quin líder polític ha estat il·luminat per la data màgica de l'11/11/11.

Govern municipal d'Arenys: inexperts o inconscients?

2011-11-10T20:49:00.000+01:00

Em vaig proposar deixar un bon marge de confiança al nou govern municipal d'Arenys, i acceptar concepcions diferents a l'hora d'aplicar polítiques de govern i gestió. Cadascú entén el municipi a la seva manera, i és lògic que hi hagi discrepàncies. Tampoc és recomanable criticar els canvis que es produeixen en una alternança política, i com a molt pots defensar la teva manera d'entendre-ho, sense pretendre que només tu tens la raó.

Avui, però, després del desgraciat Ple d'urgència d'ahir dimecres, m'ha estat impossible no fer la meva reflexió, amb el perill que alguna cosa que pugui dir, no agradi a qui se senti al·ludit.

Tinc 26 anys d'experiència municipal, com a treballador en un parell d'ajuntaments i quatre anys de regidor amb responsabilitat de govern. Les he vist de tots colors, amb governs amb majoria absoluta i governs amb una minoria ben petita. La gestió municipal no és fàcil, i requereix d'una bona comunicació entre funcionaris i polítics. Comunicació i confiança, amb exigència i responsabilitat. Es cometen errors i s'han d'esmenar. Demanar disculpes quan cal, i acceptar-les quan hi ha bona voluntat.

Els ajuntaments necessiten bons polítics i també excel·lents treballadors. No sempre s'ha aconseguit una bona gestió, però entenc que Arenys de Mar compta amb un bon currículum des de fa molts anys, amb alternança política i molts protagonistes. El que no aconseguia l'experiència ho solucionava l'esforç i dedicació.

El govern actual té una manca d'experiència que el fa dèbil i perillós. Un govern en minoria que necessita el consens i comprensió de l'oposició, i que l'obliga a pactar molt i actuar de manera transparent. És per això que no puc entendre què ha passat amb el Ple urgent d'aquesta setmana, i m'agradaria recollir totes les opinions. Però una cosa ha quedat ben clara, i és que s'ha ratllat el ridícul i s’ha posat en perill el funcionament de l’ajuntament per al 2012.

No vull pensar que estem davant d’un equip d’inconscients, encara que algú els pugui acusar d’això, sinó que la manca d’experiència i un cúmul de circumstàncies ha provocat que hi hagués aquest lapsus, i confio que haurà servit d’experiència, per anar més en compte, treballar més conjuntament amb els serveis tècnics, i deixar-se estimar pels grups de l’oposició. Uns grups a qui demanaria que pensin amb el poble, i deixin una mica de banda els interessos partidistes, sense renunciar als seus principis, però posant per davant la consistència i salut econòmica del nostre ajuntament.

Em sap greu que el govern actual no consideri la participació, com si cedís el protagonisme a governs d'esquerra. És una llàstima que una eina tan interessant com és l'elaboració del Pla de Mandat i els respectius Plans d'Actuació Municipal de cada any, s'hagi estroncat amb l'arribada del govern de PP+CIU+Bloc. Reflexionin i s'adonaran que el millor regal que poden fer a la ciutadania a qui diuen servir, és presentar-los els seus projectes de mandat. Una eina viva, modificable segons les circumstàncies, però que és la carta de navegació que fa més transparent i democràtica la gestió política d'un ajuntament. No es deixin acusar d'inconscients ni prepotents, sinó obrin les portes a qui vol col·laborar amb el progrés de la nostra vila.

Pobres monarques!

2011-11-09T20:23:00.003+01:00

Només ens faltava això! Si alguna cosa salvava la imatge dels reis espanyols, als ulls de molts catalans, era el gendre mig català, que va realitzar la seva vida esportiva al Barça. Ara resulta que Urdangarín podria ser imputat, per la sospita d'haver-se apropiat de més de dos milions d'euros de fons públics. La cara amable, casat amb la filla més catalana dels reis, està essent investigat per aclarir si realment s'embutxacava diners que no li corresponien, falsificant factures i desviant diners. Vaja! que se'l podria acusar de frau a l'administració, prevaricació, falsificació de documents i malversació de fons públics. Gairebé res!

Els detractors de la monarquia, si es confirmen les sospites, tindran un bon argument per justificar el seu republicanisme. Els monàrquics sempre podran dir que és un gendre, ni millor ni pitjor de l'altre que ja han exclòs de la família reial.

A mi, ni fu ni fa; si és culpable, a pagar, i si no ho és, endavant les atxes!

Després del programa d'ahir, amb l'Eduard Punset, sembla que vagi més descansat. No sé si us passa, però quan llegeixo algun article que em fa reflexionar sobre la meva actitud davant la vida, o bé escolto comentaris i argumentacions com les d'ahir al programa d'en Buenafuente, adquireixo noves energies, que m'ajuden a avançar en aquest camí que estem traçant, i que no sabem ben bé on ens acabarà portant.

Avui llegia una frase, assignada al Premi Nobel portuguès, José Saramago, que m'ha agradat: "L'única esperança de la humanitat està en els pessimistes". Els únics que volen canviar el món són els pessimistes. Als optimistes ja els està bé el que hi ha. Jo sempre, amb la meva modèstia i possibilitats, he treballat per canviar tot allò que ha esdevingut una inèrcia, sense il·lusió ni sentit, allò obsolet que no ens porta enlloc. A tots els àmbits on m'he mogut. Ara entenc el meu pessimisme inconformista. Estic d'acord amb Saramago.

Jo no vaig seguir el debat Rajoy-Rubalcaba

2011-11-08T21:35:00.000+01:00

No hi tenia cap interès. Se me'n fotia el que poguessin dir. No me'ls crec de res. Faran el que els deixaran fer, perquè el país està sota mínims. I Catalunya... no els interessa per res. Ara s'ho callen perquè necessiten els nostres vots, però el dia 21...

