Polítics que no ens mereixem

Aquest matí, mentre esmorzava, he posat un moment el 324 per veure les notícies i he escoltat un tall de la intervenció de l'eurodiputada del PP, la senyora Dolors Montserrat, atacant la ministra espanyola Teresa Ribera, que opta a ser nomenada comissària i vicepresidenta de la Comissió Europea. Les poques paraules que he sentit justifiquen sobradament el descrèdit de la política i dels polítics actuals.

Puc entendre molt bé que hi hagi tanta gent que no li interessi la política i que critiqui fortament els polítics. A mi, que m'agrada la política, ja em comença a pesar i em molesta tot el que està passant, per la mediocritat dels polítics d'avui, l'insult permanent i la crítica destructiva sense arguments sòlids. L'engany sistemàtic i l'ànsia de poder com a únic objectiu dels partits polítics. Amagar les pròpies vergonyes amb fum destructiu.

Escoltar a Dolors Montserrat és vomitiu. No aporta res de positiu i només provoca malestar, desafectació i posar a tots els polítics en el mateix sac. No és l'única, certament, però és una mala política que no fa cap bé. Una cosa és fiscalitzar la tasca del govern, qüestionar la seva actuació, criticar aquells errors evitables, i aportar una alternativa coherent i lògica d'acord amb la pròpia ideologia, i l'altra és intentar desgastar l'adversari a base de mentides i descrèdit sense argument.

No seré jo que surti a defensar el govern socialista espanyol i els seus ministres, sinó que demano respecte a la veritat, una bona praxi i saber defensar els principis ideològics sense utilitzar la ciutadania, amb tots els seus problemes i vicissituds, per aconseguir el poder. Si volem millorar la nostra societat, no podem caure en el vici de jugar amb les persones. Al final només aconseguirem la desconfiança de tothom, per caure en el parany dels que més en saben d'entabanar la gent, amb falses promeses i enganys.

La ciutadania no es mereix polítics com Dolors Montserrat, ni alguns altres que estan en el seu mateix nivell. Les persones necessitem uns polítics que liderin el progrés del país i del món, a base del sacrifici, l'esforç i la dedicació, buscant sempre el millor per a tothom, i no el benefici propi, sigui econòmic o de reconeixement personal. Tant de bo que tots plegats obrim els ulls i siguem capaços d'arraconar aquests polítics que no ens fan cap bé, sinó que desmaneguen el poc ordre que hem aconseguit en un món cada vegada més desorientat.

Algú pensa fer alguna cosa amb el clavegueram?

La Diputació de Barcelona va encarregar l'elaboració del Pla director de clavegueram d'Arenys de Mar, que va lliurar a l'ajuntament de la nostra vila a finals de 2023. Es tracta d'un estudi exhaustiu de gairebé nou-centes cinquanta pàgines, on es detalla la situació actual del clavegueram i es proposen les mesures a prendre per posar-ho al dia, classificant-les segons el grau d'urgència i perillositat. 

Les conclusions de l'estudi deixen clar el conjunt de deficiències del clavegueram, en part per tractar-se d'una construcció mal planificada, perquè el diàmetre de la conducció és massa petit, hi falten pous que permetin el manteniment de la xarxa i hi ha sectors amb molt pendent per poder provocar, entre altres, inundacions. La xarxa està molt envellida i deteriorada, i apunta que caldria introduir-hi sistemes de drenatge sostenible. 

L'estudi proposa diferents solucions per aconseguir una xarxa capaç d'evacuar les aigües pluvials, que eviti l'aixecament de tapes i sobrecàrrega dels col·lectors, i esmenta el Rial de Sa Clavella com a indret on el drenatge de les aigües pluvials no està ben resolt. Us recomano que hi doneu una ullada.

Segons l'estudi, els principals eixos que generen més problemes són: el Rial de Sa Clavella; el carrer de Santa Marta; l'acumulació d'aigua en superfície i la sobrepressió dels col·lectors al final de passeig troncal, a la carretera C-61, i el final del Rial del Bareu, on hi ha pendent la seva canalització. Aquests quatre enclavaments formarien part del primer paquet a resoldre, amb un cost d'inversió previst de 2.412.604 €. A partir d'aquí detalla tres grups més d'actuacions, amb el seu cost corresponent. Perquè us en feu una mica la idea, el pressupost total de les actuacions és de 9.832.383,53 €. Poca broma!

La pregunta que em faig és què té previst fer el nostre govern municipal, després de conèixer l'estudi en detall i observar les recomanacions dels seus redactors, sobretot pel que fa a les actuacions que consideren urgents donada la perillositat de la situació actual. L'estudi ha tingut un cost i ha de servir per a alguna cosa. No ens podem quedar coneixent la problemàtica i no actuar. Se'n vol fer cas, o bé l'estudi quedarà en un calaix?

La catàstrofe recent de València ens hauria de fer reflexionar. Tot té relació. Una mala xarxa de clavegueram és un perill en potència. No posar-hi mà és una irresponsabilitat que ningú hauria de permetre's. Confiem que els nostres governants siguin responsables i programin les actuacions necessàries per millorar la xarxa de clavegueram, i evitar que tinguem un ensurt innecessari. 

Estiguem alerta!

No podem badar ni deixar-nos enredar. Els estafadors fan hores extres i ens els podem trobar arreu. Movent-nos per Internet, utilitzant mòbils i tauletes digitals naveguem per una selva plena de perills que ens obliguen a desconfiar de tothom.

No hi ha dia que no t'avisin d'alguna nova estafa, cada vegada més sofisticada i més lligada amb la realitat del dia a dia. Avui llegia que estan arribant avisos sobre un nou temporal de pluges i adjunten un enllaç, que és on hi ha la trampa que no hi pots caure.

És ben clar que no ens podem cansar de repetir a tothom que mai accedeixin a un enllaç que els pugui arribar a través de l'ordinador o el mòbil. Els bancs, les empreses i l'administració pública estan farts de dir-nos que no és aquesta la seva pràctica i que, per tant, hem de desconfiar de tot aquell que ens convidi a accedir en un lloc que, aparentment, és inofensiu i bo per a nosaltres.

Vivim en un món ple d'estafadors que viuen a costa dels altres. Acostumen a enredar a les persones més confiades, a aquelles que sempre han anat amb la veritat per davant i que no s'imaginen que algú els vulgui enredar. La desconfiança no és bona per a ningú, però avui has de desconfiar per seguretat i per evitar caure en el parany del desconegut que només busca els teus diners, i aprofita qualsevol ocasió per fer-t'hi caure.

Això obliga a les empreses privades i a l'administració pública a evitar qualsevol campanya que pugui confondre a la gent. I ho dic perquè la setmana passada vaig rebre una notificació, que ha resultat ser correcta, però utilitzava l'enviament d'un enllaç, que no hi vaig accedir, sinó que vaig demanar que deixessin d'enviar aquests comunicats. No poden col·laborar amb els estafadors. Hi ha prou maneres de comunicar-se amb les persones sense haver d'usar mètodes que generen desconfiança.

Per què dimitir?

Per què dimitir si la culpa és dels altres? Ningú no el va avisar. Li trucaven des d'un número que desconeixia. La consellera no sabia que es podien enviar avisos al mòbil. Madrid no els va dir que plouria tant i que podria causar tantes víctimes. Els manifestants estan manipulats. Són aquests catalans tan dolents que venen aquí no pas per ajudar a les víctimes, sinó a fer política. Ell sí que pensa en la gent i està al seu servei. Ell ho va fer tot bé. Per què hauria de dimitir?

Els temps estan revolucionats. Si Trump pot ser president dels EUA, per què no ho pot ser Mazón a València?, o Díaz Ayuso a Madrid?, o Meloni, primera ministra a Itàlia?

La inconsciència i l'insult sistemàtic estan servits. És això el que compta. El bon fer i les bones actituds són coses del passat. Són coses d’una altra època. Som vells i retrògrades. Estem fora de joc. Ens hem de retirar i donar pas a una altra manera de governar. Visca la llibertat! Qui no hi arribi que s’aguanti! Només serveixen els millors. Per què pensar en el bé dels altres? Tenim prou feina a casa. Els de fora no han de venir a fer-hi res. Que s’espavilin a casa seva. Si han nascut en un país en guerra i disbauxa no és el nostre problema, però si en podem treure un bon profit de les seves riqueses naturals o de la mà d’obra barata, ja ho pactarem amb els seus governants.

Trist, oi? On són tots aquells nostres ideals de joventut?

El senyor Mazón no dimitirà com no ho han fet tants d’altres. La dimissió no forma part del seu bagatge. L’han votat?, doncs, que l’aguantin quatre anys. La responsabilitat? Els opositors s’aprofiten de les desgràcies dels altres per fer-hi llenya.

