M’agrada aturar-me a pensar en tot allò que acabo de dir, d’escriure... tot allò que acabo d’escoltar. No solament em fixo en el contingut, també en la forma i el moment. Crec que els tres elements han d’anar junts. Un gran missatge expressat a mala hora o amb un to equivocat, pot ser contraproduent.
Tots recordem els esdeveniments del 3%, al Parlament de Catalunya, que en el moment d’escriure aquest article encara s’estan analitzant. A molts ens va interessar el contingut perquè, lluny de criminalitzar de manera partidista els polítics, sí que volem saber com es cuinen les coses: volem transparència i una altra manera de fer política. A molts però, també ens agrada pensar que cada cosa té el seu lloc, el seu moment i la seva forma. Aquests elements no es varen tenir en compte i el resultat pot ser molt diferent del que es podria esperar.
A ningú se li escapa que quanta més alta és la responsabilitat, més repercussió té un mal pas, o una sortida fora de to. També és cert, que una relliscada és un bon pretext per ficar-hi cullerada. I d’això tots en sabem. És important doncs, saber valorar la repercussió dels comentaris en funció de la capacitat de convocatòria o d’abast. No és el mateix el que jo pugui expressar en aquest article, que les declaracions del nostre alcalde Rubirola, encara que ens avisi sobre el perill dels creadors d’opinió.
I avui, que tenim tantes facilitats per rebre informació dels llocs més insospitats i a l’instant, hem perdut capacitat de diàleg i tertúlia. No és estrany que cada vegada sigui més difícil trobar aquests espais de diàleg i conversa reposada. Només cal fer una passejada per adonar-nos que hem liquidat el silenci, com a punt de partida de qualsevol conversa. És molt més fàcil anar a parar a locals amb música ben alta, la televisió en marxa i intentant comentar la jugada, tot esgargamellant-nos.
Aquest bombardeig d’informació arriba paral·lelament a la renúncia a la discussió constructiva del nostre entorn, del què ens afecta. I això fa més difícil la tasca de seleccionar què volem saber i, sobretot, conèixer la font d’on prové, ja que, pecaríem d’innocents si no ens adonàvem que ens arriba allò que ens permeten conèixer i al moment que consideren oportú.
També resulta cada vegada més trist l’empobriment del nostre vocabulari. L’ús acurat de la nostra llengua ha perdut simpaties i cada vegada és més simplista. I tot això passa en un moment de facilitats de comunicació però que es banalitzen. Un moment en que tothom ho xerra tot però que sembla que quants més disbarats més alta és la cotització. I això es fa palès a programes televisius de màxima audiència, però també ho trobem a les connexions al Ple del Parlament o del Congrés de Diputats. Queden lluny aquells discursos històrics que resultaven ser unes veritables lliçons d’oratòria. Avui ens perd la grolleria i el mal gust.
Convindreu a afirmar el plaer que se sent tot escoltant xerrades de persones amb un ampli vocabulari i que aprofundeixen en els temes. Part de la nostra riquesa, com a persones socials, està en la possibilitat de participar en debats i conferències i també en la seva lectura, i potser en som poc conscients.
M’agradaria pensar que es treballa l’aprenentatge social de l’ús responsable de la nostra parla. Que s’ensenya a escoltar i incorporar vocabulari i coneixements. És un exercici fàcil. Parodiant l’anunci televisiu: no ens demanen res que no sapiguem fer. El problema és que hem arribat a idolatrar la ignorància i la incultura, i sinó com s’explica l’èxit de molts programes televisius, grollers i envoltats de la ignorància més penosa. No em val pensar que es tracta de divertiments per fer-nos oblidar les trifulgues laborals o familiars del dia. En tot cas és la facilitat que tenim per riure’ns dels altres i ressaltar la seva ignorància per dissimular la nostra.
Arenys de Mar compta amb una colla d’entitats com l’Aula d’Extensió Universitària per a la gent gran, l’Associació de dones per a la igualtat d’oportunitats, el Grup de Debat i Tertúlia, Arenys Sostenible, Arenys Solidari, Col·lectiu l’Eixida... que de manera periòdica ens brinden l’oportunitat de gaudir de l’ensenyament d’unes persones que conreen la intel·ligència i la riquesa de la parla. Hem passat molts anys vivint del record dels nostres avantpassats cultes, però sovint em pregunto si aquest nostre present serà passat de la història del futur, o bé haurà passat sense pena ni glòria. Crec que hem abaixat massa el llistó i sense voler caure en elitisme convindria aixecar-lo i aspirar a millor sort en la nostra vida social i cultural. Per això però, caldrà treballar-ho i no tothom hi està disposat.
Moltes vegades hem sentit la frase: hem de ser responsables dels nostres actes, però jo hi afegiria, també dels nostres comentaris.
Publicat a "L'Ametlla d'Arenys", abril 2005