Vaig decidir que no escoltaria cap debat ni assistiria a cap acte electoral, però votaré. No em considero ni desafectat ni insolidari, sinó més aviat indignat. Però és una indignació que no només considera els polítics, sinó a bona part de la societat. Indignat amb la premsa, la majoria de color groc. També la més propera, com no ha deixat de ser-ho mai.

És evident, per exemple, que el nou govern municipal de la meva vila ha fet un pas enrere en transparència i participació, però tampoc confio amb els partits de l'oposició perquè li exigeixin. Quan governàvem, hi havia forces polítiques que tampoc manifestaven cap interès, i més aviat posaven pals a la roda. A qui interessa la transparència? i la participació? qui carai es va inventar l'Audiència Pública?

Necessitem un canvi en la manera de fer política. Ho hem dit des de fa molts anys. Ho dèiem quan la Generalitat era governada pel president Pujol, i ho continuem demanant ara, després de set anys d'entesa d'esquerres. Ho demanem per als ajuntaments i també per al govern de l'estat. Però nosaltres també hem de ser coherents.

Em fa riure com es defensen noms de llistes electorals, quan han demostrat la seva incompetència o són uns inútils barroers. També som culpables nosaltres, perquè no som crítics amb els nostres. Només veiem la palla a l'ull de l'altre i ignorem la nostra biga. I com a independentista de convicció, m'emprenya la seva utilització partidista, i el mal exemple que donen a la resta del país i d'Europa. Reclamo humilitat, voluntat de servei i eficiència. Amb prepotència no es pot anar enlloc, i menys a la independència.

Professionals sense dignitat

2011-11-07T22:39:00.000+01:00

Tot i que tinc moltes ganes de tractar el tema, reconec que tinc poques referències directes del que està passant. S'ha de dir que no veig els programes, però si les crítiques, les paròdies i les notícies al respecte. Em refereixo a tota aquesta colla de programes televisius que són veritable porqueria i que s'aguanten perquè tenen audiència, però no per això són respectables.

I vull parlar dels professionals televisius que es guanyen la vida dirigint i presentant aquesta porqueria infumable. Com es pot tenir tan mal gust per conduir aquests programes! És només qüestió de diners?

Avui llegia les declaracions de Jordi González, justificant l'entrevista a la mare del Cuco, que està implicat en la mort i desaparició de la noia Marta del Castillo. Segons vaig llegir, una moguda a la xarxa va provocar que les empreses que es publicitaven en l'espai del programa, retiressin els anuncis perquè no els consideressin favorables a aquests tipus d'entrevistes.

Aquest presentador es guanyarà molt bé la vida, tindrà molta audiència i aconseguirà una bona jubilació, però jo li preguntaria: quin record tindrà de la seva vida professional? se'n podrà sentir orgullós? creu que la història el recordarà d'alguna manera? haurà estat cap referent al món de la televisió? Estic convençut que Jordi Gonzàlez, com molts més presentadors i directors televisius, passarà sense pena ni glòria, i l'endemà ningú el recordarà. En tot cas, si el citen, serà per ensenyar allò que no s'havia d'haver fet mai. Per ensenyar els nous professionals de la televisió, el que no han de fer si volen ser alguna cosa en la vida.

Personatges com el que cito es mereixen tot el meu rebuig. No em serveixen per a res, ni m'interessen encara que en alguna ocasió realitzin alguna cosa aprofitable. Em trobo a les antípodes del seu món, i celebro tenir el cap tan clar com per ignorar-los. Sortosament tenim on escollir, i sinó un interruptor que ho deixa a les fosques.

Discursos en campanya remullada

2011-11-06T19:59:00.000+01:00

Remullats. No recordo, a Arenys, una nit i un dia seguits plovent sense parar. Dic a Arenys perquè en altres poblacions que he estat, sí que m'hi havia trobat, però sempre he pensat que a Arenys plovia menys. No sé els litres que hauran caigut, però segur que un bon grapat. També és cert que la pluja que cau a la costa no té el valor de la pluja de l'interior, ja que aquí de seguida va a parar a mar. De totes maneres convenia una bona neteja i amb la pluja d'aquests dies haurà anat bé.

La pluja segur que ha obligat a suspendre molts actes. Nosaltres no ens hem mogut de casa, tret d'anar a buscar els diaris. La pluja, doncs, dificulta la vida social, però després de tant temps de sequera, no hi ha cap raó que ens faci criticar el temps d'aquests dies. Com sempre dic, l'aigua és vida.

Hi havia actes electorals programats a l'exterior, i per tant s'hauran suspès, però segons com es miri podem dir que haurà estalviat moments d'avorriment. Els discursos que s'escolten des de dijous, no són cap novetat i els tenim més que sabuts. Desconec si hi ha molta gent dubtosa que espera la campanya per decidir-se. Aquest no és el meu cas. Divendres, a la tertúlia que organitzem cada mes, comentava que encara no m'havia decidit, però avui ja ho tinc clar, i això que no he seguit la campanya. Es tractava d'escollir el partit polític que m'interessa que tingui pes a Madrid, encara que no sigui decisiu, i del qual no me n'hagi d'avergonyir a la primera de canvi. Crec que ja el tinc. L'avantatge d'anar per lliure!

Algunes frases de la campanya:

Duran i Lleida "Si tu no hi vas, ells segueixen quedant-se els diners"

Coscubiela: "Rajoy i Duran es carregaran la llei de l'avortament"

Cospedal: "El PP estima Catalunya"

Rubalcaba: "Les estadístiques canviaran"

Bosch: "M'agafa icterícia quan sento a parlar de pactes amb el PP"

... i n'hi ha de més sucoses. Això és la campanya. Només queden 12 dies.