Si Mazón fos socialista i el govern de Madrid del PP, aquests, Vox, Manos Limpias i tot un reguitzell d'entitats i associacions d'ultradreta ja haurien presentat no sé quantes querelles criminals, i els jutges s'estarien fregant les mans, però resulta que el president valencià és del PP, amb el suport de Vox. L'única solució és passar la culpa als altres i mantenir-se ferms al poder. Totes les queixes són infundades i no passa res!

Què ha canviat?

Avui fa deu anys que la majoria dels catalans vàrem anar a les urnes per declarar que volíem ser independents. Què ha passat fins ara i com ha canviat la situació? Aquesta pregunta ens la fem molta gent i segur que hi ha persones bragades en aquest tipus d'anàlisis que ens poden orientar i donar la seva opinió. Seria bo, però, que tots féssim aquest exercici, amb més o menys traça, però que segur que ens ha de servir per entendre tot el que està passant, valorar què hem fet malament, i intentar veure quin pot ser el futur més immediat.

La primera cosa que ha canviat, perquè en definitiva ha desaparegut, és la il·lusió. L'any 2014, amb més o menys consciència de país, una gran part de la població estava il·lusionada pensant que podien expressar la seva opinió i voluntat de futur de Catalunya. Aquesta il·lusió, després de tot el que s'ha anat succeint, ja no hi és. Més aviat hi ha un sentiment de fracàs i desil·lusió que s'ha impregnat a tots nosaltres que ens ha deixat una mica fora de joc. 

És cert que teníem tothom en contra. Els poders polítics, els judicials i els militars. Ningú ens ho posaria fàcil, però d'una manera innocent vàrem gosar manifestar allò que volíem, allò en què creiem, amb l'ajut dels polítics de torn. Després aquests no han sabut continuar la tasca, o no han pogut, i tot se n'ha anat en orris. 

En aquests moments estem enfeinats per aconseguir recuperar allò que ja teníem, però difícilment aconseguirem fer-nos entendre més enllà de les nostres fronteres mentals. Mai no ens han entès, ni ho han pretès. Els convé tenir-nos a dins i que aportem tot allò que ells en treuen profit.

Però nosaltres no hem de pensar tant en què diuen i pretenen ells, sinó què volem exactament i fins on volem arribar. La por de perdre el que tenim ens frena, i tot queda en intencions i somnis, que probablement no seran mai una realitat.

Ens falten bons polítics, que tinguin les idees clares i uns objectius definits i transparents. No els podem deixar sols, però no ens poden tornar a decebre. En deu anys han passat moltes coses i necessitem pair-ho i tornar a construir l'estratègia per aconseguir els nostres objectius.

Amagar el cap sota les ales

Confesso que aquesta setmana m'he comportat com un flamenc, o com popularment es diu de l'estruç, encara que no sigui cert. He amagat el cap sota les ales. No he obert la televisió, ni he escoltat les notícies. No volia saber res del que ha passat als EUA. Només vaig conèixer la victòria de Trump i ja no he volgut saber res més. 

Reconec que és una estupidesa, i segur que recuperaré tot el que m'he perdut, però aquests dies tenia la necessitat de rebre notícies positives, que m'alegressin una mica més la vida, i sabia que si m'entretenia observant i escoltant tot el que pot arribar dels EUA, em deprimiria. No em venia bé.

Em comprometo a posar-me al dia i intentar entendre-ho i acceptar la realitat. A més, procuraré buscar la part positiva perquè ben segur n'hi deu haver, encara que aparentment no ho sembli. Les eleccions dels EUA no ens deixen indiferents, perquè la repercussió és mundial, i és trist adonar-te que els humans som incapaços d'avançar d'una manera raonada, i d'excloure els exabruptes i els que els practiquen.

La vida continua, i espero que no anem gaire enrere en drets i llibertats. Hi ha el perill de destrossar encara més tot allò que ha costat tant de construir. El fanatisme, els insults, i la venjança són tres elements que estan a la vista, i voldria pensar que no es posaran en pràctica, però la meva intuïció és que el nou president estirarà aquests i les conseqüències poden ser molt negatives.

Els petits es tapen la cara o tanquen els ulls i es pensen que no els veiem. Són reaccions infantils, espontànies que ens fan gràcia. Quan som grans això no tindria sentit, però emprem altres tècniques per despistar, però en el fons el que estem fent és enganyar-nos a nosaltres mateixos. La realitat és la que és, tant si la mirem com si hi passem de puntetes. Hem d'afrontar-la i en la mesura que puguem, millorar-la. 

Confiem que les coses caiguin pel seu propi pes i que no ens trobem en una situació tan dramàtica com aparentment ens fa pensar. Segur que s'han viscut èpoques pitjors, i el temps passa i ho cura tot. Malauradament, hi haurà persones que no s'ho passaran bé, i això és trist i preocupant. Confiem que tot no estigui perdut, i que la bona gent prevalgui per sobre dels que poden fer mal.

Aprendre dels errors

Si en una cosa fallem és precisament en aprendre dels errors. Perquè d’errors tots en fem. Alguns més que altres, però una vegada l'hem errat és important analitzar per què hi hem caigut, què podem fer per esmenar el dany ocasionat i, sobretot, estudiar la manera de no tornar-nos a equivocar. Això és un fet que no és puntual, sinó que al llarg de la vida ens hi hem d'anar aturant per intentar fer-ho millor. 

Quan ens equivoquem hem d'assumir-ne les conseqüències, i això ens pot ajudar a fer-ho diferent una altra vegada. Si ens hem hagut de rascar la butxaca, potser ja ens hi pensarem més a l'hora de fer un altre pas. El problema està quan qui s'equivoca no en rep les conseqüències, sinó que aquestes recauen en un altre. Un fet habitual a l'administració pública. Si no és eficient, si no optimitza els recursos, són els contribuents els que en paguen els plats trencats.

No sé si us hi heu trobat, però jo estic cansat d'haver de reclamar a diferents administracions públiques que esmenin errors que em perjudiquen. Errors que no he comès jo, però que en rebo les conseqüències, normalment havent de pagar més del necessari, i presentar recursos que no acostumen a ser senzills ni gaire ràpids a l'hora de resoldre'ls.

La coordinació entre les diferents administracions tampoc és gaire habitual. Més aviat hi ha descoordinació que sovint t'obliga a repetir tràmits que no caldria. Existeix una llei que allibera al contribuent a presentar segons quina documentació, si consta ja a l'administració o aquesta la pot obtenir en contacte amb altres administracions. No sempre es respecta i a vegades et reclamen certificats i justificants que són totalment innecessaris. 

Soc un gran defensor de les tramitacions d'ofici, aquelles que es generen automàticament des de l'administració sense que el ciutadà l'hagi d'iniciar. Estem, però molt lluny d'aconseguir que la coordinació entre entitats públiques o privades de caràcter públic sigui efectiu i ràpid. Fixeu-vos, com a exemple, en la multitud de discrepàncies que hi ha entre el Registre de la Propietat, l'administració local i el Cadastre. Us adonareu que rarament les dades coincideixen i veureu també que qui en rep les conseqüències és sempre el contribuent. Hem d'aprendre dels errors, assumir-ne les conseqüències i no derivar-les als altres. Siguem més seriosos i millorem la tramitació administrativa.

L'ús eficient dels recursos públics

Les persones que hem estat relacionats amb l'administració pública local, sigui com càrrecs electes o treballadors, tenim molt clar els problemes financers dels ajuntaments i el desequilibri que hi ha en el repartiment de recursos entre les diferents administracions. La que dona la cara és la més mal pagada.

No sé si us sona, però és molt típic sentir a dir que qui té els diners és la Diputació de Barcelona. El món està mal repartit i, malgrat que fa anys que es demana una millora del finançament dels ajuntaments, això no es produeix. 

La Diputació ofereix serveis als ajuntaments, sigui en espècie o amb diners, i aquests han de fer la carta als reis per aconseguir-ne com més millor. La desconfiança fa pensar que si els negociants són de la mateixa corda, pertanyen al mateix partit polític, tenen més possibilitats de rebre diners i recursos. Digueu-me mal pensat. Però hi ha un tema que se'n parla poc, o si més no, encara que se'n parli, s'hi treballa poc, i és el control sobre l'eficiència i l'optimització dels recursos oferts. 

Si un ajuntament rep recursos o serveis, que han tingut un cost, ha de rendibilitzar la inversió, encara que a l'ajuntament no li hagi costat ni un ral. El tema de l'eficiència passa una mica desapercebut. Com que no em costa diners, ja no me'n preocupo!

La Diputació de Barcelona va licitar, l'any 2022, la contractació de l'elaboració de plans directors de clavegueram de sis municipis de la província, entre els quals hi havia Arenys de Mar. L'import era de 174.000 euros, IVA inclòs. A finals de l'any passat va lliurar al nostre ajuntament l'estudi realitzat amb una sèrie d'instruccions i inversions a fer, algunes d'elles de caràcter urgent, per la perillositat que suposa l'estat actual del clavegueram a la nostra vila. El pla director ja el tenim, ara només falta aplicar-lo. Hi ha previst fer alguna cosa al respecte?

No tinc la informació i m'agradaria pensar que els nostres tècnics municipals, per indicació del govern local, hi estan treballant. Temo que no sigui així, i que ens trobem amb dos problemes. Per una banda, que els problemes de clavegueram no se solucionin i s'agreugin, i que la inversió de la Diputació, amb recursos públics, no hagi servit de res. Tant de bo que m'equivoqui!

Esperant els resultats dels EUA

Tots som conscients de la importància de les eleccions presidencials d'avui als EUA. No és un país qualsevol, sinó que el que pugui passar allà té repercussions arreu, també a casa nostra. Ben segur que al llarg dels anys hem tingut les nostres preferències. Ens agraden més els republicans que no pas els demòcrates, o la inversa, però en els darrers temps ha agafat més protagonisme la persona que no pas el partit polític. No és el mateix pensar que hi pugui haver un president republicà, que témer que el nou president torni a ser el senyor Trump. I em sembla que aquí rau el problema principal d'aquestes eleccions.

En poques hores coneixerem els resultats. Si aquests són favorables a Trump, quedarà enllestit en poc temps, però si els vots es decanten per Kamala Harris, hi haurà l'enrenou d'ara fa quatre anys, quan Trump va moure cel i terra per evitar ser declarat perdedor. Ja ens ha avançat que si el donaven com a perdedor, voldria dir que hi ha hagut trampa. És molt cansat, i molt perillós.

Hi ha coses que no s'entenen. Com pot ser que assumint la presidència d'un estat s'alliberin d'anar a la presó. Tenim l'exemple d'Israel, on sembla que el primer ministre, si ho deixés de ser, tindria tants judicis a enfrontar-s'hi, que el més segur és que anés a parar a la presó. Als EUA, Trump també té judicis pendents que només la presidència els hi pot estalviar. Per no parlar del nostre rei emèrit, que continua fent-ne de les seves, protegit per la seva condició de rei, encara que li hagin plogut denúncies per totes bandes.

I això és el que desespera a molta gent i fa perdre la confiança en els polítics i en la mateixa política, en sistemes democràtics, que ens venen que tots som iguals davant de la Justícia, i que tenim les eines i mecanismes per protegir-nos de la corrupció i el despotisme. 

Us confesso que no estic mirant les notícies, i només espero conèixer els resultats finals. Llavors intentaré agafar-m'ho el millor possible, que de temes que ens deprimeixen ja en tenim prou. Uns més que altres. Veient com va tot, no em puc queixar.

La culpa és negra i ningú la vol

El pitjor que pot passar en una societat és que les nostres autoritats, les nostres institucions, es vagin llançant la culpa sense que ningú assumeixi cap responsabilitat. I això és molt greu quan al darrere hi ha víctimes mortals. A València ja en comptabilitzen més de dues-centes.

Qui no va avisar a temps? Qui sabia què passaria i no va actuar amb celeritat perquè la ciutadania prengués les precaucions necessàries per salvar la vida? Els mobles ja és una altra història.

Ha passat una setmana i t'emprenya veure com ningú vol assumir la seva part de responsabilitat. Però el pitjor de tot és que tens la impressió que si això torna a passar, ens trobarem amb els mateixos problemes. Ni n'aprenem, ni sembla que en tinguem ganes.

Els fets han estat prou greus per a parlar-ne més d'un dia. Potser ens repetim, ja em perdonareu, però seria bo que ens conscienciéssim que hem de millorar i, sobretot, analitzar què hem estat fent, per no tornar-hi, i com podem alliberar espai al territori perquè l'aigua, que arriba amb molta força, pugui desembocar al mar sense tants estralls.

Ara ens hem adonat que hi ha municipis, inundables, que no tenen a punt el pla de protecció davant d'emergències. Llavors venen totes les exclamacions. Primera actuació a fer, doncs, redactar i actualitzar els plans d'emergència, i donar-los a conèixer. Que tothom sigui conscient que viu en una zona inundable, si és el cas, i sàpiga com reaccionar en cas d'una emergència.

Ens han d'avisar a temps, però al mateix temps hem de tenir molt après com hem d'actuar després de l'avís. I aquí hi ha una feina a fer per part de totes les administracions. La local, que tenim més a prop, però també l'autonòmica i l'estatal. S'ha de fer pedagogia i insistir a la població que el risc de ser arrossegat per les aigües desbocades és alt o molt alt. 

La nostra vila és inundable, i seria bo que el nostre govern local ho recordés i programés unes sessions i uns fullets explicatius de quines són les parts més exposades a la inundació, i què cal fer quan van mal dades. 

Sisplau, deixeu de culpabilitzar-vos entre vosaltres. Busqueu solucions a la catàstrofe viscuda, i trobeu la manera d'evitar que això es repeteixi en el futur.

Posar-nos a la pell de l'altre

Hem pogut veure l'escridassada de la gent de Paiporta i no ens ha vingut de nou. S'entén que després de tot el que han viscut, i que encara pateixen, les persones reaccionin d'aquesta manera contra les autoritats, per la responsabilitat que assumeixen, uns a través d'unes eleccions i un altre per herència, ja que ningú no l'ha votat ni li ha donat confiança.

Rei i president valencià havien d'anar-hi, encara que pugui semblar una pura formalitat. No sé què pensaven per dins mentre veien la gent cridant i demanant dimissions. Haig de creure que tenen prou sensibilitat per entendre'ls, encara que no els agradi i sigui passar una mala estona. Algú, però ha d'assumir responsabilitats per la feina mal feta, i s'ha de trobar la millor manera de minorar el patiment de la gent, i proporcionar-los tots els ajuts que calgui.

Fets com els d'aquests dies a València no són freqüents, però tampoc no és la primera vegada que s'inunda el territori, i tampoc s'ha fet prou per evitar que els mals fossin tan greus. Ara, quan els responsables polítics donen la cara, té tota la lògica veure com la gent s'hi enfada. El pitjor de tot, però, és que la nostra memòria és efímera, i només guardaran un record amarg i dolorós les persones que ho han perdut tot. Els altres necessitarem que els noticiaris ens recordin els aniversaris dels fets.

És una llàstima que ens costi tant posar-nos a la pell dels altres, quan es presenten desgràcies com aquesta. És molt lloable la reacció dels molts voluntaris que s'han acostat a València per ajudar a rescatar les víctimes i netejar el territori. També aquelles persones que han ofert aigua, aliments i roba a qui ho ha perdut gairebé tot, i té dificultats per trobar aliments i refugi. Aquesta solidaritat no s'hauria de limitar en casos com l'actual, sinó que hauríem de ser capaços de conrear-la sempre, perquè en tot moment hi ha persones que pateixen i necessiten el nostre ajut. 

Sempre he dit que les persones no som uns fans de la participació, sinó que reaccionem davant dels fets. A vegades ho fem d'una manera desorganitzada i insultant, d'altres, com ara, donant la nostra mà i oferint tot allò que puguin necessitar. La societat aniria molt millor si tinguéssim present que no tothom té la sort de viure amb les condicions que ho podem fer nosaltres. No cal esperar grans catàstrofes, però ara posem-nos-hi de valent. Els fets són molt greus.

Planificar i saber reaccionar a temps

Pensant en tot el que ha passat a València aquests dies, m'ha vingut al cap una idea que tinc molt present i que probablement ja n'hauré parlat en aquest blog. Acostuma a passar que aquells temes que hi creus fermament, et preocupen o t'interessen, en parles sense adonar-te'n i et repeteixes com l'all. Em refereixo a la capacitat de reacció de les persones. 

Soc un gran defensor de la planificació. Em queixo sovint que moltes vegades falta planificació, ja sigui per mandra, perquè no es volen ensenyar les cartes o per inconsciència. La planificació, a part d'obrir els ulls a la gent i facilitar-los la col·laboració i l'entesa del perquè de les coses, t'ajuda enormement a valorar si estàs anant pel bon camí, i conèixer en tot moment allò que necessites per aconseguir els teus objectius.