Com justificar el bullying

2011-11-05T20:24:00.000+01:00

La societat nord-americana no la he entès mai. M'imagino que hauria d'anar-hi a viure una temporada per conèixer la seva manera de ser i de pensar, i potser llavors entendria decisions com la que avui llegia a la premsa. L'estat de Michigan aprova una llei que justifica el bullying si es fa per motius religiosos. O sigui que un company d'escola o un professor pot fer buylling a un estudiant si té motius morals o religiosos per fer-ho.

Tots hem llegit casos de suïcidis de nois o noies joves després d'haver patit situacions de bullying, que els ha portat a la desesperació. Tots acostumem a recriminar aquesta actitud i demanem que es reguli legalment per castigar els agressors. Resulta, però que a l'estat de Michigan el bullying quedarà justificat i despenalitzat, si l'autor té conviccions religioses que el motiven. És a dir, si algú es veu atacat en les seves conviccions religioses, per alguna actuació o manera de ser del company, alumne, amic, veí, conegut... podrà legalment fer-li bullyuing, perquè la llei l'empararà.

Els EUA viuen obsessionats pel sexe i la religió, i en canvi la possessió d'armes no té límits. Personalment considero més greu un atac amb armes que un insult a les meves creences religioses o una exhibició de component sexual. La mort no té solució, l'insult o l'exhibicionisme es pot superar. Només es tracta d'educació i respecte. Es pot pensar tan diferent?

Probablement la notícia que comento, no té cap repercussió als EUA, però en canvi destaca a la nostra premsa, perquè els nostres models de comportament trontollen i desafinen. No espero conseqüències de la llei aprovada, però si fa el cas, analitzarem la responsabilitat dels votants a favor de la llei, i explicarem per què ho trobem tan escandalós. Per què s'estranyen que els musulmans matin emparant-se en la seva fe religiosa? No estan actuant de la mateixa manera? Una ofensa a la meva religiositat, em justifica qualsevol agressió a l'altre? segur que hi ha alguna cosa que falla. Aquesta llei no és justa.

El rector demana disculpes

2011-11-04T19:42:00.000+01:00

Una de les qualitats de tot professional és la rigorositat, sobretot quan es tracta amb persones, amb totes les casuístiques. Prendre decisions no és fàcil, i encara menys mantenir el mateix criteri, peti qui peti. A la feina m'hi trobo molt sovint, i és una de les coses que demanem als nostres polítics, i no sempre ho aconseguim.

Amb la substitució de Mn. Martí i Mn. Pepe a la parròquia de Santa Maria d'Arenys, va entrar un nou rector que de seguida va posar a la pràctica el seu model de parròquia, canviant hàbits i costums dels parroquians, des de feia molts anys. Els canvis no són fàcils d'assimilar, sobretot perquè es trenquen inèrcies. En aquests casos es fa necessària molta pedagogia, per facilitar la comunió dels clients o usuaris, en el nostre cas fidels.

La supressió de la missa en els enterraments, va ser potser un dels canvis més dràstics i que es van viure amb més rebuig, acceptant-ho per obligació i no pas per gust. Hi va haver més canvis, alguns per decisió del nou rector, i d'altres per diferents circumstàncies, probablement també perquè els feligresos varen canviar la seva actitud i participació a la comunitat parroquial.

Diumenge passat va succeir un fet inusual, comportant molts dubtes i preguntes. Un ciutadà arenyenc, de família molt significada, era enterrat en diumenge. Són moltes les famílies que voldrien celebrar l'enterrament en diumenge i no haver d'esperar un dia més, amb les conseqüències econòmiques que també els suposa. El fet excepcional no ha estat ben acollit pels parroquians i contra les crítiques, el senyor rector ha sortit al pas, demanant disculpes per "una decisió poc rigorosa".

No ha estat un fet insignificant, sinó que té la seva transcendència i en ensenya que no es pot abaixar mai la guàrdia, sobretot quan apliquem normes que, per més raonades que siguin, són contràries al costum i tarannà de la comunitat. Segur que Mn. Joan ha lamentat la relliscada i desitjarà que els seus feligresos oblidin l'incident, davant la promesa que això no tornarà a passar.

Estratègia grega i eleccions espanyoles

2011-11-03T21:16:00.000+01:00

Diria que al primer ministre grec li ha sortit el tret per la culata. La seva estratègia, de la que parlava ahir, no sembla que li hagi funcionat massa. Ahir tot feia pensar que volia carregar els neulers al poble grec, volent demostrar el seu esperit democràtic i participatiu, i que fossin els altres qui decidissin el futur de Grècia a la zona euro. L'oposició, però ha estat més intel·ligent, i l'ha deixat amb el cul enlaire. De fet, a hores d'ara encara no està tot decidit, però tot fa pensar que el primer ministre no se n'haurà sortit.

I al nostre país tot a punt per començar la campanya electoral que ens portarà Rajoy al capdavant del govern espanyol. Si tots els pronòstics es compleixen, a la tercera anirà la vençuda. Per dues vegades Zapatero li va aigualir la festa, però ara, amb l'experiència viscuda, tot i posar-hi una cara nova (nova com a líder), tot apunta a que Rajoy aconseguirà la victòria, fins i tot amb una àmplia majoria absoluta.

Puc entendre el desencís i la poca participació electoral, perquè jo, que sempre he votat, aquesta vegada em fa molta mandra. Ja voldria ser el dia 21, per estalviar-me tots els discursos, les promeses i les picabaralles. A més, en no haver-hi sorpresa sobre el resultat, costa trobar algun incentiu que ens emocioni. Catalunya, al meu entendre, té més a perdre que a guanyar, perquè fins ara hem anat malament amb un govern espanyol feble, però si en surt un govern fort, serà positiu per al conjunt de l'estat, però molt em temo que els catalans difícilment en traurem gaires beneficis.

Desitgem sort i bona feina a qui amb il·lusió encara aquestes eleccions generals i, malgrat tot, demanem la participació de quanta més gent millor, perquè no sigui dit que no ens interessa la política. Tenim l'opció del vot en blanc, que no deixa de ser una manera d'explicitar que no trobem a ningú que es mereixi la nostra confiança.

Grècia contra l'euro

2011-11-02T23:07:00.000+01:00

El primer ministre grec, amb la seva decisió de convocar un referèndum vinculant sobre la conveniència del rescat europeu, amb el conjunt de retallades que això significa, ha posat els pels de punta dels europeus. La gent es pregunta si això és l'inici de la fi de l'euro, o bé si Grècia s'acomiada de la zona euro. Però no tot és tan senzill, ni deixa intactes els altres països. Probablement si les conseqüències de la decisió que pugui prendre la ciutadania grega només els afectés a ells, la resta d'europeus no obririen ni boca. No va així la cosa.

És una bona idea organitzar un referèndum? Per què estem parlant tot el dia de democràcia participativa i ara ens fa por un referèndum? També ens podem preguntar: hi ha suficient coneixement i objectivitat per part de la població de Grècia, a l'hora d'emetre el seu vot? Si els funcionaris haguessin pogut donar la seva opinió, creieu que haurien acceptar la rebaixa del seu salari? La democràcia participativa no és fàcil de conduir, i potser per això la democràcia que tenim arreu és la representativa. A l'hora de prendre decisions, cal conèixer a fons les conseqüències i les motivacions que les fan prendre, i això implica fer molta pedagogia, no pas renunciar a la participació. Creieu que el primer ministre grec podrà fer bona pedagogia perquè la seva ciutadania pugui emetre el seu vot amb coneixement de causa?

Avui el primer ministre dubtava de la pregunta a plantejar a la ciutadania, i algú li suggeria que plantegés directament la seva continuïtat o no a la zona euro. La situació financera és greu a Europa i cal l'esforç de tots. S'ha treballat malament i caldrà demanar responsabilitats, però és necessari fer el primer pas, i si hi ha un país que ha enganyat i és incapaç de controlar el frau fiscal, no cal dir que ara li toca fer més sacrificis. El poble és sobirà, però també responsable. Ja sé que aquest final grinyola una mica, però la meva impressió és que la convocatòria del referèndum és una manera que té el primer ministre de treure's responsabilitats, penjant-les a la ciutadania. No està bé!

Castanyada, Halloween, Tots Sants...

2011-11-01T23:24:00.000+01:00

Cada any per aquestes dates ens fem la mateixa pregunta que, si no ho recordo malament, he reproduït en aquest bloc. Em refereixo a les nostres preferències entre la Castanyada i el Halloween. En les respostes hi pots trobar sentiments nostàlgics, de reafirmació cultural i de país, economicistes... a tot això hi hem d'afegir la campanya contra el Halloween que els bisbes italians han desenvolupat aquests dies. Una festa pagana que pretén amagar el veritable sentit de la festa de Tots Sants.

Cadascú tira l'aigua al seu molí, justificant-ho com pot, per defensar la seva posició. En el cas de l'Església és una cançó que es repeteix en cadascuna de les festes d'arrel pagana, i que en el seu moment es varen adaptar amb continguts religiosos. Ara escoltes els bisbes italians preocupats pel maquillatge heretge d'una festa catòlica, com si ens maméssim el dit.

A mi no m'agrada el Halloween. No m'atrau i a més el considero, tal com l'estem aplicant a casa nostra, brut i sense sentit. Ahir després de rebre tres grups de quitxalla, i regalar-los begudes i galetes, vaig decidir tancar les portes grosses, per no quedar sense les subsistències del rebost. Aquest matí els carrers d'Arenys estaven plens de closques d'ou amb els seus rovells, esclafats a les parets i al terra. Això és el que volem per als nostres fills?

La castanyada és una tradició que a casa conservem, però que puc entendre que les noves generacions no segueixin. De fet les castanyes són un fruit força insípid, i no acostuma a agradar massa. Si no hi ha costum de trobar-se les famílies al voltant de la taula, tampoc el tindran al voltant de la llar de foc, on encara en tinguin.

Però el que preocupa als bisbes italians no té res a veure amb la castanyada. El que els preocupa és que no celebrem la diada de Tots Sants ni el record als nostres difunts. Segurament estarien tant o més preocupats que per a nosaltres Tots Sants sigui sinònim de castanyada. I això no és cosa d'ara, sinó que ho he vist sempre d'aquesta manera.

A casa doncs, continuarem defensant la castanyada, sense perdre ni cinc minuts a barallar-nos amb el Halloween, ni tampoc visitant els cementiris.

L’independentisme i el paper de la trista figura

2011-10-31T19:05:00.000+01:00

És una llàstima la manca de serietat i rigor d'uns quants eixelebrats que es diuen independentistes i es presenten al Congrés i Senat de Madrid, com si es fotessin dels qui demanaran el seu vot. Estem perdent una quantitat de temps i energies que ens porten a perdre posició en el rànquing dels estats amb futur. Ens passem la vida queixant-nos i som incapaços de construir una alternativa seriosa i consensuada. Preferim alimentar el nostre ego personal, poder mirar els altres per sobre les espatlles, abans de caminar junts per afrontar les dificultats que ja hi ha qui se n'encarrega de posar-nos.

A les properes eleccions generals, ERC es presenta com l'única opció independentista. Ho fa amb l'aspiració de no perdre cap diputat dels que hi ha ara, i convençuts que al Senat no hi tenen entrada. Han escollit un independent per al Congrés, perquè a dins no hi havia ningú que els fes el pes. En Ridao no era prou independentista, però en canvi en Tardà sembla que el consideren un home important. Li perdonen la seva falta d'educació, que només sap riure de les seves pròpies misèries.