Dit això, hi ha un altre element que trobo molt valuós, i que a mi m'agradaria tenir-hi més traça. Davant de qualsevol adversitat, però no només, és molt important la capacitat de reaccionar. Si es tracta de contrarietats esdevé importantíssim, perquè sovint passa que en pocs instants has de prendre decisions que poden ser fatals o bé resolutives. 

Les persones que dirigeixen una empresa, sigui pública o privada, necessiten planificar bé la feina, però també ser capaços de prendre decisions instantànies, sense possibilitat d'analitzar ni dedicar-hi gaire temps. En casos com el que viuen  al País Valencià resulta evident que aquesta capacitat de reacció immediata és cabdal, ja que pot salvar moltes vides.

Crec que no cal parlar gaire de la reacció del president valencià o de la consellera de Turisme. Aquesta ha estat honesta demanant perdó, el primer simplement ha canviat el discurs, com aquell qui res. 

Seria bo que les persones destinades a dirigir una empresa, un ajuntament, un govern, rebessin formació i tècniques per millorar la seva capacitat de reacció. Personalment, m'hi apuntaria, perquè ho crec important. La responsabilitat que s'assumeix ha d'anar acompanyada de la voluntat d'aprendre cada dia com actuar millor, amb més rapidesa, però al mateix temps més eficàcia. Segur que hi ha algun lloc on podem anar per aprendre-ho. M'hi apunto!

Així no!

Tristament, aquests dies parlem de València i del tràgic succés, amb més de cent cinquanta morts i encara moltes persones desaparegudes. Parlem del fet, de les conseqüències i també de les causes. No perquè sigui un fenomen natural, podem alliberar-nos de les nostres responsabilitats. Les administracions, i els seus polítics, hauran d'analitzar a fons què hem fet malament i continuem equivocant-nos. Normalment, és l'especulació, però també hi ha la desídia, la ignorància i incapacitat de reaccionar a temps, de manera contundent i eficaç.

Tot el que puguem analitzar, de manera seriosa i constructiva ens haurà de servir per evitar desastres d'aquesta magnitud. No podrem evitar que plogui de manera tempestuosa, acumulant centenars de litres en poques hores, però sí que hem de treballar per netejar els espais on ha de circular l'aigua fins al mar, i aquesta neteja ha de suposar treure obstacles, també habitatges mal ubicats, i fer un manteniment de les lleres dels rius, dels seus ponts i murs protectors.

El que no podem permetre és polititzar sobre uns fets que porten tantes víctimes mortals a l'esquena. El comportament i declaracions de personatges com el president del PP espanyol, el senyor Feijóo, mereixen la nostra desaprovació i repulsa. Resulta repugnant veure com s'aprofiten circumstàncies com l'actual per fer política en lloc de posar-se a disposició per resoldre els molts problemes que tenim, alguns dels quals han agreujat la situació.

Amb uns polítics com el senyor Feijóo, el país no pot anar bé. És intolerable escoltar segons quins discursos, aprofitant-se del dolor dels familiars de les víctimes i totes les persones damnificades. Què pretén amb el seu discurs? Que la gent el voti a ell per la seva manca de sensibilitat? Per prioritzar l'afany de poder al suport a les víctimes?

Fa molt temps que vaig dient que amb una dreta com la del PP, Espanya no té futur. L'alternança política s'ha de basar en uns partits polítics seriosos, honestos i compromesos amb la societat. Mentre juguin a fer política barata i deshumanitzada, no els podrem creure ni confiar-hi. Siguem seriosos i, sobretot, respectuosos amb el dolor dels altres.

Arenys de Mar inundable

No cal crear alarmes innecessàries, però sí que convé estar alerta, perquè cada vegada els fenòmens atmosfèrics són més catastròfics i no podem badar. Analitzarem més endavant, com avançava ahir, què s'ha fet malament i quantes víctimes mortals podíem haver evitat, ja es parla de 155 morts a València, i quantes destrosses ens hauríem estalviat. Però és important saber veure on som, amb quines condicions afrontem fenòmens imprevistos i què podem fer per minorar els efectes perversos.

Arenys de Mar ha patit històricament moltes avingudes d'aigua, i quan no hi havia la Riera coberta, molts cotxes, i alguna persona, havien estat arrossegats fins al mar. Avui el problema rau en els rials, sobretot els que estan urbanitzats, com són el Bareu i Sa Clavella. Quan plou molt fort, també la Riera s'inunda.

Hi ha fets que són irreversibles, però n'hi ha d'altres que encara es poden evitar. S'ha de fer entendre als nostres dirigents polítics, els que poden decidir i aprovar plans urbanístics, que no es pot edificar en llocs inundables. Sabem que amb el canvi climàtic, cada vegada resulta més perillós, per l'augment de la seva virulència.

No es pot edificar en llocs inundables, ni posar-hi murs i entrebancs, i no és bo col·locar-hi a prop serveis bàsics com pot ser un Centre d'Atenció Primària de la Salut (CAP). Diuen que l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) ha de fer un informe sobre la inundabilitat de la plaça Lloveras, on el nostre govern municipal proposa col·locar-hi el CAP ampliat. Confio que l'ACA no es limiti a dir que la plaça no és inundable, i es fixi també en els seus accessos, un dels quals és el rial del Bareu, que fa anys que s'intenta canalitzar, però que no s'ha trobat la manera.

Sisplau, siguem seriosos. No continuem comenten errors ni imprudències, perquè després només ens podem plànyer de tots els mals provocats. Llavors ja no hi ha solució i només ens queda comptabilitzar pèrdues de vides i propietats.

València està de dol

València, però també tots nosaltres, estem de dol per les tràgiques inundacions d'ahir dilluns al litoral valencià, amb seixanta víctimes comptabilitzades, a l'hora d'escriure aquest post, però que poden augmentar perquè encara hi ha persones desaparegudes que s'estan cercant.

Quan passen desastres com el viscut ahir a València i alguna altra població espanyola, el primer que cal fer és posar-se al costat de les persones afectades i oferir tot l'ajut i suport que necessiten. Fets com els d'ahir són molt durs. En primer lloc, per les víctimes mortals i els seus familiars. També per les pèrdues en patrimoni i objectes personals, i per l'enrenou que provoca un diluvi com el d'ahir. 

Deixem, doncs, per a més endavant l'anàlisi de què hem estat fent malament perquè davant de pluges torrencials que no pots gairebé ni preveure, i que no pots evitar, s'agreugin les conseqüències per a la població i els seus béns. El primer que et ve al cap, i que repeteix molta gent, és la manera de construir, probablement en llocs inundables on mai hi hauríem d'edificar, i les barreres arquitectòniques, que no naturals, que col·loquem en punts on caldria que l'aigua pogués circular lliurement.

També pensem en les previsions i en els avisos d'alarma que no sempre arriben a temps. Sé que no és fàcil, però ben segur que es pot millorar. 

Hi ha un altre tema que sí que podem treballar-hi i que podria evitar que les catàstrofes fossin més greus, i és en el manteniment de les nostres edificacions i estructures, que amb els anys es van deteriorant i es fan més febles a l'hora d'afrontar-se amb diluvis com aquest que comentem. M'han fet arribar una fotografia del pont del Remei, a Vic, que incorporo en aquest post, i em comenten el perill d'anar reduint les lleres del riu, en aquest cas s'han eliminat cinc arcs, i controlar les alçades dels ponts, i la necessitat de mantenir netes les lleres, perquè hi circuli millor l'aigua. 

Hi ha fenòmens que no podem evitar, però sí que podem estar més ben preparats per resistir a la gran força que té l'aigua i que queda demostrada en situacions com les d'ahir. Des d'aquí, doncs, el meu prec als responsables de les institucions públiques perquè s'eviti més construccions en llocs que no són els apropiats i una mica anti natura, que es corregeixin aquells errors comesos fins ara, i que es repassi bé les infraestructures actuals, per assegurar que estan en condició de fer front a temporals tan forts com el d'ahir a València, encara que només ens hi trobem cada trenta anys.

Jugar net és important

Arran de l'atorgament de la pilota d'or, amb la sorpresa de darrera hora que ningú no s'esperava, crec que és important analitzar què ha passat. Sobretot per totes aquelles persones que vivim força al marge del futbol, però també per aquells aficionats que viuen l'esport amb il·lusió i passió, i que moltes vegades s'obliden del tercer element que es veu que ha fet perdre el premi al jugador brasiler del Real Madrid. 

El jugador en qüestió sembla que és molt bo jugant al futbol i que destaca, en aquests moments, per damunt de tothom. També és cert que gràcies a ell el seu equip, de la capital espanyola, ha conquerit bons títols, com la Lliga i la Champions. La tercera qüestió que es té en compte són els valors i jugar net, i aquí sembla que el nostre home no ho acaba de brodar.