I al Senat hi col·loquen a Moisès Broggi, i el seu fill surt a manifestar que li han parat una trampa. S'han aprofitat del carisma i reconeixement, a l'estil de capa de pintura per amagar la realitat del partit.

I amb això anem a defensar la independència de Catalunya. Sortosament no seran aquests els que ens hauran de dirigir el país quan haguem aconseguit la independència. Aquests polítics només serveixen per anar incordiant, sense aportar res en positiu. Seran uns polítics que ben aviat els rellevaran, com acostuma a fer ERC tot sovint. Quan no hi ha plantejaments seriosos, és impossible aconseguir res de profit. Tal dia farà un any.

Es venen aeroports a bon preu

2011-10-30T19:27:00.000+01:00

No sé si farem el negoci del segle, però ben aviat tindrem aeroports a la venda, començant pel de Ciutat Real. Un aeroport valorat en uns set-cents milions d'euros i que esperen comprador. De moment s'ha quedat sense vols comercials i només espera poder ser utilitzat per vols privats.

Tots aquells que volíeu anar de cap de setmana a Ciutat Real, us heu quedat amb les ganes, si ho volíeu fer en avió, esclar. De totes maneres, podeu agafar el cotxe i plantar-vos al seu aeroport, i de passada mireu què us sembla i si esteu interessats a comprar-lo.

Necessitem emprenedors que ens il·luminin sobre com aprofitar les infraestructures aeroportuàries que quedaran sense servei. Ciutat Real, Reus, Lleida... n'hi ha més. És la mostra del bon fer del nostre país. La gran inversió intel·ligent, per aconseguir la infraestructura aèria més important d'arreu. Els nostres formidables polítics que han fet d'Espanya el país amb més quilòmetres de tren d'alta velocitat, per sota de la Xina. Un aeroport a cada capital de província era l'objectiu?

Quina vergonya quan ens ensenyen tots els teatres, auditoris i pavellons municipals construïts durant els darrers anys, que han quedat sense pagar i no es poden posar en marxa perquè no hi ha diners per fer-ne el manteniment. En això estic content del treball fet a Arenys, que es varen aprofitar els diners mai vistos per a inversió, per solucionar problemes que s'arrossegaven de molts anys, com és la urbanització dels carrers, o bé millorar equipaments que ja estaven funcionant en ple rendiment, com són el Pavelló esportiu i el Calisay. I crear-ne de nous, com la sala de rehabilitació de la planta baixa de la residència geriàtrica. Cap diner mal emprat, i les obres realitzades i pagades. Molt pocs ajuntaments poden dir el mateix.

Necessitem polítics intel·ligents que no malgastin els diners dels altres i ens avergonyeixin davant del món sencer. Trobarem compradors pels aeroports? Potser els russos que vénen a comprar immobles. Els podríem oferir algun aeroport per... es busquen idees!

Memòries d'un president en hores baixes

2011-10-29T22:47:00.000+02:00

Arran de les declaracions d'ETA estem assistint a diferents sortides de l'armari de personatges reaccionaris, a vegades disfressats, d'altres que ja tenim identificats, però que aprofiten qualsevol ocasió per quedar en evidència. A vegades penso que el PP està fent una tasca de contenció ultradretana que cal elogiar. Un partit de dretes, que incorpora uns personatges que podrien perfectament constituir un partit ultra, com estan de moda a molts països europeus.

De Rajoy podríem dir que té l'enemic a dins, i ara, en què el partit socialista està en hores baixes, segur que ha de vetllar més pel que diuen persones com Mayor Zaragoza o Alejo Vidal Quadras, dos exemples de la dreta més extrema del nostre país.

Feia temps que no llegia uns escrits tan crítics amb el president espanyol com els de Xavier Roig, ahir a l'ARA, i de Gregorio Morán, a La Vanguardia. Ambdós deixen Zapatero com el pitjor president espanyol en democràcia i exposen els seus motius per aquest qualificatiu.

Malgrat tot, es fa molt difícil comparar actituds al llarg del temps, perquè les circumstàncies no són mai les mateixes. Qualsevol partit polític que estigui governant en aquests moments, ja sigui als ajuntaments, a les comunitats autònomes o al govern de Madrid, té totes les de perdre. A les eleccions municipals es va poder comprovar que, al marge de la tendència de créixer d'uns partits i de perdre vots, uns altres, els partits a l'oposició obtenien més suport que els de govern i a moltes poblacions hi va haver canvi de colors.

Amb això vull dir que Zapatero no ho ha tingut fàcil. Si el seu mandat hagués coincidit amb èpoques de vaques grasses, la situació hauria estat una altra. Tot i que no guardem gaire bon record dels seus primers anys, quan les coses anaven millor i es dedicava a fer molts promeses.

Espero que la dreta civilitzada s'imposi, i aquestes veus discordants, que semblen no acceptar la decisió d'ETA, com si la necessitessin activa per reprimir les aspiracions nacionalistes, no desestabilitzin una democràcia que pot, en aquests moments, aconseguir fer fora la por del terrorisme, present des del temps del dictador.

Xifra rècord d'aturats

2011-10-28T20:21:00.000+02:00

Avui hem conegut les dades de l'atur corresponent al tercer trimestre d'enguany, i s'ha de dir que han estat més preocupants del que es pensava, però que tampoc ens han de venir de nou. Tot avui, i continuarà, s'han succeït declaracions i explicacions de perquè Espanya ha assolit pràcticament els cinc milions d'aturats, que suposa una taxa d'atur del 21,52%. Que si les retallades, que si la crisi immobiliària, o els reajustaments al sector públic... tothom, amb més o menys coneixement, hi diu la seva.

És clar que amb una política intensiva de reducció de despeses, i cap acció en relació als ingressos, no es pot esperar un creixement de l'economia, sinó tot el contrari. Les empreses no poden col·locar el seu producte i els treballadors van a l'atur, redueixen el seu consum, que repercuteix automàticament en la crisi productiva, i això vol dir més atur.