No segueixo els partits de futbol i, per tant, no puc opinar gaire al respecte, però també és cert que no hi ha dia que a les xarxes socials o els telediaris no es parli d'enfrontaments del jugador amb el públic assistent als partits de futbol, amb els adversaris i els mateixos àrbitres. I això no agrada gaire, sobretot als simpatitzants dels altres equips. 

Vinícius Júnior acostuma a queixar-se que la gent se li tira a sobre, perquè som racistes i el color de la seva pell és negre. És ben cert que el racisme és molt present en moltes manifestacions i quan hi ha passió, nervis i fanatisme és fàcil observar gestos o insults de caràcter racista. Però no sempre és aquest el motiu. La seva manera de comportar-se irrita als adversaris, i provoca insults, que no podem justificar, però que es pot entendre. 

És un jugador jove que té moltes possibilitats de guanyar el premi més endavant, i potser la desil·lusió d'enguany el pot fer reflexionar i canviar d'actitud. Si continua jugant tan bé i fent guanyar més títols al seu equip, només li caldrà comportar-se amb educació i no estar tot el dia queixant-se que la gent li té mania. Segurament que si millora en aquest aspecte, podrem veure'l rebre una nova pilota d'or i oblidar-se del desengany d'aquesta ocasió. Aprofito per dir que, la cancel·lació del viatge a París, a la festa d'atorgament dels premis de futbol, sobretot per part de la institució madridista, no li fa cap favor, a ell, però tampoc a la seva afició i al món del futbol en general. El fet de saber comportar-se és important i és bo que es tingui en compte a l'hora de concedir els premis. I anar a la gala, també és una manera elegant d'encaixar les adversitats.

Les competències supramunicipals que ens ofeguen

Els de casa acostumem a caminar sovint pel camí paral·lel a la platja des d'Arenys fins a Canet. És una passejada agradable que, si la prens amb un cert ritme, et serveix com exercici físic, per cremar calories i mantenir-te una mica més en forma. L'altre dia vàrem voler anar en direcció contrària, cap a Caldes d'Estrac i Sant Andreu de Llavaneres, però hi trobes totes les dificultats del món.

Fa anys, molts anys, que anem reivindicant que s'arregli aquest camí que avui dia es troba tallat, havent de fer alguna imprudència, si vols arribar al final. Antigament, baixant fins a la platja aconseguies travessar la muralla que representa el túnel del tren, però això ja fa molts anys que no és possible. 

La manera més pràctica per no haver de jugar-te la vida, sobretot en travessar la via del tren, és arribar fins a la zona comercial i dels cinemes, seguint la vorera de la carretera nacional, i creuar-la per sota per continuar pel costat de mar, fins al terme municipal de Caldes. Això fa, però, que et perdis una part del litoral, el que pertany a Arenys, que és molt bonic de fer.

Per què no hem aconseguit que s'arregli el camí? 

No ha estat culpa dels diferents governs municipals que s'han anat alternant, ja que tots ells han lluitat per aconseguir-ho. El tema està en quines administracions públiques són les que controlen aquesta part del territori. Com a la majoria de les poblacions del Maresme, la competència en bona part dels nostres termes municipals correspon a altres administracions, ja sigui l'estatal, com seria el cas de Costes, o l'autonòmica,  en el cas de Ports i Carreteres, o a empreses públiques com l'Agència Catalana de l'Aigua, Renfe, Adif. 

El fet que l'administració local no tingui competències en aquesta part del territori fa que, per més diners que es puguin tenir estalviats, no es poden invertir, i els vilatans som els que en sortim perjudicats. Llavors passa allò que des de lluny no es viuen els problemes propers a la ciutadania, i es viu d'esquena a la població, les seves inquietuds i voluntat. 

Com a conclusió, doncs, ho tenim magre si volem caminar en direcció sud, gaudint de la nostra costa, el nostre mar i la llum de l'horitzó. Ens haurem d'acontentar a mirar cap al nord, i repetir les caminades fins a Canet. O potser algú hi veu una solució?

Les entitats d'Arenys es donen a conèixer

El teixit associatiu és una riquesa que no sempre sabem valorar prou bé. Qualsevol cosa que serveixi per donar-la a conèixer i engrescar la gent a participar-hi és lloable. Avui Arenys de Mar ha tingut una mostra d'entitats al punt neuràlgic de la vila, a la Riera, i aquestes han pogut ensenyar tot el que fan durant l'any, moltes vegades imperceptibles per a la majoria de la població.

Els governs municipals acostumen a reconèixer la seva feina, però mai és suficient. Disposar d'un local per a les seves activitats, facilitar-los espais públics per actes puntuals i un suport econòmic per sufragar les despeses mínimes de funcionament, són una aportació necessària per aconseguir que les entitats dinamitzin la vila, ofereixen recursos i possibilitats d'esplai, formació i lleure, que en tenim molta necessitat.

Feia goig veure totes les entitats juntes, parlant amb els visitants, i algunes d'elles actuant per mostrar el treball que desenvolupen durant l'any. La dansa, la música, l'esport o el contingut de xerrades que ens aporten coneixement, són alguns dels exemples que ens ofereixen les entitats, sense ànim de lucre, on al darrere sempre hi ha persones disposades a donar-ho tot pels altres. Gaudint de les activitats, però sacrificant moltes hores i esforços per reeixir.

Les entitats substitueixen, moltes vegades, la mateixa administració pública. Hi ha activitats que són molt necessàries i que, sense la presència d'aquestes entitats, els ajuntaments les haurien de liderar, i no sempre tenen ni la preparació ni les persones per poder-ho fer.

Des d'aquí, doncs, el meu agraïment, que estic segur que molts de vosaltres us hi sumareu, a totes les persones altruistes que fan possible l'èxit d'aquest teixit associatiu que és l'ànima viva de la nostra vila. Gràcies!

La manera de fer de Junts!

Permeteu-me que em fiqui allà on no em demanen. M'he fixat en el congrés de Junts, a Calella, i concretament en tres punts de modificació dels seus estatuts, que es portaven a votació. Per una banda, bloquegen les llistes de les candidatures que es presenten per dirigir el partit, també permeten poder entrar a l'equip directiu encara que s'acabin d'apuntar al partit, i podran continuar compaginant el nombre de càrrecs que vulguin. 

I per què ho han votat així?

Perquè interessa als actuals dirigents. No volen que es qüestioni a ningú de la llista que presenten. Hi volen inscriure una persona que acaba d'arribar, i hi ha un dirigent que ostenta diferents càrrecs i el volen protegir. Més simple que això no hi ha res.

Són lliures de decidir com es volen organitzar, i no ens ha d'importar, perquè no som de la colla. Però sí! Per què ens pot importar? 

Els que defensem les llistes electorals obertes, de manera que la ciutadania pugui escollir les persones que l'ha de representar a les institucions públiques, no ens pot agradar aquest posicionament. Si dins del partit es protegeixen i no permeten que ningú qüestioni a ningú, com voleu que després defensin llistes obertes a les eleccions? Assumpte tancat!

Decidir que no és necessària una certa antiguitat per formar part de la direcció del partit, també grinyola una mica. Hi ha experiències, en entitats, d'entrada massiva de nous socis poc abans d'una assemblea, amb la finalitat d'aconseguir-ne la direcció i canviar la dinàmica i el treball d'anys. Ara, com que els interessa a col·locar-hi una persona que acaba d'arribar, canvien la norma. 

I rebutjar la incompatibilitat de l'acumulació de càrrecs perquè hi ha un company que hauria de retirar-se, tampoc no sembla un argument prou sòlid. I és clar, penses que, en aquesta línia, si arriben a legislar, elaboraran les lleis en funció dels interessos personals de la seva gent.

Com que el nostre sistema democràtic es basa en els partits polítics, d'alguna manera podem opinar al respecte, perquè en el fons ens condiciona la manera d'organitzar-nos. Si governen, segur que aplicaran els mateixos principis, i no els acabo de trobar ben justos.

De moment, tenen feina per recuperar tot el que han perdut i tornar a ser un partit polític amb possibilitats de governar el país. A mi m'agradaria que aquestes coses es fessin diferent, però ningú em demana l'opinió, i el que jo pugui opinar, poc els interessa!

L'opacitat del govern local és preocupant!

Sabíem que passaria des del moment que vàrem conèixer els resultats electorals a la nostra vila. Majoria absoluta de la candidatura de Junts. A partir d'aquest moment el nou govern tindria les mans lliures per aprovar tot allò que volgués, sense que l'oposició pogués fer res, més enllà d'opinar i votar-hi en contra o a favor. Teníem la confiança en les promeses de transparència i mà estesa, però tot ha quedat en no res. Des del govern es fa i desfà, sense ordre ni concert. No es compleixen els terminis de presentació de la documentació per portar a aprovació al Ple, dificultant la tasca de fiscalització que té encomanada l'oposició.

Per no tenir, no tenim ni tan sols la tranquil·litat de la feina ben feta. El caos organitzatiu cada vegada és més gran. Les decisions es prenen precipitadament, sense una anàlisi a fons de les conseqüències d'una mala elecció. Els nyaps que han anat succeint en són una bona mostra, sense que ni tècnics ni polítics sàpiguen reaccionar, malbaratant recursos. 

La incapacitat de prendre decisions o asseure en una taula les parts en discòrdia, com és el cas de les obres de la nova biblioteca, és gairebé un escàndol. Després d'un any d'haver sorgit un problema, que va paralitzar l'obra durant uns mesos, ens trobem encara en la mateixa situació.

Els problemes de la neteja i la recollida selectiva de la brossa, no se saben abordar. No és un tema senzill, però cal trobar una solució més enllà de netejar durant més hores, sense que els resultats siguin satisfactoris.

I l'opacitat és el sistema de treballar del govern local. No només s'han negat a elaborar el Programa d'Actuació Municipal (PAM), que tot i no ser d'obligat compliment, permet observar quin és el recorregut que vol fer el govern municipal, i fer-ne un seguiment des de la ciutadania. Altres elements, que sí que estan contemplats en el Reglament d'Organització Municipal (ROM), com és l'Audiència Pública, no s'està convocant. L'excusa que fa anys que no es convoca, no és raó per no complir la norma establerta. 

La setmana vinent el ple municipal aprovarà les ordenances fiscals, sense que els vilatans n'hàgim estat informats, i ens tocarà les butxaques. Convocar o no l'Audiència Pública no és una deferència cap a l'administrat, sinó una responsabilitat de l'equip de govern que té l'obligació de convocar, com a mínim, una audiència cada any.

El Reglament de Participació Ciutadana, que regula, entre altres coses, la creació i organització dels consells de participació, i que s'havia d'actualitzar, està aturat, sense cap explicació. Però ni tan sols allò que hi figura ara, s'està complint, com és l'obligació dels presidents dels consells d'informar en sessió plenària de l'activitat dels consells, com a mínim un cop l'any.

La informació de la carpeta ciutadana, on figuren els expedients oberts entre els vilatans i l'ajuntament, va desaparèixer fa uns mesos, i encara no s'ha restablert, i no sabem quan estarà disponible. I podria continuar...

Malgrat això, els vilatans, a títol personal o implicats en entitats i col·lectius, no perdem l'esperança de ser escoltats ni renunciem a la voluntat de col·laborar en qualsevol tasca per millorar la vila.  

Posar ordre

El nou govern de la Generalitat està disposat a posar ordre en el desmanec que s'ha trobat quan ha assumit la responsabilitat del govern català. Darrerament, ens arriben notícies de diferents estaments en la línia d'endreçar allò que grinyola des de fa temps. Hi ha sectors més complicats que d'altres, alguns dels quals s'arrossega el desmanec de fa dècades. Penso, per exemple, en el departament d'Ensenyament, on no hi ha manera d'organitzar-ho bé, sense que estiguem tapant forats i fer pedaços que s'acaben esquinçant.

Avui mateix llegia els resultats d'una enquesta de la USTEC, sobre l'estat d'ànim del professorat, amb uns percentatges alts de professors i mestres que firmarien donar-se de baixa, amb uns mínims de garantia, ara mateix. No ens ve de nou, perquè les notícies que ens han anat arribant, o la informació que rebem de gent propera que està en aquest món, ens il·lustren un panorama que és preocupant.

La responsabilitat és una mica de tots. No cal carregar totes les culpes als polítics, però aquests lliurement s'han ofert a dirigir el país, i per això tenen l'obligació de posar-hi remei. Fins ara no se n'han sortit.

Posar ordre en el desgavell econòmic, d'aprofitament de recursos, vetllant per mantenir un grau d'eficiència acceptable. N'he parlat darrerament. No pot ser que, jugant amb els diners d'altres, s'encantin o no busquin la celeritat a l'hora de resoldre els molts problemes que existeixen.

No cal entrar a parlar de corrupció, amb el malbaratament de recursos públics ja n'hi ha prou per ficar el dit a la llaga i exigir responsabilitats.

En l'àmbit autonòmic i estatal, però també local, cal que els polítics que voluntàriament han decidit presentar-se a unes eleccions i han guanyat, que ara s'esforcin per fer les coses bé, i vetllar perquè tots nosaltres també actuem correctament, amb la nostra responsabilitat com a membres d'una societat, que es té per avançada, una societat que ens proporciona uns drets, però també unes obligacions. 

Posar ordre vol dir compromís per encarar totes les contradiccions i afrontar totes les traves que sempre hi haurà qui s'encarregarà de posar-nos. Qui no vulgui pols que no vagi a l'era! Doncs, això mateix!

L'últim, que tanqui la porta!

La immigració dona per a molts debats, amb coneixement, però sobretot amb molt desconeixement. Bàsicament perquè jutgem per allò que veiem, sense conèixer a fons la realitat. Tampoc és el mateix parlar de la immigració que ens trobem a casa, o del que està passant a la frontera entre Mèxic i els EUA. Allò no ho veiem, sinó que ens ho expliquen, i si qui en parla és un candidat a la presidència, pots anar ben servit.

Avui llegia un article de l'ARA, que m'ha semblat interessant. Es veu ben bé allò que sempre s'ha dit: els darrers a arribar són els primers a demanar que es tanquin les portes. Si entra més gent, a qui perjudicaran serà als que encara s'estan situant i, com és normal arreu, la solidaritat acostuma a escassejar.

Arran de les eleccions dels EUA, que tindran lloc ben aviat, l'enfrontament entre els dos candidats amb possibilitats de presidir el país té com un dels punts centrals la immigració, probablement perquè saben que la gent és molt sensible. I a l'article que esmento queda clara una cosa: les promeses incompletes acaben fent mal. I encara hi afegiria que la motxilla de qui governa acostuma a ser una llosa davant d'unes eleccions. És molt fàcil fer promeses electorals, i molt complicat justificar per què durant el mandat no s'han complert.

Els llatins establerts als EUA no volen més entrades. És per això que simpatitzen amb Trump. No recorden el camí que ells, o els seus pares, varen recórrer ni les penalitats sofertes. O, si ho fan, creuen que és hora de tancar portes perquè ja són suficients. 

A casa nostra podríem fer molts paral·lelismes, però cal pensar que tot plegat és molt delicat. S'ha de saber interpretar bé. Catalunya ha tingut moviments migratoris al llarg de la història, amb períodes de molta intensitat. Cada moviment nou ha estat observat amb preocupació pels residents, fossin autòctons o arribats anteriorment. Normalment, aquests darrers són els que han estat més crítics o bel·ligerants, i no els podem culpar sense entendre els motius. Qui ho té tot assegurat, desconfia menys dels altres. Qui ha de lluitar dia rere dia per arribar a finals de mes, tot ho veu més inestable, i l'arribada massiva d'immigrants l'inquieta. 

Com en tot, s'ha de fer molta pedagogia i ser molt transparents. A casa hi ha feina per a molta gent, però l'acollida s'ha de fer correctament i les lleis que la regulin han d'estar ben escrites. Jugar amb la immigració acostuma a ser habitual en les campanyes electorals, i els EUA no en són cap excepció.

Els Comuns, la crossa del PSC

No ens sorprèn gens el canvi de la normativa del Parlament per legalitzar el pagament, per part del PSC, a dos assessors dels Comuns. Una altra cosa és que sigui entès per la gran majoria, els que no militen en cap partit polític. I dic que no ens sorprèn perquè afavoreix als dos partits polítics, i la resta de partits, que podrien fer fracassar el pacte, no saben si també els pot convenir en una altra ocasió. 

Hi ha un fort cansament de la política i molt especialment dels partits polítics. No s'acaba d'entendre tot el que passa dins de les institucions, amb falta de transparència, la qual cosa fa que la gent tingui molts dubtes sobre la feina que s'hi fa. Es pot entendre la diversitat ideològica, però quan es barregen les coses, per interès de partit, la gent arrufa el nas.

L'assignació de recursos als partits polítics és també motiu de polèmica. Potser el desprestigi generalitzat dels polítics i de la seva tasca, fa que es pugui confondre la funció del polític com a part del voluntariat i que, per tant, no li cal una retribució econòmica. Probablement, si tot fos més transparent, no hi hauria tants dubtes. 