Si no som capaços d'aturar aquesta inèrcia, provocada per la miopia dels dirigents polítics europeus, resultarà molt complicat sortir de la crisi, i evitar que el nombre d'aturats s'incrementi. Aquesta mania de no tocar els impostos de les rendes més productives, fa que l'administració no ingressi i es vegi obligada a reduir la despesa, que comporta recessió i més atur.

Si la xifra d'aturats és alarmant, ho és també el nombre de famílies en què ningú treballa. Al moment que deixin de cobrar el subsidi d'atur, com podran subsistir? Més persones a la recerca de subsidis especials i per tant més recursos necessaris perquè l'administració els pugui ajudar.

No hi ha dubte que l'administració pública té dues prioritats per als propers mesos, i anys, que són incentivar l'ocupació i desenvolupar una política d'ajuda social, que sigui justa i efectiva. Tot això serà possible si les diferents administracions tenen el finançament adequat, i això és una tasca que ens han de resoldre els polítics en actiu. Qualsevol retard en solucionar aquest problema, només provocarà més dissort i persones en situació d'exclusió social. És una responsabilitat que tenim tots, sense cap mena d'excusa.

Espanya sense els catalans

2011-10-27T20:50:00.000+02:00

Estic segur que molts catalans firmarien on calgui per fer el canvi amb els portuguesos. Particularment no sé si Espanya hauria sortit beneficiada de continuar amb els portuguesos i deixar independitzar-se els catalans, però molt em temo que els catalans hi hauríem guanyat. Tot i així estem parlant d'hipòtesis que no podrem mai contrastar. L'única manera de saber qui hi sortiria guanyant en el futur, seria declarant la independència de Catalunya. Ho provem?

Ja sé que els comentaris fora de context tenen un valor diferent d'escoltar-los en el conjunt del parlament. I és evident que l'anècdota del senyor Peces-Barba no passa desapercebuda pels interessats, siguin d'un bàndol o de l'altre. Uns riuen, convençuts que és una hipòtesi impossible, i d'altres plorem perquè no ha estat una realitat.

Està bé que ens fixem en aquests comentaris i fins i tot els enregistrem per a la memòria, però el que no podem fer és atabalar-nos ni donar-los més importància del que tenen. En tot cas ens han d'ajudar a valorar més com som i fins on podem arribar.

A la pell de qui em poso quan sento a Peces-Barba? de quin català? d'un independentista? d'un simpatitzant del PP? A tots ens fa la mateixa gràcia?

Moltes vegades comentem que si tanta mania ens tenen, per què no ens deixen marxar? La nostra és una relació d'amor-odi que perdura en el temps. Ens volen, però dominats. No accepten la nostra antipatia a compartir un mateix projecte. Però això no ho pensem tots, i per això és tan important demostrar-los amb fets que som el que diem ser o volem que ens considerin. Només treballant a fons, superant la diversitat, caminant plegats, podrem fer por de veritat. Perquè ara hi ha qui no s'ho acaba de creure. Som una mica com els gossos petaners que borden molt, però ho fan per por i no en provoquen. Cal que ens conscienciem i que ens temin, no pels nostres disbarats, sinó pels nostres encerts. Després serem més els que firmarem el divorci.

Macià o Companys?

2011-10-26T21:15:00.000+02:00

Arran del documental emès ahir a TV3 "14 d'abril. Macià contra Companys", algú ha felicitat ERC per mantenir-se "tan fidel a l'essència del 31: improvisació, oportunisme i lluites intestines". Jo ho generalitzaria i diria que els catalans continuem dividits fins i tot davant les adversitats, i som incapaços d'unir-nos per aconseguir els nostres objectius.

En aquests moments la policia d'Arenys passa pel rial avisant perquè retirem els cotxes aparcats, ja que s'acosta tempesta.

Vaig seguir el documental i em va agradar. De fet vaig descobrir aspectes d'un episodi que ens ha estat mal explicat. Això els que hem tingut la sort que se'ns expliqués alguna cosa. La generació del meu pare, tot i que ho varen viure, no en coneixen ni la meitat.

Sigui per falta de la memòria, o bé perquè a vegades no volem ser ensenyats, els catalans no hem après res, i continuem tossuts a fer la guerra pel nostre compte. Probablement el 14 d'abril del 31, es movien més pel cor que no pas la raó, però hi havia un fet que no ha canviat amb el temps, i és la incomprensió espanyola de la realitat catalana.

La incapacitat d'explicar-la en una sola versió, tampoc ha ajudat a què la comprenguessin i encara menys, l'acceptessin. Molts de nosaltres partim de la base que no podem anar plegats. Algú pensarà que som millors, però jo crec que estem equivocats. L'altra cosa és si volem ser lliures per decidir el nostre futur. Potser per ensopegar en una pedra més grossa, però tenir la possibilitat d'ensopegar.

La Vanguardia publicava una entrevista al periodista Josep Gimeno, autor de "Informe Diagonal", un informe fictici elaborat per uns catalans influents, contractats per uns madrilenys que pretenen parar els peus a l'independentisme. No he llegit el document, però pel que es desprèn de l'entrevista, no es tracta de cap tesi doctoral, sinó que es base en el sentit comú i una mica amb els tòpics. Potser estic equivocat.

Recalco dos aspectes. La creença que el paper determinant cap a l'independentisme no el té ni ERC, ni SI, sinó CIU, i la incògnita de com serà la integració dels immigrants, cap a un projecte més català o més espanyol.

Tot plegat, doncs, molta feina a fer, i convé mirar-nos-hi una mica. Ja està bé de tanta improvisació!

Qüestió de suspensos

2011-10-25T20:05:00.001+02:00

El Departament d'Ensenyament realitza canvis en l'avaluació dels alumnes d'ESO i Batxillerat, que els mitjans de comunicació se n'han fet ressò, bàsicament perquè es tracta d'una polèmica que s'arrossega des de sempre, entorn del passar curs o repetir-lo, en funció de les assignatures suspeses.