El nostre sistema polític es basa en el concurs dels partits polítics, com estructures tancades, amb tot el que això comporta. El que passa a dins dels partits només ho saben ells, i la manera de grimpar a posicions de domini, tampoc és transparent. Si a aquesta opacitat li sumes els casos de corrupció, que no en són pocs, et fa entendre que hi hagi tanta desconfiança entre la ciutadania.

Els partits polítics petits han de tenir les idees molt clares i saber-les explicar bé, i treballar molt bé els pactes amb els altres partits, a l'hora de formar majories que els pugui permetre assumir responsabilitats de govern. Quan sistemàticament un partit esdevé una falca d'un altre, renunciant clarament als seus principis ideològics, és quan comences a dubtar de la seva honestedat, i considerar-los prescindibles. 

Al paper que varen jugar els Comuns, forçant l'avançament electoral i desfeta d'ERC, i el suport actual al PSC, que defensaven les seves línies vermelles, li sumes que els hi paguin el sou dels seus assessors, fa que no acabis d'entendre per què cal que continuïn al marge dels socialistes.

Com mesurar l'eficiència?

M'agradaria que algun expert o entès em clarifiqués com podem valorar l'eficiència. Es parla molt de ser eficient, també eficaç, però em queda sempre el dubte de com mesurem el grau d'eficiència d'un projecte, d'una actuació, d'una obra. Sobretot això em passa quan analitzem actuacions públiques, on qui pren les decisions no li costa ni un duro de la butxaca. 

Si tinguéssim uns paràmetres clars de com determinar si allò que s'ha fet ha estat eficient, s'han reduït costos, s'ha optimitzat recursos, podríem parlar d'eficiència en propietat, però no acostuma a ser el cas. Tothom ho mira amb els seus ulls, i defensa allò que creu, més per ideologia, simpatia o costum, i no tant perquè sigui el millor que es podia fer, i de la millor manera possible. Estem força cansats del malbaratament de recursos públics. Uns polítics s'encarreguen de gestionar una institució pública, i ho fan amb diners públics. No hi ha perill de fallida, com a molt s'incrementa l'endeutament, que algú altre ja vindrà després a solucionar-ho, si és que no s'arrossega indefinidament.

Hi va haver uns anys, de crisi greu, que es va plantejar seriosament el tema de les competències pròpies de l'administració local. És cert que es va passar d'un extrem a l'altre, i arribaves a la conclusió que una bona colla de serveis que oferia un ajuntament no li eren propis, i havia de deixar de prestar-los. No cal anar fins aquests extrems, però sí que convé analitzar a fons què es necessita, quin cost real té, i què és prescindible. No pot ser que el govern de torn tingui la butxaca foradada, que en un primer moment agrada molt, però que a la llarga provoca un llast a l'erari públic que pot arribar a fer tancar l'aixeta.

Quan veig que hi ha grans projectes d'adquisició d'immobles i al darrere no hi ha un estudi seriós sobre la utilització eficient d'aquestes propietats, em poso molt nerviós. A una família no se li acut anar adquirint propietats, que l'endeuten, sense tenir molt clar a què les destinarà, i quin serà el millor rendiment que en pot treure. Si no fa aquest exercici previ, li pot sortir molt car, i acabar en fallida. Quan el polític no té el risc de sortir-ne escaldat, es poden fer molts disbarats. Mesurar l'eficiència podrà ser complicat, però tenia clara una metodologia de treball, sentit comú i responsabilitat, ens pot ajudar a ser més eficients.

Fer fàcils els tràmits administratius

Tot i que en vaig parlar aquí mateix, el dia 7 d'octubre, referint-me a la cita prèvia obligatòria, ara que se n'està parlant pels mitjans de comunicació, i que el conseller de la presidència, el senyor Albert Dalmau, ho ha explicat més detalladament, crec que és important insistir-hi. La paperassa, a l'administració pública, se'ns menja i ens sobrepassa. Cal posar-hi un aturador, i no tothom hi està disposat.

Els polítics passen i la paperassa es queda i, darrerament, augmenta i complica la vida de l'administrat. Diuen que molt es deu a la necessitat d'evitar la corrupció i els greuges comparatius, però això és una excusa de mal pagador. Som prou espavilats, o hauríem de ser-ho, per trobar sistemes de control perquè allò no passi, sense necessitat de complicar-nos la vida i fer tan difícil la tramitació administrativa.

El govern socialista de la Generalitat s'ha proposat millorar la tramitació, fent-la més fàcil, i una de les coses que ha promès, tal com us comentava l'altre dia, és l'eliminació de l'obligatorietat de la cita prèvia. Els avantatges del sistema no poden condicionar-ho tot de manera dràstica. Hi ha d'haver la possibilitat de presentar-te físicament a la finestreta i ser atès.

Deixo de banda, avui, el tema de la finestreta única, perquè això és un altre problema: haver de saber cada cosa qui te l'ha de tractar i on has d'anar a parar. 

Acostumo a parlar molt de sensibilitat quan em refereixo al tracte entre persones. I això s'accentua quan ens referim a serveis públics, multinacionals que no pots escollir, entitats bancàries, i un llarg etcètera. I en les nostres relacions amb l'administració pública, sigui local, autonòmica o estatal, l'empatia, la simplificació dels tràmits, l'amabilitat, el suport i informació, tot això, hauria d'estar a l'ordre del dia, i en el manual del funcionari de torn. No passa sempre, sobretot pel que fa a la simplificació dels tràmits, que molts d'ells es fan per internet, però que no són prou entenedors, sobretot pensant en gent gran, o persones poc avesades a l'ordinador.

M'agradaria que els nostres governants s'apuntessin, com a cosa a resoldre de manera urgent, facilitar els tràmits dels administrats. Que entenguin que hi són per facilitar-nos les coses, i no pas per complicar-nos-les. No és tan difícil, si hi ha bona voluntat i predisposició. Crec que no és demanar-los tant!

Ordenances fiscals, Pressupost i Audiència Pública

Aquests dies els ajuntaments del país estan preparant les ordenances fiscals i el pressupost per a l'any vinent. Les ordenances han d'estar aprovades de manera definitiva abans del dia 31 de desembre, i entre l'aprovació inicial i la final hi ha un període de 30 dies per poder-hi presentar al legacions. 

La curiositat del tema és que les ordenances fiscals i els pressupostos acostumen a presentar-se per separat, quan, al meu entendre, tindria tot el sentit del món que es fes una presentació conjunta. El fet que les ordenances s'hagin d'aprovar abans d'acabar l'any, i el pressupost es pugui aprovar més tard, fa que les presses siguin per les ordenances, i es deixi el pressupost per a més endavant.

Dic que tindria més sentit que ambdues coses anessin de bracet, perquè les ordenances regulen els ingressos propis dels ajuntaments. Uns ingressos que superen àmpliament la resta d'ingressos que provenen d'institucions supramunicipals. Si en el pressupost han de quadrar ingressos i despeses, seria lògic que es fes tot junt. 

Enguany, a Arenys serà important veure quina és la decisió del govern municipal, amb majoria absoluta, i amb les eleccions encara llunyanes. Apujar taxes i impostos permet disposar de més diners per poder tirar endavant serveis que els vilatans reclamen, però al mateix temps comporta un rascar-se les butxaques, que no acostuma a agradar massa. És per això que l'elaboració de les ordenances fiscals i la determinació dels increments de taxes i impostos, és prou delicat i convindria fer-ho amb molt deteniment, tenint en compte la repercussió a les famílies, sobretot pensant que no tothom pot afrontar els augments de la mateixa manera. I és important pel trencament de la regla de la despesa, que seria bo que algú ho expliqués de manera planera a tota la població, i que condicionarà la inversió dels dos pròxims anys.

Acostuma a passar que, per ideologia, interessos de classe, comoditat o desconeixement de la realitat, normalment es posa la directa sense una anàlisi profunda de la situació. Convindria, doncs, que, vista la situació actual, les decisions que prengui el govern local, amb la tranquil·litat de la majoria absoluta, s'hagin estudiat bé i reflexionat, en bé de tots els vilatans, sobretot d'aquells més vulnerables.

Aprofito l'avinentesa per afegir que, si els nostres governants volen presumir de transparència i participació, ara és un bon moment per posar-ho en pràctica i convocar sessions obertes als vilatans. L'Audiència Pública és una bona eina que acostuma a quedar en un calaix.