Avui en Quim Monzó hi dedicava la seva columna de La Vanguardia, i era molt crític cap el que considerava una pràctica equivocada, per part del claustre de professors, de perdonar suspensos, un fet que podia maquillar els resultats estadístics sobre fracàs escolar. Monzó diu que quan ell estudiava els suspensos eren suspensos, i ningú parlava de perdonar-los. Per en Monzó, aquesta pràctica de condonar suspensos, és una manera d'ensenyar els estudiants que els que se'n surten, a la vida, són els tramposos.

Sobre la conveniència o no d'aquesta pràctica en ensenyament, hi ha moltíssimes persones que en saben molt més que jo, i tenen més arguments per defensar-ho o anar-hi en contra. Tot i així, jo també estic molt en la línia de no fer gaires concessions, i en tot cas treballar a fons, amb el professorat, quan es pot dir que un alumne supera una assignatura o no.

A mesura que et vas fent gran, la vida t'ensenya a sobreviure. A defensar-te gràcies als coneixements adquirits i les teves habilitats. Una sobreprotecció dels joves no els afavoreix, sinó que els condiciona per a la vida futura. No es tracta de torturar-los, però sí d'ensenyar-los que les coses requereixen esforç, i no s'ho poden prendre a la fresca. Trobo més important tota la feina que es pugui fer a l'hora de decidir les matèries a estudiar, el sistema d'estudi i la millora pedagògica, que no pas contrarestar la balança de l'aprovat, amb unes ajudes del claustre de professors. Un altre dia podem parlar de la preparació dels professors i la capacitat de reciclar-se. La dels professors i també la de tots els professionals.

Més cara que esquena

2011-10-24T20:32:00.000+02:00

A vegades penso que tots plegats ens hem venut l'enteniment. Llegeixes algunes notícies que sembla que no puguin ser, i són reals, amb protagonistes de carn i ossos, i amb una cara molt dura, això sí.

Avui llegia que Teddy Bautista, que va dimitir del capdavant de l'SGAE quan es va conèixer tota aquella història d'estafa, d'un seu col·laborador, que desvia diners... doncs, tot i que va dimitir, ara reclama a l'empresa 800.000 euros per acomiadament improcedent.

Si ho recordeu, devia ser la setmana passada quan la que havia estat directora general de la CAM, i va ser acusada d'haver-se muntat un sou de 600.000 euros anuals i una renda vitalícia ben suculent, d'uns 31.000 euros mensuals, també reclamava ser readmesa. Havia portat la Caixa al desastre, forçant que fos rescatada.

I ells tan amples! no assumint cap tipus de responsabilitat!

No és estrany que estiguem tots indignats, alguns ho demostren més que d'altres, quan t'adones que la societat que entre tots hem creat, permet que hi hagi persones que visquin a l'esquena dels altres. Que tot els surti bé, i tinguin recursos per defensar-se d'allò que és immoral. Quan la justícia no va de bracet de la moral, vol dir que no funcionem bé. La legalitat no pot ser amiga de la immoralitat, i quan això passa, hem de clavar un cop de puny a la taula i canviar el sistema.

Expliqueu-m'ho perquè ho entengui: el govern espanyol actual recupera l'impost sobre el patrimoni, per sobre dels 700.000 euros, però que a Catalunya s'aplicarà per sobre dels 108.000 euros, o sigui que afectarà a molta més gent. El PP, que molt probablement estarà al capdavant del nou govern, diu que l'eliminarà. El presidents autonòmics del PP diuen que abonaran el 100%, però a Catalunya no volen tocar res.

S'entén? com es veu tot plegat? com un joc? és seriós? podem confiar amb tota aquesta colla de polítics? no creieu que ens porten a vendre? Doncs si els polítics juguen amb nosaltres i els nostres diners, per què no ho poden fer en Teddy Bautista o la Dolors Amorós?

Trobo a faltar serietat, capacitat de govern i si a més hi ha una mica de sort... millor! però que me n'ensenyin uns altres, a veure si em fan més peça.

Accident motociclista i un nou segrest

2011-10-23T20:17:00.000+02:00

Voldria comentar la mort d'accident del pilot italià Marco Simoncelli, en les paraules d'un altre pilot, en Dani Pedrosa: "a vegades ens oblidem de la perillositat d'aquest esport". La millora tècnica de les motos i de preparació dels pilots, fa que cada vegada hi hagi més emoció a les carreres, però també s'intensifica el risc, i només quan passen accidents mortals com el d'avui, ens adonem que estem forçant molt la màquina.

Simoncelli havia provocat diferents accidents a altres pilots, que l'havien acusat de ser un inconscient i un perill per a tothom. Potser per això no ens ha vingut tan de nou que fos ell precisament qui tingués aquest greu accident que li ha costat la vida. Això no vol dir que no lamentem els fets i que desitjaríem haver-ho somiat i que Marco Simoncelli pogués continuar competint en l'esport que tan li agradava.

La segona notícia que vull esmentar és la del segrest de cooperants al campament sahrauí de Tindouf, a Algèria. Tal com ens arriba la notícia, es tracta d'un segrest planejat i amb la intencionalitat d'emportar-se ciutadans europeus, probablement per obtenir-ne una recompensa econòmica. Es tracta de dues persones espanyoles i una italiana. La reiteració d'aquests episodis farà replantejar l'actuació de moviments voluntaris a països del nord d'Àfrica.

Desconec si existien amenaces, però tots coneixem persones que han visitat Tindouf, per la seva vinculació al moviment sahrauí, o bé per haver acollit nens i nenes sahrauís durant els estius. Recordo que la família de l'Ahmed ens hi va convidar. Potser per això ens crida més l'atenció. Aquest nou segrest es ve a sumar al del camp de refugiats kenyà, i que encara no s'ha pogut resoldre.

Construint la pau definitiva

2011-10-22T20:43:00.000+02:00

Avui estem encara vivint la ressaca produïda per les dues notícies d'aquesta setmana que han donat la volta el món. Els partits polítics espanyols, i els seus principals líders, i també els mitjans de comunicació, expressen la seva opinió, que no ens ve gens de nou. S'ha de dir que tenim uns polítics i uns comunicadors que no ens sorprenen mai. Els tenim la mida presa.

L'opinió que expressava ahir al meu bloc, sobre la intervenció de Rajoy, l'he pogut llegir en diferents llocs, encara que amb altres paraules. Penso que la tranquil·litat del que es creu ja virtual guanyador de les eleccions del mes de novembre, li permet mesurar les seves paraules, utilitzar la raó i guanyar-se la gent que no ens agrada els judicis subjectius, interessats i reiteratius.

A la resta del món també són molts els que lamenten la manera com va morir el dictador Gaddafi, perquè hauríem preferit veure'l assegut davant el Tribunal Penal de l'Haia. La venjança no és mai bona, ni porta bones conseqüències. Podem entendre la desesperació de molts libis, castigats durant quaranta anys de dictadura i menyspreu, però res justifica l'assassinat.

L'expectació que s'ha creat al voltant del col·lectiu de víctimes del terrorisme, mereix ser analitzada. Seria bo que aquestes persones que han patit el terrorisme, d'una manera directa, ja sigui personalment o de familiars propers, poguessin expressar el seus sentiments, després d'haver conegut la notícia d'ETA, sense les interferències malèvoles d'un corrent de mitjans de comunicació reaccionaris i populistes. Hem escoltat l'Eulàlia Lluch, filla del polític català assassinat, i també he llegit les declaracions a l'ARA, de Robert Manrique, víctima de l'atemptat d'Hipercor, i són dues reaccions positives que fan molt bé al desenllaç final, que de moment només estem iniciant. Una mica més enllà ja la cosa no està tan clara i, si bé acceptaríem que fos per ressentiment, ens fa por que es tracti d'una estratègia interessada, perquè tot plegat sigui més difícil.

Seria hora de ser honestos i treballar conjuntament per fer realitat aquest somni de tants anys, que a alguns ens ha tocat de viure força allunyats, però d'altres ho han patit a la pròpia carn i a la dels seus estimats. ETA ha fet un primer pas. N'ha de donar més, però nosaltres no podem estar aturats a veure-les venir. Tots hem de posar-hi el nostre gra de sorra, perquè la pau sigui definitiva a tot l'estat, i no es pugui utilitzar més el terrorisme per increpar i anul·lar les aspiracions independentistes dels demòcrates.

Rajoy no és Aznar ni Aguirre

2011-10-21T20:12:00.000+02:00

Difícilment es pot negar la importància de les declaracions d'ETA, anunciant que abandonen les armes, ni tampoc del que va passar a Sirte, amb la mort de Gaddafi. Tot i així, hi ha mentalitats recargolades que no acaben de pair la notícia d'ETA, i desitjarien que passés alguna desgràcia per poder continuar vivint amb l'excusa del terrorisme. Són molts anys d'assassinats, i també d'interessos ocults, si més no aprofitant l'avinentesa.

A molts ens ve al cap l'expresident Aznar, afectat per l'experiència viscuda en l'atemptat sofert que, sortosament en va sortir amb vida, o del senyor Mayor Oreja, que no he acabat d'entendre mai. Alguns polítics del Partit Popular s'han hagut d'empassar les seves declaracions de començaments de setmana, insultant o menystenint els participants a la conferència de la pau. Sempre la millor defensa és l'atac, i per això no estan mai contents. En el fons tens la impressió que busquen la confrontació, el desordre i el crim, per atacar qualsevol persona, frase o actuació que no estigui en l'òrbita del més ranci nacionalisme espanyol.

Rajoy s'ha decantat d'aquest corrent extremista i, amb totes les reserves del món, ha valorat positivament les declaracions d'ETA, com no podia ser d'una altra manera. Només això. No cal buscar res més. Podem tenir els nostres dubtes. No acabar-nos de creure que sigui del tot cert. Podem esperar més passes endavant, amb l'entrega de les armes i la seva dissolució... però no podem fer fàstics a les seves declaracions.

Ja sé que algú podrà pensar que Rajoy actua de manera moderada tenint en compte que les eleccions generals són el mes vinent, però deixem de mal pensar sempre, i acceptem que ha dit el què ha dit i, tenint en compte que totes les enquestes li són favorables, no tenia cap necessitat de mentir. O és que Rajoy no ha demostrat ja abans que pensa diferent d'Aznar?

No pretenc fer una defensa de Rajoy, sinó la defensa del polític, a qui sempre es prejutja i no se li reconeix la presumpció d'innocència. Ja tindrem temps de valorar la seva actuació, si realment acaba essent el proper president del govern espanyol. Ara quedem-nos amb les seves paraules i, en tot cas, ja li recordarem arribat el moment.

Estic content de l'anunci d'ETA i m'agradaria pensar que tots tindrem la paciència i encert a l'hora de seguir i procedir, a qui correspongui, a fer realitat la desaparició d'ETA i, amb ella, del terrorisme assassí. La mort de Gaddafi no m'ha deixat tan satisfet, com podia haver-me imaginat. Sens dubte que estem parlant d'un dictador sense escrúpols, a qui Occident va perdonar quan li va interessar, i que finalment ha castigat per la seva crueltat. Les brutals imatges de com varen acabar amb la seva vida, posen la pell de gallina i provoquen un rebuig a la raça humana, quan es mou de manera irracional. Ningú es mereix la manera de morir de Gaddafi, ni fins i tot ell.