De sorolls, molèsties i respecte als altres

L'altre dia em comentava una família d'Arenys que estaven farts de patir el soroll continuat, més accentuat els caps de setmana, i que ho havien intentat tot per tal de resoldre-ho, però que no se n'havien sortit. És cert que es troben en un punt molt concorregut, els vespres, amb molts bars i restaurants, que a l'estiu tenen les terrasses de fora ben plenes, i l'hivern no ho tenen prou insonoritzat per a estalviar les molèsties als veïns.

El primer que varen fer va ser aïllar bé les finestres. Avui és més usual col·locar tancaments amb doble vidre i ben estancs. Abans això era impensable, i moltes famílies han hagut de fer la reforma. Malgrat la inversió i la millora, no van aconseguir aïllar-se del soroll.

Han parlat amb els responsables dels establiments per intentar que facin pedagogia entre els seus clients, i també, per la seva part, abaixin la música i insonoritzin millor el seu local. Tampoc ha donat bons resultats. 

L'Ajuntament és conscient d'aquesta realitat i té una ordenança que regula els sorolls a la via pública, als establiments oberts a la gent, i als domicilis particulars. El fet de bordar dels gossos és un motiu de moltes queixes i denúncies, i em consta que la policia ha aixecat acta en algunes visites a domicilis particulars. Quan es tracta de negocis sembla que l'Ajuntament és més reticent a intervenir, però estic convençut, no en tinc dades, que també han rebut queixes i probablement han visitat els establiments denunciats.

Entenc que el tema és molt complex, i requereix la col·laboració de tots. Per una banda, cal més sensibilitat i respecte als veïns. Saber posar-se a la pell dels que pateixen les molèsties. Les ordenances han de ser-hi per ser exigides i respectades, i si fa el cas, per denunciar i multar qui les incompleix. Al mateix temps, però, han de ser clares i entenedores. L'ordenança en qüestió, que és molt tècnica, no hi ajuda, prou.

Viure en societat no és fàcil. Tothom ha de tenir la llibertat de moviments, però sense trepitjar l'altre. Els establiments han de fer el seu negoci, perquè també els necessitem, però no pot ser a qualsevol preu, no tenint en compte que al costat hi ha una família que, quan arriba a casa, necessita pau i tranquil·litat.

I no ens oblidem de les motos, amb un tub d'escapament manipulat, que fan fimbrejar els fonaments; els que improvisen espais nocturns de xerinola, i qui li agrada eixordar-se amb la música al màxim volum, i els finestrons oberts. En el fons, en totes les circumstàncies, el sentit comú i el respecte als altres és la clau de l'èxit.

No n'aprenem!

En clau local hauria de parlar de la commemoració de l'1 d'octubre a la nostra vila, el passat 28 de setembre. N'hauria de parlar, però només ho puc fer a partir de les informacions que han anat apareixent, i també dels comentaris que feien els assistents als actes, ja que no vaig poder ser-hi per un compromís contret, per aquell dia, des de feia uns quants mesos abans. Parlar de la festa i de l'enrenou que ha provocat l'impagament als professionals que varen treballar aquell dia o en la seva preparació, no em ve de gust, encara que d'alguna manera n'ha de quedar constància.

No em ve de gust quan veus que tothom s'expulsa responsabilitats i culpa els altres. Al final sembla que ningú no és culpable de res, però hi ha persones i empreses afectades que, de moment, no han cobrat pels serveis prestats.

No és agradable perquè t'adones que tot estava penjant d'un fil, sense un guió prou clar, i, en canvi, cap administració va fer servir els filtres i controls per assegurar-se que aquells actes es podien celebrar amb un mínim de garanties, en seguretat i bons serveis. Potser qui no va donar permís als actes a programar a la tercera platja ho va veure més bé.

Ara tothom intenta eludir responsabilitats i mira de carregar les culpes a l'altre, però seria bo que cadascú assumís els seus errors, la inconsciència o la mala fe, segons els casos. Jugar amb els diners dels altres és molt fàcil, i encara més si després no n'ets responsable, ni que sigui subsidiàriament.

Tenia escrit un text que he deixat al calaix. Hi ha massa desinformació i no és bo posar més llenya al foc quan no disposes de la certesa que allò que t'han explicat s'ajusta a la realitat. 

Al davant de tot això hi ha un organitzador que va moure cel i terra per celebrar una festa que molt probablement no tenia futur, ni possibilitats d'èxit, no tant en el resultat artístic, que tothom ha valorat positivament, com en l'econòmic. Els costos que es deriven s'han de poder satisfer. També hi ha unes entitats i uns partits polítics que es varen apuntar al joc, potser massa alegrament, sense analitzar a fons tots els preparatius. I també hi ha unes administracions locals que varen permetre que els actes programats no anessin acompanyats d'un pla de seguretat, d'una assegurança de responsabilitat civil, i d'uns serveis mínims d'higiene i atenció personal. 

És per tot això que reclamo l'assumpció de responsabilitats, i no tants esforços per treure's les puces de sobre. No en volia parlar, però és massa important per deixar-ho de banda, i ens ha de servir de lliçó per al futur. No tornem a ensopegar amb la mateixa pedra!

Girem full?

Girem full de tot, però. El president Illa, quan encara no era ni candidat a la presidència, demanava girar full i oblidar-nos d'una situació d'estancament, arran del Procés i la repressió política i judicial posterior. Ho tenia clar, però era un girar full parcial, o si més no, d'una part dels afectats, perquè els altres continuaven la tramitació de denúncies i sentències condemnatòries.

Potser sí que fora bo girar full, però hauria de ser una decisió unànime, i acompanyada de la dimissió o el pas al costat, que queda molt bé dir, de tots els càrrecs institucionals, tant polítics com judicials. Si no és així serà impossible que aquest girar full sigui real i efectiu. 

Tenim uns tribunals, amb uns jutges parapetats, que fan impossible tancar l'episodi. No es tractaria d'oblidar-nos dels anhels de la ciutadania, sinó simplement de començar de zero. Però tots!

Que pleguin els polítics significats amb tot el moviment. Els favorables a la independència de Catalunya, però també els contraris. Que ho facin també els jutges, fiscals i magistrats de totes les institucions judicials. Són persones intoxicades que no poden exercir el càrrec sense el pòsit que arrosseguen i que no els permet ser imparcials.

L'única manera que tenim de començar a creure i confiar en la política i el sistema judicial és veure un relleu en els personatges que han anat remenant les cireres fins ara. Algú encara es creu allò de la separació de poders? Santa innocència!

I sap greu, perquè el país no avança en cap sentit. Ni ho fa econòmicament, ni tampoc socialment. Tenim uns problemes que s'han de resoldre i que caldria que tots ens arremanguéssim minimitzant els posicionaments ideològics. És cert que cadascú té una manera de pensar diferent, però parlant la gent s'entén, i si s'aconsegueixen majories estables, es pot tirar pel dret.

Avui et fas un tip de llegir notícies sobre discussions entre institucions, que només fan que intoxicar l'ambient. A veure si aquest girar full es fa efectiu, sense haver de renunciar als nostres drets i aspiracions, però fent neteja de tota la brutícia que s'ha acumulat durant els darrers 10 anys.

Un bon currículum!

Avui hem conegut la sentència que declara culpable l'expresident valencià, militant del PP. Un partit polític que declara escàndol sense precedents el cas de l'exministre socialista José Luis Ábalos. La veritat, però, em creia que ja l'havien sentenciat de tots els casos de corrupció que acumulava, i que vivia tan tranquil, com acostuma a passar al nostre país. Potser els únics que compleixen la pena són els polítics catalans.

El condemnen a 10 anys per uns fets del segle passat, si no vaig errat. I què passarà? Anirà a la presó? Podem fer una porra!

Una vegada més haig de manifestar la meva incredulitat amb la justícia d'aquest país. La confiança nul·la en ella, i el rebuig a les afirmacions sobre la igualtat de totes les persones davant la justícia. Ja sabem que això no inclou els reis, encara que ells siguin els primers de dir-ho. La mostra és que estem pagant el retir del rei emèrit, mentre ell va planejant l'herència perquè cap dels seus hereus hagi de pagar ni cinc. Un fet que nosaltres, els mortals, no podem ni imaginar. Potser sí, si ens afiliem al PP i fem favors que ens puguin gratificar.

Confiar en la justícia o en els polítics cada vegada és més complicat. I sap greu que sigui així, perquè no ens podem escapar ni de la justícia ni de la política. I n'hi ha d'honestos, però paguen justos per pecadors.

Tornant al cas Zaplana, ara caldrà esperar els recursos i altres moviments que endarreriran el compliment de la pena. Probablement, tot això arribi després del seu decés, que no li desitjo que es produeixi gaire aviat, però si han passat gairebé trenta anys, en poden passar uns trenta més, i potser llavors sí que ja no hi sigui.